Delfí ROCA
La policia espanyola tira a terra una paret per entrar en un habitatge i poder fer fora una família que tenia un deute de 2.500 euros amb Bankia. El missatge enviat pel sistema és inequívoc. El deute s'ha de pagar. Malgrat que el cost de refer la paret, les portes, les hores de funcionaris, dels antidisturbis, dels advocats, dels notaris... sigui superior al deute, els deutes s'han de pagar. Però el deute sempre és just? Sempre és legal? És pot generar un deute de manera artificial? Una família és responsable del desinflament de la bombolla financera, per haver viscut dins les possibilitats que li permetia el sistema econòmic del crèdit? És el seu un deute odiós, i per tant, no executable?
Ens ho hauríem de plantejar, ja que l'estimulació del consum és a l'economia el que la bombolla a les finances: la condició natural pel seu desenvolupament, que necessita lleis fetes a mida. Mitjans de persuasió «moyenant», el poder fàctic pot fer modificar les normes establertes per legitimar accions i poder-les realitzar-les amb plena impunitat, com els cruels desnonaments o l'espoliació de bens. Fins i tot es pot aconseguir atracar un banc amb només un bolígraf. Tot legal.
Com diria en Frank Underwood «La democràcia està sobrevalorada». Ell, prototipus del polític amoral cada cop més present en les nostres democràcies representatives, alimenta amb els seus crims l'imaginari col·lectiu, aconseguint que cada cop més persones sentin aversió per la política. És legítim creure que ja no hi ha res a fer i a anar-la passant, mirant de resistir els embats del nou capitalisme digital que ens esclavitza. Com també és legítim discrepar i defensar que el poder discrecional abocarà el país al fracàs.
En definitiva, si es reflexiona sobre quins són els factors rellevants i tangibles relacionats amb la prosperitat d'un país, es conclou que només n'hi ha un: la política econòmica que marquen els seus dirigents.
Comentaris