En el rerefons de tot plegat hi ha el fet de si va ser degudament comunicada la voluntat de la propietat de la borda de finalitzar el contracte d’arrendament. Perquè hi havia una societat arrendatària i una altra societat sotsarrendatària. I amb això han jugat sempre els explotadors de la discoteca i el restaurant, que ara ja fa temps que estan tancats. En certa forma, i com ja han dit totes les instàncies judicials ordinàries, la confusió l’hauria pogut provocar, volgudament o sense voler-ho, l’empresari Josep Maria Loan, vinculat al negoci en qüestió.
I és que com recull un aute del TC dictat recentment i que no admet a tràmit el recurs de Buda Espai, la sala civil del Tribunal Superior ja va indicar que “la societat Pou Salit SL i la societat Buda Espai Andorra SA són dues societats diferents, però cal analitzar la intervenció de Josep Maria Loan Fité en relació amb ambdues. En aquest sentit, determina que aquest és soci de la societat Pou Salit SL i que aquesta societat participa en la societat Buda Espai Andorra SA, de la qual el senyor Loan Fité també és soci i administrador únic”.
La societat que explotava el negoci va acudir al TC considerant que s’havia vulnerat “el dret a obtenir una decisió fonamentada en Dret; que la valoració de la prova era manifestament errònia, absurda i arbitrària i deriva en una decisió no raonable i contrària a Dret, i que s’ha infringit la pròpia jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia, així com la ‘communis opinio’ dels juristes”
D’aquestes circumstàncies, els tribunals n’extreuen que l’empresari en qüestió, declarat fins i tot en fallida personal, un altre dels elements que formen part de la discussió legal mantinguda entre les parts intervinents en aquest cas “podia ‘fer i desfer’ en ambdues societats i actuava enervant l’acció per compte de l’arrendatària i interposava un incident en nom de la societat Buda Espai Andorra SA, a la qual s’atribueix la condició d’arrendatària, i en què consten correus electrònics associats al seu cognom personal de domini”.
Buda Espai va acudir al Constitucional considerant que s’havia vulnerat “el dret a obtenir una decisió fonamentada en Dret; que la valoració de la prova era manifestament errònia, absurda i arbitrària i deriva en una decisió no raonable i contrària a Dret, i que s’ha infringit la pròpia jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia, així com la ‘communis opinio’ dels juristes”. I aquesta apreciació genèrica parteix de la base, entre d’altres, del fet que “el pagament de les factures va ser al·legat de forma reiterada i que aquest argument ha estat silenciat per la sala civil”.
Buda Espai, com a societat recurrent, “afirma que es podria admetre el pagament de tercer si les factures estiguessin a nom de la societat Pou Salit SL, però estan fetes a nom de la societat Buda Espai Andorra SA” i exposa que segons el sentit comú jurídic “no hi ha pagament de tercer quan es paguen les pròpies factures. Insisteix en què qualsevol jurista entendria que la reiteració d’emissió de factures a nom d’una societat durant quasi 6 anys implica el reconeixement que és arrendatària”. Per tant, “s’ha produït una interversió de la possessió de sotsarrendatari a arrendatari. Indica que, malgrat la jurisprudència citada, no ha tingut lloc una novació contractual subjectiva”.
De tot això, però, no veu res de res el Constitucional. És més, considera fins i tot que el plantejament fet pels gestors de l’antic recinte d’oci, que encara mantenen la possessió de la finca, ni tan sols té matèria constitucional. “L’aparell argumental emprat per la sala civil i la valoració de la prova constitueixen una motivació raonable i lògica”, manté el TC, que assegura que la jurisdicció civil ha examinat “les exigències per a la novació subjectiva de la posició de sotsarrendatària a arrendatària i determina, en funció de la valoració probatòria realitzada, que la novació no ha tingut lloc”.
Per arribar a aquesta consideració es du a terme, també, un “examen de la jurisprudència invocada i la determinació de la confusió generada entre l’arrendatària i la sotsarrendatària a través de la persona de Josep Maria Loan Fité”. Per tot plegat, “es desprèn que el recurs d’empara presenta una carència manifesta de contingut constitucional, per la qual cosa ha de ser inadmès a tràmit” i s’avala el llançament que la Batllia ja va acordar el març del 2023 i que posteriorment va donar per bo el Tribunal Superior.
Comentaris (7)