Terradellas i Mancho van explicar la descoberta en el marc de les conferències organitzades per celebrar els 900 anys de la consagració de Taüll i formen part d’un grup especialitzat en història de l’art, Ars Picta. Des del 2020, hi estaven al darrere d’aquesta peça perduda de l’art romànic. Unes pintures de les quals tot just es tenien constància per una fotografia en blanc i negre. Ara, per fi, se’n té una en color. I se sap que l’obra es manté intacta.
La imatge trobada mostra la Verge Maria amb dos sants, un a cada costat. “El mural era més gran, perquè ocupava tot l’absis. El que no sabem és si quan va ser arrencat es conservava sencer o només el que sortia a la foto. De moment, hem trobat el que es reflecteix a la imatge”, explica la investigadora. Una fotografia que es conserva a l’arxiu Mas, de la casa Atmeller, a Barcelona. Aquest lloc, de fet, va ser el primer destí de la pintura un cop arrencada, s’entén que al voltant dels anys vint, al mateix temps que altres murals del Principat, com ara els de Sant Romà de les Bons o de Sant Miquel d’Engolasters, amb Arturo Cividini com a gran sospitós.
Una operació, la d’endur-se les pintures dels temples andorrans, que, deixa clar Tarradellas, va comptar amb la cooperació necessària de gent d’Andorra. De responsables eclesiàstics, segur. El dubte seria saber qui. Fos qui fos, la realitat és que la pintura de Sant Cristòfol va marxar del Principat per no tornar mai més. I, de fet, es va acabar perdent la pista.
“Un cop arrencaven la pintura, les van portar a Barcelona per arreglar-les, les posaven planes també i feien els retocs que feien falta i després les posaven a la venda”, rememora la investigadora. Es van posar llavors en mans d’un marxant madrileny “amb bones connexions” que les va aconseguir col·locar als Estats Units. I allà van estar fins i tot exposades a la galeria Brummer. A finals dels anys 30, van tornar a travessar l’Atlàntic, en aquest cas cap a França. Van passar entre sis o set mans fins que, el 1973, la família actualment propietària les va comprar. Per tant, fa 50 anys que estan a les mans, tot i que la pista s’havia perdut “per la protecció de dades de les cases de subhastes”.
La investigació arrenca amb una trucada que rep Mancho. “Li diuen que han anat a veure una col·lecció i que els propietaris els han dit que una de les obres és catalana”, recorda Tarradellas. I, llavors, “li van passar una foto i és llavors quan comprovem que són les d’Anyós”. Des de llavors s’ha treballat molt. S’ha picat molta pedra, dificultats de la pandèmia incloses. “Els propietaris són bastant hermètics. No volen que se sàpiguen ni el que tenen ni a on. Desitgen mantenir molt la privacitat”, comenta la investigadora. Per tant, “poder fer fotografies i veure-la ha costat moltes negociacions”.
“Els propietaris són bastant hermètics. No volen que se sàpiguen ni el que tenen ni a on. Desitgen mantenir molt la privacitat”, comenta la investigadora. Per tant, “poder fer fotografies i veure-la ha costat moltes negociacions”
De fet, tot just es va aconseguir la setmana passada. I amb una promesa màxima de confidencialitat. Ara bé, van poder comprovar que, malgrat el pas del temps, la pintura no està en perill. “Està com pot estar una obra que ha viatjat durant 90 anys i que no s’ha restaurat ni tocat mai. Les condicions no són les d’un museu però es veu bé. Estan tocadetes, però es podrien restaurar”, ha explicat la professora de la Universitat de Lleida.
Al seu entendre, serà difícil anar més enllà. Des de Patrimoni ja s’han posat en contacte amb els responsables de la troballa, però tenen clar que “no hi ha opció que vulguin vendre-les” i que també serà una feina àrdua aconseguir ni tan sols que tècnics del departament les puguin veure en personal. “Són gent discreta que no volen cap mena de publicitat. Crec que és complicat”, adverteix Tarradellas. Ara bé, té clar que “no estan en perill; ells són els primers interessats a què les coses estiguin bé. Cert que no es controlen les coses que es controlen en un museu però no corren cap risc”.
L’experta en història de l’art, malgrat això, considera que la tasca realitzada és satisfactòria. “Feia 100 anys que les pintures estaven desaparegudes”, recorda. En canvi, “ara, si més no, li hem posat color i això ja és important”. A partir d’ara, es podrà “tenir l’anàlisi de l’obra, inserir-la en el context de la pintura andorrana i catalana, veure a què s’assembla i a què no i posar-les en el context cultural, especialment de l’edifici”. Personalment, també li serveix per “completa la tesi que vaig fer sobre la pintura romànica d’Andorra”. En el seu dia, recorda, “la vaig haver de deixar fora”.
I, malgrat la troballa, també apunta que “encara queden molts misteris del romànic andorrà”. És el cas, per exemple, del que hi ha “sota els murs, que s’hauria d’investigar”. I, després, “posar ordre perquè està tot explicat com molt dispers i donar-los a conèixer”.
Tarradellas i Mancho ja han estat contactats pel departament de Patrimoni Cultural. Així ho han apuntat fonts de Govern, que indiquen que una de les claus de la conversa ha estat “conèixer l’estat de les pintures”. Ara, s’obre “una línia de treball per saber-ne els detalls i establir un vincle per veure com pot evolucionar tot”. El que sí que és té clar és que la propietat actual “les va comprar de forma lícita”.
Comentaris (6)