Tot plegat s’emmarca en un acord de compra-venda d’un immoble entre dos particulars el juliol del 2020. Hi ha un pacte pel qual l’adquisició es farà per 200.000 euros dels quals el comprador n’ha d’avançar 20.000 a mode d’arres. Si l’operació acaba fracassant, el venedor ha de tornar les arres duplicades. Més encara, el comprador abona 5.000 euros més al venedor pels mobles que hi ha en l’immoble objecte de la venda. Un any i escaig després, el venedor acudeix al banc i avisa al seu gestor que segurament caldrà fer una doble transferència: 40.000 euros producte de les arres per duplicat i el retorn dels 5.000 euros.
Efectivament, la compra-venda se’n va en orris i l’endemà d’avisar qua potser caldrà fer la transferència, el gestor, sense esperar l’ordre efectiva, passa els diners al compte del pretendent de l’immoble. I tot i les reclamacions posteriors, qui havia avançat inicialment les arres i qui, per contracte, davant d’una operació de compra-venda fallida havia de recuperar per duplicat els diners avançats, es nega a fer marxa enrere. I qui suposadament venia fa un crit al cel i acaba instant una acció de reclamació de quantitat contra el banc.
¿Què al·lega el client? Doncs que se li ha causat un perjudici econòmic i que el banc, assumint el seu error, li ha de tornar els més de 45.000 euros transferits -la diferència és producte de les comissions- perquè, a més, pretenia negociar amb el comprador que no ho acaba sent una rebaixa de les arres. És a dir, que no li hagués hagut de pagar tot el que havien acordat. I que clar, abonats ja els diners, l’altra part ja no vol sentir a parlar de res més.
¿Què al·lega el client? Doncs que se li ha causat un perjudici econòmic i que el banc, assumint el seu error, li ha de tornar els més de 45.000 euros transferits -la diferència és producte de les comissions- perquè, a més, pretenia negociar amb el comprador que no ho acaba sent una rebaixa de les arres
La secció civil de la Batllia ja va desestimar les pretensions del reclamant. La Batllia va considerar que “la part agent al·lega haver patit un perjudici derivat d’una pèrdua d’oportunitat per raó de no haver pogut portar a terme una negociació encaminada al retorn de les arres penitencials. Tot i així i després d’efectuar una valoració de les proves practicades, que la sala (del Tribunal Superior) no pot més que compartir, conclou que el recurrent ni tan sols no ha aportat cap principi de prova sobre l’existència d’unes tals negociacions”.
El gestor, durant la vista per la causa ara resolta de forma definitiva, va reconèixer l’errada. Però “del fet que el gestor del banc hagués reconegut que havia d’esperar a la confirmació per executar les transferències perquè aquest li va dir que estava negociant, no es pot derivar l’aplicació automàtica de la doctrina dels actes propis per obligar al banc a assumir el pagament del perjudici pretès”. Més encara: “L’únic que es pot derivar d’aquest extrem, és el que el banc ja ha fet, reconèixer el seu error. Qualsevol altra conseqüència ha de ser degudament acreditada, tant en relació a la seva procedència com a la seva quantificació.”
La sentència recentment dictada per la sala civil del Tribunal Superior recull que “la prova practicada ha pogut determinar l’origen de l’obligació de pagament de qui pretenia ser venedor -ja que és ell el que va negar-se a continuar amb la venda d’una unitat immobiliària compromesa i quina execució es trobava garantida per arres penitencials-, a banda de què l’agent no ha pogut acreditar ni cap pèrdua d’oportunitat ni cap perjudici econòmic que l’error del gestor bancari en l’execució de les transferències de constant referència li ha pogut ocasionar”.
La sala recorda que “el beneficiari de les mateixes -el frustrat venedor- volia rebre la totalitat de l’import que li corresponia, sense que la part recurrent hagi pogut demostrar el contrari” i també manté que “és a qui demana a qui li correspon acreditar la procedència de la seva pretensió i en aquest cas no ho ha fet, tot pretenent -indegudament, com hem vist- que l’error d’execució ja comportava el seu dret a recobrar la totalitat de l’import transferit”. En conclusió: “En no haver acreditat que l’error del banc li hagi produït cap mena de perjudici econòmic, la seva pretensió ha de decaure.”
Comentaris (1)