Quina és la raó per la qual ha visitat Andorra?
Jo i la presidenta de Paix pour l’Enfance [Mounira Van Buel] hem visitat Andorra per dur a terme una trobada de treball i de preparació de la Cimera Mundial de la Joventut i la Protecció dels Infants en Conflicte Armat. Hem vingut, doncs, a Andorra a presentar el projecte i parlar-ne amb el Govern.
Us heu reunit amb el cap de Govern i amb la ministra d’Afers Exteriors. Què heu pogut compartir? Quines matèries heu tractat?
Vull remarcar, primer, que el cap de Govern i la ministra estan molt compromesos amb la problemàtica dels infants afectats pels conflictes armats. Per a nosaltres, com a organització que treballa en aquest drama, era important venir aquí a reforçar aquest compromís i demanar el seu acompanyament al nostre projecte mundial de sensibilització. Per tant, ha estat una trobada molt productiva, molt positiva.
Vostè va ser reclutat a dotze anys com a nen soldat. Com recorda la seva infància abans d’aquesta etapa?
Era una criatura normal, que vivia amb la seva família, amb els meus pares. Tot anava bé, la veritat, però, malauradament, tot va canviar quan em van enviar a estudiar a un internat a Kyondo. Allà vaig perdre la meva infància.
“Quan els soldats van arribar, nosaltres érem nens, criatures fent classe, a l’aula. El que va passar és que érem en el lloc correcte –a l’escola– en el moment equivocat, quan la guerra acabava de començar. Nosaltres, els alumnes, no en sabíem res d’aquella guerra”
Va anar convençut, feliç a Kyondo, oi?
Sí, vaig decidir anar-hi per continuar els meus estudis, per progressar.
Què va passar exactament el dia en què els soldats us van trobar?
Quan els soldats van arribar, nosaltres érem nens, criatures fent classe, a l’aula. El que va passar és que érem en el lloc correcte –a l’escola– en el moment equivocat, quan la guerra acabava de començar. Nosaltres, els alumnes, no en sabíem res d’aquella guerra. Els militars van entrar a l’escola i van començar a disparar als professors. Després, van reunir tots els nens i ens van ficar en un camió per dur-nos fins a un centre d’entrenament. Aquest és el moment en què em converteixo en nen soldat.
Recorda com es va sentir en aquell moment?
Va ser traumàtic. No sé si tinc paraules per explicar el que vaig sentir, però voldria recomanar a les persones que segueixin aquesta entrevista, als seus lectors, que es llegeixin el meu llibre (‘La meva vida de nen soldat’). Podran conèixer molt detalladament què va passar realment i, sobretot, com va passar.
Va haver-hi moments en què va intentar escapar?
No, de cap manera. No era possible escapar o resistir-se: érem nens davant dels nostres botxins, que eren homes armats. Cada nen que intentava fugir era detingut. De fet, donaven armes a altres companys i aquests havien de disparar contra els que volien escapar. Era l’estratègia per dissuadir-nos. Era impossible, per tant, fer el mateix que altres ja havien intentat fer. En sabíem les conseqüències. No podíem fugir, malauradament.
Quina és la situació avui a la República Democràtica del Congo pel que fa als nens soldats?
És una plaga, un reclutament constant. Hi ha desenes d’infants que són capturats cada dia. Cada dia ens llevem amb el mateix repte –aturar la plaga i alliberar les criatures– i amb noves estadístiques de reclutament. De fet, voldria aprofitar aquesta entrevista per demanar als responsables –tant polítics com civils– que donen suport als grups armats que recluten infants que alliberin els nens sense més demora i sense cap mena de condició. L’espai dels infants no és la guerra, no són els conflictes. Les criatures es mereixen dur quaderns i bolígrafs, no pas fusells. La situació, com deia, és realment molt alarmant. Demano, en aquest sentit, la implicació de tots els estats i ciutadans per acompanyar-nos en aquesta lluita. Hem d’aconseguir que un dia el món pugui parlar de zero infants soldats.
Teniu una xifra aproximada sobre els infants soldats reclutats avui?
N’hi ha més de 300.000 arreu del món. I un 60% es troben al Congo. Són xifres, però, que no les podem donar per definitives perquè alguns dels nens reclutats no han pogut ser registrats ni identificats.
Per què creu que els grups armats recluten infants i adolescents?
La guerra és molt costosa i, per tant, quan recluten nens, les despeses es redueixen. Els infants no reclamen ni sous ni drets. Són fàcils de manipular, són mal·leables. Aquesta és la raó per la qual són capturats.
“És una plaga, un reclutament constant. Hi ha desenes d’infants que són capturats cada dia. Cada dia ens llevem amb el mateix repte –aturar la plaga i alliberar les criatures– i amb noves estadístiques de reclutament”
Què en sabia dels soldats que us van reclutar i de les seves activitats abans que us capturessin?
No en sabia res. No tenia cap coneixement militar perquè no tenia cap mena de contacte amb el món dels militars. A la meva família, per exemple, no hi havia cap home que fos soldat. Avui, he de dir, els botxins que em van reclutar encara continuen utilitzant, malauradament, les mateixes pràctiques que aleshores. Cal que es faci justícia. Aquests crims no han de quedar impunes, han de ser perseguits.
S’ha plantejat perdonar els seus raptors alguna vegada?
Bé, els he perdonat, però el perdó no justifica l’absència de justícia. Aquests crims no han de quedar impunes. Han de ser una lliçó per a tots aquells que segueixen fent el mateix.
Quants anys vas ser infant soldat?
Durant deu anys; dels dotze als vint-i-dos.
Com recordes el dia en què va poder deslliurar-se d’aquesta condició, en què va ser alliberat?
El dia en què vaig ser desmobilitzat oficialment va ser el dia més bonic de la meva vida. Havia esperat aquell moment durant molt de temps i quan finalment va arribar, es va convertir en un dels dies més bells de la meva vida. Tenia vint-i-dos anys.
Com creu que aquesta experiència ha canviat la teva vida?
Bé, no tinc clar que hagi canviat la meva vida. El que és evident és que m’ha deixat amb moltes ferides. És una experiència que no desitjaria a ningú, ni tan sols al meu pitjor enemic, si en tingués. No la desitjo a ningú. Va ser una experiència molt dolorosa, molt trista. Tot el que en conservo és el record i és un record molt dolorós.
Quin missatge li agradaria transmetre a la gent i al món sobre els infants soldats?
Primer, voldria enviar un missatge particular als infants i als joves d’Andorra. Voldria dir-los que tenen la sort de tenir un govern i un sistema polític responsables que els protegeixen i que posen totes les infraestructures necessàries per al seu futur. N’han d’estar agraïts i s’han de comprometre amb la no-violència i amb la pau. Han de ser conscients del privilegi que tenen. Diguéssim que no ho han de donar per fet. Han d’entendre que és una tasca que cal treballar constantment i que també han d’implicar-se ells per continuar-la. Pel que fa a la resta del món, voldria dir que la captura de nens soldats existeix, és una realitat. No és un conte. Jo ho he viscut. Tots, per tant, hem de parar molta atenció al que consumim. Tots –de prop o de lluny– juguem un paper perquè el món parli de zero infants soldats.
Com és la seva vida avui? Com ha evolucionat des d’aquella etapa traumàtica?
Pel que fa al trauma, vaig tenir la sort, gràcies al govern suís, de poder seguir una teràpia a Berna. Em van ajudar molt. Estic molt agraït a Suïssa, a les persones que van finançar la teràpia i als professionals que em van acompanyar. Avui, soc pare de diverses criatures, estic casat i visc a Ottawa, al Canadà. Soc molt feliç amb la meva vida actual. D’altra banda, treballo a temps complet per a Paix pour l’Enfance. Continuo sensibilitzant la població sobre la situació dels infants soldats.
“Sigui quina sigui la seva reivindicació, crec que la millor manera de defensar-la és a través de les urnes, és a dir, anar a votar i escollir persones que puguin representar els seus interessos al Parlament o al Senat. No tenen cap argument, cap raó per agafar les armes”
Tornant a la situació del seu país, quina és la situació política actual?
La situació política del Congo és molt alarmant. D’una banda, s’hi viu una guerra molt crua. En algunes regions, els infants ja no poden anar a l’escola. Les escoles, de fet, serveixen ara de refugis per als grups armats. És deplorable. D’altra banda, hi ha certs polítics que continuen desviant fons destinats a la construcció d’infraestructures. Actes de corrupció. Amb el pas del temps, he entès clarament que la guerra és complexa. Hi ha diversos grups armats que fan la guerra al Congo, però el més gran és l’M23 (Moviment 23 de Març), que combat amb ajuda de les tropes ruandeses. I això no és cap tabú: hi ha tropes ruandeses en territori congolès. En aquest sentit, voldria destacar les sancions del govern estatunidenc contra alguns oficials ruandesos. La guerra s’ha d’acabar i encoratjo a totes les parts a posar-hi fi mitjançant el diàleg i no pas el conflicte bèl·lic. Aquest conflicte es pot resoldre parlant, en una taula.
Què busquen els grups armats?
Com sempre, volen fer caure el govern actual, prendre el poder. Aquest és l’objectiu. Ara bé, sigui quina sigui la seva reivindicació, crec que la millor manera de defensar-la és a través de les urnes, és a dir, anar a votar i escollir persones que puguin representar els seus interessos al Parlament o al Senat. No tenen cap argument, cap raó per agafar les armes. Han d’esperar les eleccions i passar per les urnes. És el mitjà més pacífic per reivindicar-se, per defensar una causa.
Això és tot, Junior. Gràcies per atendre’ns.
Soc jo qui us agraeix aquesta entrevista.
Comentaris (1)