Els encontres i desencontres es van produir, tot sovint, en cafeteries i converses de bar. En establiments de menjar ràpid com algun amb reminiscències austríaques de l’avinguda Carlemany. No només, és clar. Però veure reunits al tomb d’una taula parlant del futur del país i de com engiponar unes eleccions el cap de Govern i líder demòcrata, Xavier Espot, o el ministre de Turisme i Telecomunicacions, Jordi Torres, amb una delegació liberal formada per Josep Maria Cabanes, Toni Garcia, Sergi Alís o Xavier Coma no té preu.
Denota fins a quin nivell poden arribar les negociacions que poden afectar la marxa de tot un Estat i quina mena d’anades i vingudes poden arribar a tenir unes converses, literalment, de bar. Que Espot i Torres fossin els interlocutors en un moment donat, evidencia el problema d’Encamp. Cert que el president demòcrata ha estat en la immensa majoria dels contactes, com en algunes ocasions hi ha estat també la vicepresidenta taronja i fins fa quatre dies cònsol d’Andorra la Vella Conxita Marsol.
Si no hagués estat per l’acceptació demòcrata de Marc Galabert com a primer suplent a Ordino, potser l’acord taronja-i-blau no s’hauria acabat fet; això sí, ACO va vetar noms com els d’Èric Bartolomé i Eva Choy
Units pel Progrés (UP), la marca encampadana de Demòcrates, ben aviat va deixar clar que no volia sentir parlar d’aliar-se amb Liberals. Menys encara si l’aportació de la formació ‘blava’ era Sergi Alís. Es van intentar acostar posicions, llimar diferències, trobar sortides. El pacte potser es va trencar o es va acabar consolidant al Viena, però el que és clar és que hi va haver converses per donar i per vendre. De contactes, els liberals negociadors -els de la foto i potser algun més- n’han fet molts, també, en un hotel de la capital a tocar del gimnàs que ocupa l’antic despatx de policia i de duana de Prat de la Creu.
Encamp va fer saltar pels aires l’acord global però, després, el trencaclosques tri-parroquial va confluir a Andorra la Vella, Sant Julià i Ordino. I no va ser fàcil. Perquè encara el mateix dissabte que s’acabaria anunciant l’acord, la fructificació del ‘pacte del Viena’, hi va haver una jornada calenta a la capital i a Ordino. Marsol va negar-se en rodó a acceptar de segon un candidat liberal que no fos Jordi Cerqueda. I com que es parteix de la base que la candidatura demòcrata és perdedora a Andorra la Vella, es va haver de compensar situant un primer suplent liberal a Ordino.
I és que tant els demòcrates com els liberals donen per guanyadora la candidatura taronja en territori Grifols. Per tant, i donant per fet que Sandra Codina faria el salt a un ministeri en cas que els demòcrates tornin a governar, es va exigir que el primer suplent d’Ordino, que ascendiria a un escó, fos liberal. I ho serà sobre el paper, perquè Marc Galabert segurament és el liberal més demòcrata de tots plegats. Però Galabert va ser l’únic que el comitè parroquial taronja, en aquest cas Acció Comunal d’Ordino (ACO), va acceptar a la parròquia.
Els demòcrates ordinencs van vetar obertament noms com els d’Èric Bartolomé i Eva Choy. No en volien saber res. Amb Galabert de 3 a Ordino i Víctor Pintos en el mateix lloc a Andorra la Vella es va donar per tancada la quadratura del cercle. Que la liberal Eva París fos la número 2 d’Helena Mas a Sant Julià, que era una altra torna de l’acord, no va suposar un gran problema. Potser si s’hagués sabut dissabte que Terceravia i Unió Laurediana llançaven la tovallola hauria estat una altra cosa.
Però llavors no se sabia i el ‘pacte del Viena’ es va poder acabar celebrant. No, a Encamp no. Però a Ordino, Sant Julià i Andorra la Vella, sí. I a la resta, almenys, el pacte de no molestar. Bé ho val un bon cafè. Encara que sigui del Viena.
Comentaris (18)