Reportatge

Que no s’oblidin els seus noms... ni l’horror que van viure

Canillo homenatja amb un monòlit a placeta de Sant Serni les cinc persones de la parròquia que van ser deportats als camps nazis: “sense ells i milions de víctimes més, Europa no hauria tingut 80 anys de pau”

16/08/2025 (17:05 CET)

La Segona Guerra Mundial també va afectar els andorrans. I, sobretot, l’aspecte més terrible d’un esdeveniment històric ja per si mateix esfereïdor: els camps d’extermini nazis. Tretze persones del país van ser enviats a aquelles instal·lacions. I, entre aquestes, cinc de Canillo. Per això, el comú ha volgut retre’ls un homenatge. S’ha fet amb la descoberta d’un monòlit a la plaça de Sant Serni. La clau, ha explicat el cònsol major de la parròquia, Jordi Alcobé és que reconèixer aquestes víctimes de l’horror i recordar que “sense ells i molts milions, Europa no hauria tingut 80 anys de pau”.

El monòlit s’ha descobert aprofitant la celebració de Sant Roc i, també, amb la presència d’alguns dels familiars dels cinc homenatjats. Cinc canillencs, ha recordat Alcobé, “que fan part d’una història trista i dramàtica”. I una història, ha admès, no sempre present al país. En aquest sentit, ha explicat que “sí que teníem present els relats dels passadors”, però, en canvi, fins fa no gaire no se sabia -o només se sabia d’un nom- d’andorrans que haguessin patit a les seves carns l’horror dels camps d’extermini. I n’hi va haver uns quants. Tretze. I cinc d’aquests, com s’ha dit, de Canillo.

Per això, i recollint el guant de l’homenatge impulsat per Velles Cases Andorranes en forma dels ‘stolpersteine’, les llambordes de record que s’han col·locat al costat de les cases d’aquestes persones, el comú ha volgut fer un pas més, sobretot centrant en els canillencs. Aquests cinc. Concretament el Josep Franch, el Pere Mandicó, l’Antoni Vidal, el Bonaventura Bonfill i el Josep Calvó. Dos d’ells, cal recordar, mai van tornar dels camps.

Ha estat el director de Cultura del comú -i també president de Velles Cases-, Robert Lizarte, qui s’ha encarregat de fer una petita pinzellada de la vida -i el drama- que van viure tots ells. Persones que, com ha apuntat, “es van trobar en el lloc equivocat en el moment menys oportú”. I van acabar caient a les grapes de les autoritats nazis. Un d’ells, Franch, havia estat col·laborant amb la resistència francesa. D’altres, simplement, van ser agafats quan es trobaven a territori francès -ocupat- on havien anat per feina o visitar coneguts.

De Bonfill, Lizarte ha posat en relleu que va tenir sort i va sobreviure. “Sempre recordava la fam que va passar al camp”, ha relatat. En canvi, qui va morir allà va ser Mandicó, després “d’un any i vuit mesos de patiment”. A Antoni Vidal, a qui creia un dels “homes més forts d’Andorra”, això no li va servir per sobreviure a l’infern on el van enviar uns nazis que el consideraven “un roig espanyol”.

Cinc persones. Cinc canillencs. Cinc vides que es van veure truncades per l’horror nazi. I que, ara, el comú ha volgut recordar perquè els seus noms no s’oblidin ni tampoc el que van haver de viure. Els seus noms figuren des d’aquest dissabte al monòlit, obra d'Emma Regada, en ple centre del que va ser el seu poble. “Els volem retre agraïment i recordar que, sense aquests milions de víctimes, no tindríem a Europa vuitanta anys de pau entre països que, històricament, havien estat enfrontats”, ha indicat Alcobé. I, sobretot, un cita tant repetida com certa: “conèixer la història és la millor forma de no repetir els errors”.