“¿I per què no enxampen els camells que maten els nostres fills?”

Dues de les principals impulsores de l’associació Fills d’Andorra parlen a títol personal de la manca de recursos que hi ha al país per combatre les addiccions que asseguren que pateixen desenes d’adolescentsMarcia Monteiro i Rosa Vasques lamenten les promeses incomplertes de l’administració i reclamen educadors de carrer, el centre d’educació intensiva i un enduriment de la llei de menors

Estan fartes, a tots nivells. Però no per això deixaran de lluitar, asseguren. Ara situacions personals els han portat a frenar una mica, afirmen que només una mica, el projecte de ‘Fills d’Andorra’, però deixen clar que l’associació “anirà endavant”. Tan clar com, diuen ja d’entrada, parlen a títol individual com dues mares afectades per les addiccions dels seus fills i per la manca de recursos que, mantenen, hi ha al Principat per redreçar el camí dels joves, dels adolescents, que n’han marxat. Creuen que, en part, no hi ha recursos perquè tampoc no interessa que hi siguin. “¿Per què no enxampen els camells que maten els nostres fills?”, es demanen.

Rosa Vasques i Marcia Monteiro estan cansades d’acudir a la policia i assenyalar sense embuts qui són aquells que “manipulen” els seus fills i tants altres adolescents. Parlen, asseguren, amb coneixement de causa. Vasques, per exemple, ha arribat a denunciar el seu propi fill per tal que la policia pogués actuar. I va arribar a estar retinguda al despatx central acusada d’agredir al menor quan intentava evitar que aquest colpegés la seva germana, és a dir, la tieta del nen. Totes dues miren de parlar sense embuts. Per posar el punt sobre les is. De fet, són elles mateixes les que citen l’interlocutor i ho fan al Prat del Roure. Se senten traïdes, “defraudades” és la paraula exacta que usa Vasques, per l’administració. En especial pel ministeri d’Afers Socials i el seu titular, Xavier Espot. N’esperaven una cosa i al final, allò que els havien promès està caient en l’oblit. En un calaix. En un sac buit.

Lamenten que hagi quedat en l’oblit projectes com el dels educadors de carrer o que no hi hagi data per la posada en marxa del centre que s’ha d’ubicar a la residència Solà d’Enclar

“Escriu-ho tot, eh”, demanen tot parlant sense parar a un centenar de metres d’una colla de joves que damunt la gespa fan rotllana i fumen marihuana. I expliquen que és el pa de cada dia. Que tots menys un és menor. Que vénen de la Massana. Que el major d’edat trafica. Que està protegit. Que s’hi han enfrontat alguna vegada i fins i tot ell els va denunciar. Sí, una d’elles li va clavar una cleca, però és, diu, el que havia ‘corromput’ el seu fill. “A Andorra hi ha droga, molta droga. Però es fa ben poca cosa. ¿Saps que només hi ha tres policies per investigar temes de droga?”, demana afirmant Vasques. Estan dolgudes, indignades. Alhora, mostren el desgast que els suposa no poder treure els seus fills del pou on són.

“Portem tres anys amb el mateix problema. N’hem parlat amb el ministre, amb el cap de Govern, amb el Raonador del Ciutadà, amb la policia, amb Afers Socials, amb l’hospital… i ho continuarem fent. Però em sento enganyada. Ens van prometre molt i res de res”, diu Rosa Vasques. La seva companya, Marcia Monteiro, fa una primera enumeració. N’hi haurà més durant la conversa, d’enumeracions. Lamenten que hagi quedat en l’oblit el projecte dels educadors de carrer, que no hi hagi data per posar en marxa el centre residencial d’educació intensiva… I lamenten que la solució, sembli, sempre, treure el ‘problema’ del país. Portar els nens a centres de França o Espanya. “I en surten pitjor del que hi han entrat i l’Estat abonant 4.000 euros al mes per cadascun d’ells. Que inverteixin aquests diners en fer un centre al país. Almenys els pares els tindran al costat i els podran anar a veure.”

Conversen al Prat del Roure escaldenc, just a un centenar de metres d’un grup d’adolescents que fuma marihuana liderat per un jove ja major d’edat amb qui més d’una vegada s’han enfrontat

Les dues dones demanen que es contractin professionals amb cara i ulls. Que s’elaborin protocols escaients. Que s’inverteixi en mitjans (“¿em pots explicar com es pot desintoxicar un adolescent amb una setmana? ¿Saps com? Donant-li pastilles. Drogant-lo d’una altra manera”, explica Monteiro). Que es posi ordre als centres on se suposa que es fa atenció especialitzada -de l’escola taller a Salut Mental- i “on hi ha barrejat de tot. Menors amb gent adulta, patologies diferents, problemes de tota mena i professionals poc adequats”. Que s’endureixi la Llei del menor (“tu creus que el meu fill em pot estar pegant i jo no m’hi puc tornar”, torna a demanar-se Vasques).  Que es donin les eines necessàries perquè la policia pugui actuar amb totes les conseqüències. “Aquí tot es pretén amagar, tot es pretén silenciar, sempre hi ha protegits.”

La conversa és una mica desordre. Potser, en certa manera, com la vida de dues dones que viuen al compàs dels seus fills adolescents. “Les mares no tenim suport de res. I creu que també el necessitem, eh”, remarca Marcia Monteiro. “I que no em vinguin amb que si no m’està bé que agafi frontera avall. Perquè no marxaré. El problema és aquí. El tenim aquí. El meu fill és nascut a Andorra. Jo fa trenta anys que hi visc. Cada país ha d’assumir els seus problemes i això és el que li toca fer a Andorra. Assumir i no espolsar-se sempre els problemes. Cap a França o cap a Espanya. Sempre igual”, reafirma una Rosa Vasques d’allò més incisiva. “I ja ho pots escriure, eh, a mi qui m’ha defraudat, amb qui estic molt desil·lusionada, és amb el senyor Espot. ‘Ànims, senyora; ànims, senyora’… però al final és tot el que saben dir. Que no prometin el que no fan.”

“Ja ho pots escriure, eh… a mi qui m’ha defraudat, amb qui estic molt desil·lusionada, és amb el senyor Espot. Que no prometin el que no fan.”

Lamenten, per exemple, que a aquell adolescent problemàtic, enlloc d’aplicar-li certa mà dura -ho diuen elles, quedi clar- o mirar d’encarrilar-lo, se l’expulsi en certa manera de la societat, “se’l tira al carrer”. I “en lloc d’ocupar-los, se’ls convida a drogar-se, a traficar… i a robar”. Si fos per les dades que els han dit -tant Marcia com Rosa estan en constant contacte amb pares i mares amb problemes com els dels seus fills però també amb persones que formen part de l’altra banda del mur, els que miren de combatre les dificultats- a Andorra hi hauria uns quants centenars de menors amb problemes d’addiccions. Deixe-m’ho així. La xifra costa de creure. Però elles la deixen anar amb seguretat. Com si fos una total certesa.

Tant cert, afirmen, com és que no hi ha els educadors de carrer promesos o que el centre projectat a l’antiga residència geriàtrica Solà d’Enclar seria, creuen de molta ajuda. “És que els porten fora i surten pitjor del que han entrat”, reitera Monteiro, que insisteix en un altre aspecte que ha intentat en més d’una ocasió treure durant la conversa. “Falta humanitat, hi ha d’haver una mica més d’humanitat.” I totes dues coincideixen en altres missatges. “Que no deixin anar a més tot això. ¿Per què no se solucionen els problemes? ¿Per què no enxampen els camells que maten els nostres fills? ¿Per què hi ha gent de molt poder i de molts diners darrere? ¿Per què és un negoci? Els joves han de ser el futur del país. Hi ha d’haver humanitat.”

Comentaris (10)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.