La Galícia ‘andorrana’ que crema

“Em dic Verónica i soc andorrana, porto gairebé tres anys vivint a Verín (Ourense). He passat la majoria dels meus estius a aquesta zona, com molts dels habitants d’Andorra, però cap estiu ha estat com aquest. Portem gairebé una setmana d’incendis constants, la majoria d’ells intencionats.” Així inicia la seva explicació la laurediana ara ja gallega de nou Verónica Sousa Fernández quan se li demana si pot fer cinc cèntims sobre el que està passant. El que està vivint.

A Verín i a Ourense en general hi coincideixen centenars de persones amb lligams amb Andorra. Hi tenen recíprocament família. Hi han estat. Aquí o allà. En són originaris. Hi tenen coneguts. A més, a l’altra banda de la frontera galegoportuguesa, un dels primers pobles que es troba es Chaves. I també diversos residents a Andorra tenen les seves arrels allí. O, com a mínim, són del nord de Portugal. També hi ha focs, encara que amb menor intensitat dels que cremen Verín i els seus voltants.

Verónica fa un petit alto en la feina -fa tres anys va decidir fer un canvi de rumb en la seva vida i ara ja bressola fill i treballa al sector assegurador- per recuperar algunes de les moltes fotos que ha hagut de fer malauradament aquests dies. Per escriure quatre línies del que sent. Del que viu. Mentre deixa anar sense embuts que les institucions els tenen abandonats. Que ben poc han fet. Que allí, cadascú lluita amb les seves mans i amb els minsos mitjans que tingui per mirar que el foc no engoleixi les seves propietats. Casa seva, vaja.

“La falta de neteja dels boscos durant l’hivern i la calor infernal d’aquests dies han fet incrementar molt les probabilitats que tot cremi.” Si algú, com creuen en molts dels fronts de foc, hi acaba posant el llumí, el drama està servit. “És dur veure als teus veïns amb llàgrimes als ulls en veure que el foc s’aproxima a les seves cases. És dur passar nits seguides sense aclucar els ulls per la por. Passar nits en blanc fent vigilància contínua perquè no s’iniciï un altre focus. És dur veure gent gran amb dificultats per respirar pel fum que tapa tot el cel cada matí. Que dur que és veure  la fauna i la flora que s’està perdent amb aquests incendis”, es lamenta aquesta andorrana definitivament establert, almenys per ara, a Verín.

“Falten molts mitjans i qui està ajudant majoritàriament són persones particulars contribuint a apagar els focs amb el que tenen a mà. Com l’Angela de Nocedo do Val, posant a disposició el seu restaurant, donant i sol·licitant subministrament. Com la Bego del Regueiro o dona Cova, repartint aigua, mascaretes, aliments… a les brigades. Com la Daiane, la Sonia, el Dany i el Josiño fent jornades interminables apagant incendis, suportant altes temperatures i sense descansar pràcticament. Com en Toni i els seus companys de la brigada… i així molta gent de tota la comarca que és qui realment està salvant la situació. Perquè com diuen per aquí: ‘Només el poble salva el poble’.”

La Verónica, quan la feina li ho permet -les assegurances van de bòlid també, encara que fins que no acabi l’infern del foc tampoc no se sabrà massa bé com quedarà tot, perquè no es pot descartar que s’acabi declarar la comarca i més enllà com a zona catastròfica-, ha estat, també, encarant-se directament contra les flames. O fent d’assistent de les brigades. Portant subministraments d’aquí cap allà, mirant de contribuir en el que ha pogut. I tot plegat amb un petit prec. “Només esperem que acabi ja aquest infern, aquesta xacra, que fa una setmana que esta ‘acabant’ amb nostra ‘terriña’.”

FOTOS: Verónica Sousa Fernández