En efecte, el març, un nombrós grup de processats en la causa general del ‘cas BPA’ van presentar un escrit a la fiscalia reclamant que s’investiguessin altres bancaris d’entitats del país vist que en molts dels casos a partir dels quals se’ls persegueix a ells hi ha implicats altres bancs del Principat i, en conseqüència, altres treballadors del sector. De fet, recordaven, molts d’ells compartien clients.
Els demandants consideren que se’ls ha fet un tracte diferent, discriminatori. Que la fiscalia ha posat moltes ganes a perseguir una entitat bancària concreta i els seus empleats -o almenys una part d’ells- i ha mostrat, en paral·lel, una passivitat absoluta per iniciar accions contra altri. Fossin empreses bancàries i professionals del sector. Vaja, que reclamaven que es fes efectiva la dita del ‘tots moros o tots cristians’.
Pensaven que alguna al·lusió faria, el TC, ni que fos petita, al passotisme suposat el fiscal general, un Alfons Alberca de qui creuen que ben just es deuria llegir l’escrit que li van adreçar i que no hauria fet ni la més mínima actuació
Com que el fiscal no va dir ni ase ni bèstia, els processats van elevar una queixa al Consell Superior de la Justícia que es va treure el cas de sobre, sense entrar en el fons, venint a dir que el fiscal general investiga allò que vol i de la manera que vol i que, a més a més, feia tot just dos mesos que havien tramès l’escrit al ministeri públic -encara que els fets denunciats tindrien la mateixa antiguitat que aquells pels quals se’ls acusa a ells- i que tampoc n’hi havia per tant. Que no havia passat tant temps.
La causa va anar seguint els seus passos judicials. Sempre desestimats. Fins arribar recentment al Constitucional en forma de recurs d’empara. Essent sincers, els assessors legals dels recurrents, en nom seu, ja advertien que el pas que estaven donant, vista la jurisprudència del TC, no el podrien donar atès que “l’al·legació d’una vulneració del principi d’igualtat i la prohibició de discriminació no pot fonamentar directament un recurs d’empara”.
Els magistrats constitucionalistes, d’una manera succinta, sense cap escarafall, vénen a dir que la decisió dels tribunals -la del plenari del Superior en aquest cas- està ben fonamentada i és lògica des del punt de vista del raonament i, per tant, ja ni tan sols accepta estudiar el cas. Fins i tot els demandants, han assegurat les fonts, han reconegut que s’esperaven no només que no es reconegués que se’ls havia vulnerat el dret a no ser discriminats davant la llei sinó fins i tot que el Constitucional no voldria entrar a analitzar la qüestió. És a dir, que inadmetria el recurs.
Ara bé, pensaven que alguna al·lusió farien, ni que fos petita, al passotisme suposat el fiscal general, un Alfons Alberca de qui creuen que ben just es deuria llegir l’escrit que li van adreçar i que no hauria fet ni la més mínima actuació. Vaja, que ni s’hauria dignat, lamenten, a respondre’ls. A dir-los que no tenien raó o que no pensava fer res del que li suggerien. En fi, màniga ampla i catifa vermella.
Comentaris (10)