El baldaquí és una obra d'art i els seus autors uns cracs, però només en la confecció. Perquè en el muntatge van ser una mica sapastres sense tenir res a envejar als còmics de 'Pepe Gotera y Otilio, chapuzas a domicilio'. En el moment d’hissar el baldaquí, els artistes –l’escultor Miquel Rubiol i el pintor Çanou– es van trobar que la peça era massa gran per a les dimensions del retaule i del sostre de la petita capella. Doncs, cap problema: si no hi cap del dret, es posava del revés, i aquí pau i després glòria. Així que Crist va quedar al revès i de cap per avall pels segles dels segles.
No consta en cap arxiu o document la reacció de Bartomeu Molas, de casa Molines, que havia encarregat el baldaquí. Tot i que potser va aplicar l'ancestral teoria de "a grans mals, grans remeis". I així ha quedat per a l'eternitat malgrat que per llegir la inscripció un s'exposi a una tortícolis: "In nomine iesu omne genuflectatur celestium terrestium et infernorum" ("En el nom de Jesús, que tots s'agenollin, al cel, la terra i l'infern") si el Vox -diccionari i no pas partit polític- no falla.
Un baldaquí és un dosser que se situa sobre el tron dels reis, un objecte religiós o un altar per fer-lo destacar
La peça és tan singular que va ser l'estrella de les Jornades de Patrimoni del 2011. Un baldaquí és un dosser que se situa sobre el tron dels reis, un objecte religiós o un altar per fer-lo destacar i honorar-lo. El nom fa referència a la ciutat de Baldac o Baldacco, denominació medieval de Bagdad, d'on provenien els valuosos teixits de seda, molt elaborats, amb què sovint es feien els baldaquins. Per extensió, el mot baldaquí s'aplica també als edicles o templets que cobreixen els altars de les esglésies cristianes, com el de Bernini a Sant Pere del Vaticà.
A Catalunya només n'hi ha tres: els de Sant Serni de Tavèrnoles i Sant Martí de Tost, actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), i el de Ribes de Fresser, al Museu episcopal de Vic. També s'han conservat diverses obres de pintura sobre taula d'època romànica que havien servit com a baldaquins. Es tracta de taules de fusta pintada que eren suportades damunt de l'altar per bigues travesseres. Destaquen el Baldaquí de Tost i el Baldaquí de Ribes. La biga de Cruïlles i la Biga de la Passió també formaven part un baldaquí.
Aquesta tipologia anomenada baldaquí-plafó era molt característica de Catalunya però pràcticament desconeguda a la resta d'Europa. A l'església de Sant Esteve d'Andorra la Vella hi ha el dubte amb una una biga policromada que podia haver servit per sustentar un baldaquí És molt possible que Molas visités Sant Serni de Tavèrnoles a Anserall i, en veure el baldaquí que hi havia, va desitjar-ne un de propi
Al final de la missa d'aquest dimecres a Sant Bartomeu es parlava sobre la possibilitat que els autors del de Sant Julià de Lòria i els del MNAC fossin els mateixos. Miquel Rubiol és força conegut i Çanou és l'autor de la Pietat de Casa de la Vall que potser va elaborar durant la seva estada al Principat per pintar el baldaquí lauredià.
Comentaris