El cavall de Troia americà

Gairebé una dècada després de l’esclat d’una operació que els Estats Units van posar d’exemple del poc control que el sector bancari andorrà feia suposadament del diner en efectiu encara no s’ha aclarit què va passar en aquell cas

Quan al 2013 les autoritats judicials i policials holandeses, espanyoles i andorranes van fer ‘saltar’ la denominada operació ‘Sunbird’ ningú es podia esperar que allò suposaria la fi del paradigma bancari andorrà clàssic, per dir-ho així. Feia anys que a Andorra es tenia un ull posat en els moviments que feia la comunitat holandesa al Principat. Com a mínim, de les inversions immobiliàries, sobretot a la Massana, que es vehiculaven a través d’un gestor immobiliari. Però mai s’acabava d’aclarir res fins llavors.

La detenció al Principat, aquell 2013, de l’immobiliari en qüestió va fer aflorar el que els investigadors s’ensumaven des d’abans que acabés el segle passat. Suposadament, el detingut era el vehicle, el gestor més que el prestanoms, que per això ja hi havia altres persones, fins i tot difuntes, de personatges tan lúgubres com que alguns d’ells, com Rick van der Bunt, havien mort a trets uns anys abans. Connectaven els baixos fons d’Holanda amb el crim organitzat i el narcotràfic de droga a gran escala. Fins i tot algun lligam hi havia amb l’arxiconegut segrest del magnat de la cervesa Alfred Heineken.

El 26 d’agost del 2014 les autoritats americanes enviaven una nota verbal en què posava de relleu el seu malestar pel poc control que les autoritats financeres andorranes feien sobre l’efectiu que rebien els bancs. La nota sols citava un exemple: els setze milions del ‘cas Sunbird’

La denominada ‘Operació Sunbird’ als Països Baixos; ‘Cavall de Troia’ al Principat, connectava màfies internacionals ubicades en diferents punts -igual com es va detenir a Andorra un gestor immobiliari, al mateix temps es van detenir dues persones a Marbella- del continent europeu i més enllà i servia per bloquejar setze milions d’euros que s’haurien rentat al país procedents de les activitats del grup criminal holandès representat per Van der Bunt, un home que havia fet múltiples estades a Andorra i que quan havia de ser detingut va aconseguir marxar d’on era cinc minuts abans que fos apressat gràcies a una presumpta delació de les mateixes autoritats que l’investigaven.

Tot just un any després que esclatés l’operació ‘Cavall de Troia’, el 26 d’agost del 2014 les autoritats americanes enviaven una nota verbal -es diu així en l’argot diplomàtic, però la comunicació és per escrit- en què posava de relleu el seu malestar pel poc control que les autoritats financeres andorranes feien sobre l’efectiu que rebien els bancs. La nota sols citava un exemple: els setze milions del ‘cas Sunbird’. La qüestió no era menor. La DEA, la divisió americana que combat el tràfic de droga, feia anys que lluitava contra les màfies colombianes i feia temps que tenia l’ull posat en la banda de Van der Bunt.

Quan van saber els americans que durant anys el rentat d’aquell diner de la droga es feia a Andorra van posar el crit al cel i van exigir una resposta ràpida. Decisiva. Fulminant. Poc més de mig any després, i encara amb l’immobiliari holandès resident al Principat enmig d’un procés d’extradició i resposta davant les autoritats holandeses, que el reclamaven, es duia a terme la martellada contra Banca Privada d’Andorra (BPA) i es posava en marxa inevitablement una transformació del sector bancari andorrà. El paradigma clàssic del secret bancari i l’opacitat saltava pels aires.

bunt carta
Rick van der Bunt i un detall de la nota verbal americana.

BPA, però, no havia vist mai ni cinc cèntims d’aquells setze milions que els americans citaven en la seva nota. Gairebé una dècada després que els americans muntessin el seu cavall de Troia particular, l’immobiliari en qüestió ja ha respost el que hagués de respondre i torna a operar amb normalitat a Andorra. Ja no a la Massana via Hollandor sinó en un despatx de Prat de la Creu, del carrer, no pas de l’edifici administratiu, a través d’una societat que continua dedicant-se a la gestió immobiliària.

Però dels setze milions res no se n’ha sabut. Ni tampoc s’ha aclarit mai, almenys aparentment, per on van passar. Ni qui hi havia implicat més enllà d’aquells que tenien necessitat de rentar els diners. Perquè setze milions en efectiu no són poca cosa. Gairebé una dècada després cueja aquella nota verbal i els setze milions d’euros perquè van ser un dels orígens d’un cop de martell amb (suposada) direcció equivocada. Setze milions que van canviar el sector bancari sense que el banc o els bancs que els acollissin no n’haguessin de respondre. Almenys no legalment.

Comentaris (2)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.