Per un moment els seus acompanyants van témer el pitjor. La caiguda li hauria pogut costar la vida. Mitja dotzena de costelles, un braç sense sensibilitat o les afectacions que va tenir al seu dia al crani o a la pleura donen compte encara avui d’aquell malaurat ‘viatge’ al buit. Era el 21 d’agost, preparaven una visita a Naturlandia des de Soldeu, on estaven allotjats. I mentre repassaven plànols i comentaven el que havia de ser un dia d’oci il·lusionant la barana de fusta que protegia la voravia d’un terraplè va cedir. A l’hospital li van assegurar que l’assegurança del comú es faria càrrec de tot. Poc després va saber que seria tot el contrari. Hores d’ara ja té formalitzada una reclamació davant el comú de Canillo.
Eren dos matrimonis -amb dos fills per parella- d’Andorra, de l’Andorra de Terol, que havien vingut a l’Andorra de Carlemany a passar cinc dies de les seves vacances. Al Principat hi tenien coneguts. Es van allotjar en un complex residencial d’apartahotels a tocar de l’accés a la vall d’Inclés, ja dins dels límits del veïnat de Soldeu. Havien fet la primera de les quatre nits que passaven passar al país i vers les 11 del matí preparaven el desplaçament cap a Sant Julià. Un dels homes col·locava el GPS al vehicle mentre les dones i alguna de les criatures rodaven per la voravia esperant i repassant els fulletons de Naturlandia. Estaven recolzades en una barana de fusta tot fent-la petar. Ni molt menys, asseguren, exercint tota la força del seu pes.
L’accident va passar el 21 d’agost al migdia i l’afectada es va haver de passar diversos dies a l’UCI; encotillada actualment, la recuperació plena pot trigar mesos
En qüestió de pocs segons la barana va cedir i una de les dones, de 43 anys, va caure d’una altura de cinc metres. El cop contra el terra va ser sec i eixordador. Tan o més que els crits que va deixar anar. Només els xiscles de la seva filla van superar-los. De seguida es va mobilitzar gent de l’entorn. Inclòs un metge i una psicòloga, pare i filla, que feien també estada a la zona. L’home va poder baixar fins al lloc on hi havia l’accidentada i va poder constatar que, d’entrada, la dona mantenia les constants vitals. La dona, la psicòloga, es va fer càrrec de la filla menor de l’accidentada.
De seguida van ser avisats els serveis sanitaris i d’emergència. Afirmen els presents, els companys de l’accidentada, que l’espera es va fer eterna i que els vehicles potser van trigar mitja hora. La van rescatar i la van traslladar cap a l’hospital. Expliquen que van ser els bombers mateix que van recordar-los que fessin fotografies de tot. “I menys mal, perquè a la tarda ja ho havien encintat tot.” Tot porta a indicar, explica la companya de l’accidentada, que el cargol que havia de fer el suport necessari es va trencar. “Estava podrit.”
L’informe mèdic elaborat a l’hospital fa por. I és tan tècnic que costa saber exactament què tenia. Policontusions, politraumatismes, un coàgul de sang al crani, una pèrdua inicial de consciència -de fet, encara avui no recorda res del que va passar més enllà que estava xerrant amb la seva amiga recolzada a la barana- discs vertebrals afectats, sis costelles fracturades, afectació de la pleura, manca actual de sensibilitat al braç esquerre… quatre o cinc dies d’UCI i després una desena més d’hospitalització a planta fins que se la va poder traslladar a Alcanyís, a l’hospital més proper a casa seva.
Pel mig, el marit i els dos fills es van haver de buscar allotjament perquè se’ls acabava l’estada vacacional, l’altre matrimoni va haver de retornar a Andorra, a l’Andorra de Terol… “i amb una seguretat social que allà (pel Principat) és diferent i no ens cobria res”. Però a priori, des del propi hospital de Meritxell, se’ls va assegurar que de ben segur que no hi hauria problema perquè el comú de Canillo havia de tenir una assegurança i ja s’activaria. I, de fet, semblava que seria així. Fins que ho va deixar de ser. Que si l’atenció mèdica, que si el cost del trasllat des d’una Andorra a l’altra…
S’ha formalitzat reclamació per una indemnització per les lesions i danys i perjudicis per responsabilitat administrativa del comú canillenc per manca de servei públic
Una vegada l’accidentada ha millorat -tot i que es manté hospitalitzada- i la família i els amics s’han calmat, han interposat la reclamació deguda al comú de Canillo i han decidit fer públic el cas. Perquè tothom prengui consciència del que li pot passar i perquè quedi clar que “va semblar que tothom actuava amb certa deixadesa, i sense tenir massa en compte que tu ets de fora i no saps com funcionen les coses en un altre lloc”. Entre les coses, desagradables, que els ha calgut fer més darrerament ha estat cercar advocat. I interposar la reclamació corresponent davant el comú de Canillo.
L’acció ja està feta. Molt ràpid, certament. Perquè esperen els assessors jurídics que així es pugui negociar un acord extrajudicial i no calgui acudir a la Batllia. Reclamen una indemnització per les lesions i danys i perjudicis per responsabilitat administrativa del comú canillenc per manca de servei públic. No hi ha una quantificació de la compensació que es pretén. Expliquen les fonts jurídiques consultades que “la reclamació, certament, es xifraria quan les lesions estiguin consolidades, però ara mateix l’accidentada en té per mesos. Mentrestant es reclama una quantitat a determinar en el futur o anticipadament si hi ha acord”.
El cargol podrit bé prou que els va engegar a rodar les vacances. I a l’accidentada -amb una cotilla que li aguanta el tronc i ara per ara sense possibilitat de cap intervenció quirúrgica atès que sembla mèdicament millor que les fractures soldin per elles mateixes- una mica més hi tot. Quin mal record els queda a Andorra de l’altra Andorra.
Comentaris