Successos

Borja Ayed, passió (desmesurada) per la muntanya

El guia mort arran d’una allau al Baser Negre d’Arcalís havia conegut el seu acompanyant, un francès de 32 anys, la tarda abans en una reunió relacionada amb el Freeride World Tour

El noi, que treballava a Pas-Grau com abans ho havia fet a Himalaia Experience, va fer cas omís a les advertències dels responsables de l’estació sobre el perill que presentava la muntanya

Altaveu

Nascut a Madrid feia 34 anys, i resident a Andorra des de feia molts anys -encara que en dues etapes-, Borja Ayed Capillas estava establert actualment a Ordino, on tenia parella i dues filles petites. La defunció del jove amant de l’alpinisme en general, on tot i no ser una figura sí era conegut i destacat (i respectat i valorat), ha causat una gran consternació en el sector, tant al Principat com a fora. Sempre o gairebé sempre amb un somriure als llavis, als seus amics i coneguts els queda la 'tranquil·litat' de saber que se n'ha anat fent el que volia.

La passió el va dur a la muntanya (fins i tot el dia que no tocava) i la muntanya se l’ha endut a ell. Borja Ayed Capillas era un boig de l’alpinisme en un sentit ampli. Tant per la bogeria com per l’alpinisme. Qualsevol vessant del muntanyisme el treia positivament de polleguera. Tècnic esportiu (guia) d’alta muntanya, cada vegada més l’enganxava el cuquet de l’esquí muntanyenc, l’ ‘skimo’. I fent rando al Braser Negre una llengua de neu el va sepultar per sempre. Borja va fer cas omís de tots els tècnics i responsables d’Arcalís. I va decidir tirar endavant allò que la tarda abans havia pactat amb un component francès del Freeride World Tour. El portaria a ‘tastar’ abans que ningú els racons per on aquest divendres havia de discórrer una prova del certamen. Ayed, remarquen consternat desenes de coneguts i companys, s’ha deixat la vida allí on més a flor de pell la sentia. El seu company d’aventura, que tot just havia conegut el dia abans, la va salvar pels pèls.

Borja Ayed feia uns cinc anys que treballava de guia de muntanya per a Pas de la Casa-Grau Roig. També col·laborava amb el Club Pirinenc. Era un dels guies amb la titulació més alta de tot el Principat i tot i això no deixava de formar-se. Malgrat no ser una primera figura internacional en la matèria, sí era conegut en un cercle ampli de l’alpinisme. D’arreu. Feia escalada en pedra, mixta, gel. Feia esquí de muntanya i s’apuntava a qualsevol sarau de la temàtica. Sempre apunt per enfilar-se on fos. Sempre amb una rialla i disposat a fer petar la xerrada parlant de muntanya fins a les tantes. Com dimarts, per exemple, al refugi de l’Illa en una trobada de la firma L’Sportiva. O com dimecres, ja envoltat amb gent del Freeride World Tour a Ordino, on vivia amb la seva parella -mestra a l’Escola francesa- i les seves filles petites. Massa petites encara per perdre el pare.

Feia escalada en pedra, mixta, gel. Feia esquí de muntanya i s’apuntava a qualsevol sarau de la temàtica. Sempre apunt per enfilar-se on fos

Amb arrels jueves -encara aquest dijous hi havia qui el recordava parlant amb un més que correcte hebreu amb els cada cop més voluminosos turistes israelians que visiten el Principat-, Borja Ayed havia nascut a Madrid el 18 de maig del 1983. A la capital espanyola hi anava sovint amb la família. També tenia vincles amb el País Basc, especialment a Biscaia, on havia viscut. Però la seva residència era al Principat. Des de feia anys. Molts. Malgrat que en dues etapes diferenciades. A Andorra havia treballat majoritàriament amb qüestions relacionades amb l’esport i la muntanya. Ja fos fent de dependent en una botiga de material muntanyenc i d’esquí o, ja més tard, enrolant-se directament amb l’activitat per la qual es desvivia. Amb Himalaia Experience o a Pas-Grau els darrers anys.

Ja s’ho havia programat per tenir festa, almenys, aquest dijous. Per això el dimecres al vespre es va oferir a acompanyar un membre del Freeride World Tour. Per això, malauradament, una allau el va acabar atrapant al Braser Negre, en una zona propera al túnel del Port del Rat. Coses del destí. I d’aquesta passió desmesurada, desenfrenada, per la muntanya. Borja Ayed va voler anar sí o sí allí on havia promès al seu acompanyant francès. Diversos responsables de l’estació d’Ordino-Arcalís el van advertir que desistís. Que se n’oblidés. Que ho deixés córrer. Fins i tot li van presagiar un mal auguri commovedor. Més encara a posteriori. “Que voleu sortir als diaris?”

Però en Borja i el seu acompanyant, de 32 anys, estaven decidits a comprovar la zona per on havia de transcórrer, avui, la prova del Freeride. Com a mínim el cap de pisters els va demanar que no tiressin endavant les seves pretensions. Alguns companys del difunt també el van advertir que la situació estava molt malament. Fins i tot altres responsables de l’estació van recordar que ni tan sols s’havien disparat tirs per fer baixar els allaus perquè donat el mal temps la zona no estava accessible al públic. Tot tancat i barrat. Però els nois… Era el seu dia. Almenys, el malaurat dia per a en Borja Ayed. Infructuosament, dels darrers precs-exigències perquè no s’enfilessin a la muntanya fins que va baixar l’allau no va passar tanta estona. 

El risc era molt elevat. Els cossos de salvament també ho havien advertit. Borja i el seu acompanyant van tirar muntanya amunt fent rando. Poc després del punt del migdia el muntanyenc francès donava l’avís. Una llengua de neu s’havia desprès. Ell l’havia aconseguit esquivar. El seu company, en Borja, havia desaparegut sota l’allau. Certament, tots dos anaven ben equipats per un eventual rescat. L’HARVA va fer la seva funció. Quan els bombers es van activar -els helicòpters tampoc no ho van tenir fàcil per volar-, els pisters i equips de salvament de l’estació ja estaven en marxa. Amb retracs es van acostar a la zona. 

Havia baixat l’allau petita. Hi havia risc que caigués també la gran. El propi acompanyant, amb un genoll ja partit per la força de la neu que el va perseguir sense agafar-lo de ple, va ser un dels primers en descolgar Borja Ayed. No havia quedat cobert extensament, segons les fonts, però suficient perquè l’incident li provoqués una parada cardiorespiratòria. Es va fer un primer trasllat mínim del noi a un lloc més resguardat. L’humitat de la neu, la situació, tot plegat feien témer per un segon despreniment. Es van iniciar les maniobres de reanimació que fixa el protocol. Va ser més una qüestió protocol·lària que altra cosa. De seguida tots els intervinents van ser conscients de la gravetat de la situació. Es va intentar buscar una reacció in extremis traslladant el ferit al centre hospitalari (on se certificaria la seva defunció i on aquest matí se li practica l’autòpsia) en helicòpter. Crític. Molt crític. Tècnicament, mèdicament, encara es mantenia en vida. La seva ànima, el seu esperit, però, ja s’havien quedat colgats per sempre més sota la neu que tant apreciava. A la muntanya de la qual tant apassionat n’era. Desenfrenadament fins i tot.