L'altre dia vaig quedar per sopar a les set. Dos mesos més de pandèmia i començaré a conduir per l'esquerra, a pensar que Busquets és el motor del Barça i que Marcelo és el jugador de futbol més ràpid del món. En dos mesos hem passat d'anunciar que sortirem més forts a restaurar l'ofici de sereno, i de cantar el 'Resistiré' a l''Anem tots a dormir' dels Lunnis', o el 'Vamos a la cama a descansar' de la família Telerín. És "la limitació de la mobilitat nocturna" com l'anomenen a Galícia. Els gallecs i els seus eufemismes. O les seves pregàries: "Que no es trenqui la nit", cantava Julio Iglesias.

Doncs s'ha trencat. La nit es trenca i jo torno a l'adolescència: els anys sota el jou de l'heteropatriarcat opressor fa que un porti el toc de queda tatuat a l'hipotàlem. El toc, o el que sigui perquè hi ha lingüistes que encara no ho tenen clar. N'hi ha que parlen del 'senyal del lladre' o d'uns versos de Carner a 'Desfici' on utilitza la paraula 'cobrefoc' per assegurar que "t'ha donat gosadia". A mi el toc de queda m'arribava per ordre governoparental i sense cap possibilitat de recurs d'alçada o de reposició. Com la ventafocs, a mitjanit estava al sofà amb pijama i sabatilles.

Quan el que és millor sempre passa de nit, quan caminem pels carrers buits amb el coll de l'abric pujat i els peus freds peregrinant d'un bar a l'altre, sabent que allò que fem entre les ombres és més divertit que el que fem en la llum. L'últim concepte que esperava incloure al meu vocabulari aquest 2020 era el de 'toc de queda'. Això de la pandèmia s'està complicant tant que el fet que m'injectin un xip i em controli Bill Gates ja em sembla una bona idea.