L’actitud en un karaoke reflecteix l’actitud davant la vida. Hi ha qui després d’un parell de cerveses, es deixa arrossegar per la pressió ambiental i surt a desafinar en grup, això sí, que el ridícul compartit és menys ridícul. El que calgui per a la integració social, l’autoestima individual i de la comunitat, la disminució de la sensació d’aïllament, l’estimulació de la circulació sanguínia i l’enfortiment dels músculs cervicals i els de la laringe.

En canvi, hi ha qui surt a l’escenari amb la seguretat que li dona saber que sota aquella aparença de senyoreta Rottenmeier hi ha una Rocío Jurado que somia a desplegar les seves ales al vent. De fet, molt abans que Felix Baumgartner, la barrera del so l’havien trencat una colla de mestres de primària quan cantaven ‘Como una ola’ de la Jurado en un karaoke i provocava una onada d’acúfens, tinnitus, perforacions de timpà i altres danys.

A més, la setmana passada es va difondre la notícia de la mort de Shigeichi Negishi a 100 anys. Va ser l’inventor de la ‘Sparko Box’, que permetia cantar amb música de fons. O sigui, l’inventor del karaoke, enginy que permet que gent amb poca veu, i, alhora, desagradable surti a cantar com si estigués a la final d’’Eufòria’. I en anglès; en aquest mateix idioma patètic que et permet dir a un recepcionista d’un hotel de Nova York “Please, give me a plane (avió) en comptes de “Please, give me a map (plànol). Va seguir lliçons sobre la postura, l’ergonomia, la verticalitat i la discriminació auditiva, però es va saltar les classes d’anglès.

“És un submon que et pot castigar les orelles, però també els ulls”

De fet, un karaoke és un submon que et pot castigar les orelles, però també els ulls: els vídeos de les cançons estan fets sobre la base d’uns bancs d’imatges dels anys vuitanta i noranta que converteixen les pel·lícules de Louis de Funes, Pajares i Esteso, o  ‘Aquí llega Condemor, el pecador de la pradera’ en un prodigi de direcció tècnica i artística. Però deixant de banda els danys col·laterals, l’observació sociològica que permet el karaoke és infinitament superior a les dinàmiques de grup, al test de Rorschach, al que fan als replicants de ‘Blade Runner’ i al polígraf d’un programa de telerealitat.

Ja se sap que el karaoke divideix la humanitat en dos grups, aquells que no volen cantar i que no haurien de ser obligats a fer-ho i aquells que volen cantar i no haurien d’estar-hi utoritzats.