El  Fons de reserva de jubilació, mal anomenat fons de la CASS, va néixer com una entitat de dret públic amb patrimoni propi el 12 de febrer del 2015. Que ningú es pensi que aquest Fons de jubilació sigui propietat dels cotitzants i que ningú es pensi que siguin actius de la Caixa Andorrana de  Seguretat Social (CASS). De fet, fa anys que el Fons de reserva de jubilació (FRJ) compensa el deute públic en els informes internacionals que presenta Andorra, com si fossin recursos propis de Govern.

Les alarmes s’han disparat quan s’ha fet públic que el Fons de reserva de jubilació hauria perdut 122 milions d’euros durant el primer semestre del 2022. Un  titular que fa mal als ulls -sens dubte- però que és irrellevant atès que una gran part del fons està  en renda fixa que es portarà a venciment. No té massa sentit parlar de pèrdues ni tampoc té massa sentit parla de guanys d’aquest fons atès que son inversions a llarg termini. Son titulars de premsa sense importància real.

Deixem aquest titular de costat i centrem-nos en allò essencial per a tot fons de pensions: la seva capacitat de mantenir el valor a llarg termini per sobre de la inflació i assegurar rendes recurrents per fer els pagaments recurrents de pensions.

El Fons de reserva de jubilació s’ha convertit en un ‘producte’  estructurat com una cartera d’un client de banca privada, concretament, un 12.5% monetari, un 51,4% renda fixa, un 26,3 renda variable cotitzada y un 9,8% d’altres actius financers. La clàssica cartera de nivell baix de risc que pot ser gestionada per qualsevol banc.

El Fons de reserva de jubilació ha esdevingut un gran client de banca d’inversió i s’ha convertit en un recurs estrella de Govern en les comptes públics.

“Atès que el gruix de les inversions del Fons de reserva de jubilació es fan en productes financers cotitzats en aquests països -Regne UNit, Suïssa, Estats Units…-, el fons de reserva de jubilació ve a pagar aproximadament un 30% d’impostos sobre les rendes obtingudes. De retruc, es pot considerar que tots els jubilats paguem a hisendes estrangeres un 30% d’impostos sobre els diners amb els que es paguen les nostres pensions”

Però la veritat és que els andorrans ho tenim malament per ser clients financers. El cert és que tota persona andorrana resident a Andorra paga molts impostos quan obté rendes provinents d’inversions financeres estrangeres.

Efectivament, Andorra té una llista ridícula de convenis per evitar la doble imposició. Per molt que se’ns va prometre el contrari, avui no tenim conveni amb cap dels països on estan les grans borses de valors: Estats Units, Regne Unit, Alemanya i Suïssa. Precisament, el gruix on està invertit el Fons de reserva de jubilació.

De forma que quan el Fons de reserva de jubilació cobra  dividends d’accions cotitzades a les borses d’aquests països, o cobra els interessos de bons tractats en aquests països, aquests ingressos són objecte de retencions en origen per part de les hisendes d’aquests països. Unes retencions que oscil·len entre el 25% i el 35%.

Atès que el gruix de les inversions del Fons de reserva de jubilació es fan en productes financers cotitzats en aquests països, el fons de reserva de jubilació ve a pagar aproximadament un 30% d’impostos sobre les rendes obtingudes. De retruc, es pot considerar que tots els jubilats paguem a hisendes estrangeres un 30% d’impostos sobre els diners amb els que es paguen les nostres pensions. O dit d’una altra manera, si els ingressos del Fons de reserva de jubilació s’originessin a Andorra, les pensions podrien ser fins un 30% superiors. I que quedi clar que els impostos actualment retinguts al Fons de reserva de jubilació són uns impostos que no retornen a Andorra.

Em sembla que el Fons de reserva de jubilació no hauria de tenir tots els recursos en una cartera financera, i molt menys en una cartera situada a països subjectes a fortes retencions en origen. Imaginem que el Fons de reserva de jubilació establís un acord estratègic amb Govern i comuns per dedicar una part dels seus recursos a construir sobre sol públic habitatge social de lloguer, centres productius estratègics com parcs tecnològics de lloguer o parcs industrials d’alt valor afegit de lloguer, o residències d’estudiants de forma que el Fons de reserva de jubilació obtindria unes rendes recurrents, tindria un valor segur a llarg termini, la imposició que suportaria contribuiria dins d’Andorra i el fons passaria a ser un creador de valor econòmic i social a Andorra i per a la gent d’Andorra.

La solució és fàcil. L’origen del problema és evident. La realitat és que els vots tenen un preu i cada dia anem sumant factures que ens deixen els càrrecs electes. És el preu de cada vot donat a la majoria i el cost de no votar. No costa gaire fer els números per posar-hi xifres.