Què passa si no puc escoltar? Com em puc comunicar? Què passa quan no hi veig i haig d'escriure una carta o travessar el carrer sense un semàfor amb senyalització acústica? Què passa quan vaig pel carrer amb cadira de rodes i em trobo amb un tram amb un desnivell desproporcionat? I quan arribo amb una plaça destinada a les persones amb mobilitat reduïda i no puc aparcar perquè hi ha la persona de torn que creu que tenir aquestes places reservades només per aquest col·lectiu no és sinó un privilegi? Cal afegir que a més últimament amb el creixement del parc de vehicles elèctrics i híbrids hem hagut de partir la reducció d'aquestes places.

Les persones amb diversitat funcional hem de conviure cada dia amb aquests reptes, malauradament, encara existeix la incomprensió, l'exclusió, el rebuig envers les persones amb diversitat funcional, existeix una mirada de recusació i això fa que la diferència acabi sent un element de rics, ja que no acomplim els canons de normalitat que estableix una societat encara mancada d'una mirada en sentit positiu envers els col·lectius més vulnerable i que exclou tot allò que no emmarca una perfecció.

“La diferència no ens ha de fer por, no és una amenaça, ben al contrari, ens enriqueix com a persona i el respecte ens uneix en una societat justa, igualitària i totalment solidària envers els col·lectius més vulnerables a l’hora de patir exclusió social”

Aquesta mirada tendeix a culpar a la persona amb diversitat funcional i suposa tancar els ulls davant la inclusió, negant la seva integració social, això provoca que aquestes persones siguin encara més vulnerables. Fa la sensació que tot i tenir a l'abast tota la tecnologia, tota la informació i educació la societat no acaba d'evolucionar en els valors ètics i encara ens queda pendent una assignatura, la de fer entendre a la societat, al ciutadà de peu que nosaltres no estem aquí per molestar a ningú, senzillament forment part d'aquesta societat i la nostra lluita contra tota forma d'exclusió dificultant la integració és diària i que el repte d'aprendre a conviure tots plegats comença quan la persona és capaç de veure que en qualsevol moment pot passar a l'altre cantó, a l'altre costat de la vida aquell que mai hagués imaginat que hi podria acabar.

A Andorra la lluita de totes les associacions pel reconeixement dels drets del nostre col·lectiu va avançant, juntament amb les administracions, no obstant això, la societat civil juga un paper molt important i determinant quant a visió i normalització, comportant, al meu entendre l'eix principal com a eina d'inclusió. Per entrar a valorar el context cal reflexionar els entorns i anar més enllà de l'educació, allà on es desenvolupa l'educació i el cicle vital de les persones amb diversitat funcional, el seu carrer, els seus amics, la ciutat on viu, el lloc de treball, fomentar els valors, anar avançant per tal que la societat esdevingui més inclusiva i visibilitzar les barreres en tots els àmbits, l'educatiu, el lleure, el laboral, ja que, malauradament, encara existeixen aquestes barreres.

La diferència no ens ha de fer por, no és una amenaça, ben al contrari, ens enriqueix com a persona i el respecte ens uneix en una societat justa, igualitària i totalment solidària envers els col·lectius més vulnerables a l'hora de patir exclusió social.