L’avortament i els límits del reconeixement legal

En els lliuraments anteriors vam veure que els criteris basats en el dolor o en la consciència i en la independència o en la viabilitat, no ofereixen un fonament sòlid per determinar l’inici de la vida humana. Avui examinarem un altre tipus de criteri, d’una naturalesa diferent, però arrelat en els anteriors, molt present en les legislacions occidentals: aquell que fixa com a llindar el primer trimestre de gestació.

Aquest límit, adoptat per països com Espanya, França, Itàlia o Alemanya, estableix entre les dotze i les catorze setmanes el període legal o penalment permès per a la interrupció de l’embaràs. Segurament et resultarà familiar, ja sigui perquè ho has sentit en algun debat, als mitjans de comunicació o fins i tot en la teva pròpia veu o en la d’altres. Jo mateix, fins no fa gaire, tendia a acceptar aquest argument, sovint presentat com un criteri raonable i moderat, sense aturar-me massa a pensar en el que realment implicava, potser perquè és un plantejament que s’ha anat normalitzant en l’entorn cultural dels nostres països veïns i que hom acaba assumint gairebé sense adonar-se’n. Tant és així que, fins i tot abans d’aquest moment, l’embaràs sol mantenir-se en silenci, com si encara no existís plenament o no mereixés ser reconegut públicament. En part, aquesta reserva respon a una raó pràctica, durant el primer trimestre, el risc de pèrdua espontània és considerablement alt, fet que porta moltes dones a esperar abans de comunicar-ho. Però aquest fet no diu res sobre la naturalesa del nasciturus, sinó més aviat sobre la seva viabilitat en aquesta etapa i sobre la manera social que tenim de protegir l’expectativa i d’evitar haver d’afrontar públicament una pèrdua si aquesta es produeix. Amb el temps, allò que va començar com una prudència mèdica i emocional s’ha transformat en una convenció simbòlica profundament arrelada en la nostra cultura pel que fa a l’estatut del nasciturus, on la vida humana sembla situar-se en una zona límit entre allò biològic i allò plenament humà, entre el no-ser i el ser, entre la mera possibilitat i l’existència, de manera que el seu reconeixement com a vida humana queda temporalment suspès. Tanmateix, aquesta suspensió no neix de la realitat de l’ésser humà, sinó d’una ficció cultural que intenta ajornar el moment de reconèixer allò que és evident, ficció que ha acabat estenent-se també a l’àmbit legal, on s’ha fixat un llindar temporal que pretén marcar l’inici de la vida protegida. Però, què canvia realment abans i després dels tres mesos perquè, a partir d’aquell moment, la vida en gestació mereixi aquest reconeixement legal ple?

“El nen que arriba a l’edat adulta, encara que canviï el cos, la consciència i la relació amb l’entorn, continua essent el mateix ésser. I si això es reconeix sense dificultat en el pas de la infantesa a la maduresa, per què s’hauria de negar en el trànsit de l’embrió al nen?”

A banda dels supòsits biològics, com ara la capacitat de sentir dolor o de disposar de consciència, així com dels criteris de dependència i de viabilitat ja revisats i degudament desestimats en lliuraments anteriors, ja que no hi ha res més fràgil que intentar definir la humanitat a partir d’allò que pot perdre’s o no manifestar-se plenament, una de les raons que històricament també van contribuir a fixar aquest moment va ser la percepció dels primers moviments del fetus, allò que tradicionalment es coneixia com la vivificació. Aquell sentir per primera vegada la vida moure’s a l’interior constituïa la prova més evident que l’embaràs havia pres realitat. Allò que encara no era, ja era. El problema, novament, és que la percepció subjectiva de la mare no té res a veure amb la naturalesa humana del nasciturus, que se’n detecti o no el moviment no altera en absolut la realitat del seu ésser. El fet que la vida es faci perceptible als sentits no significa que abans no existís, sinó només que, a partir d’aquell instant, es fa present per a la consciència.

Potser l’intent més refinat de resoldre aquesta qüestió sense apel·lar a un moment concret és el del gradualisme, segons el qual la condició humana s’adquireix progressivament, a mesura que l’embrió desenvolupa certes capacitats físiques o psicològiques, i que, en la seva formulació més contemporània, culmina no pas en un fet biològic, sinó en el reconeixement social que confereix l’estatus de persona. Dues són les dificultats presents en aquest plantejament, l’arbitrarietat pràctica i jurídica, d’una banda, i la seva inconsistència ontològica, de l’altra.

La primera objecció rau en el fet que assumir com a vàlid aquest plantejament obre la porta a la discrecionalitat, ja que fer dependre la condició humana, i amb ella la titularitat dels drets, del reconeixement social acaba convertint-la en una mera concessió i no pas en un atribut intrínsec. Segons aquesta lògica, res no impediria que, en altres contextos o moments històrics, es negués el caràcter humà a determinats grups o individus per no reunir les qualitats que una societat concreta consideri oportunes. Acceptar que la realitat funciona d’aquesta manera és especialment perillós, perquè quan la dignitat humana deixa de ser un valor inherent, qualsevol diferència, sigui biològica, cultural o funcional, pot utilitzar-se per negar als altres la condició d’iguals.

El segon problema és que, perquè hi hagi graus, canvis o desenvolupament, ha d’existir alguna cosa que romangui estable al llarg d’aquests processos, una substància que serveixi de suport a aquestes transformacions. Aquest subjecte permanent és, precisament, allò que, al meu entendre, defineix la vida humana. Acceptar el contrari ens obligaria a concloure que cada variació de grau, de l’embrió al nounat, del nen a l’adult o de l’adult a l’ancià, implicaria també un canvi en la naturalesa de l’ésser humà. I això costa de sostenir, perquè en cap moment es deixa de ser allò que s’és per esdevenir una cosa completament diferent. El nen que arriba a l’edat adulta, encara que canviï el cos, la consciència i la relació amb l’entorn, continua essent el mateix ésser. I si això es reconeix sense dificultat en el pas de la infantesa a la maduresa, per què s’hauria de negar en el trànsit de l’embrió al nen? En tots aquests canvis perdura, en definitiva, una mateixa substància que manté la identitat de l’ésser humà al llarg del seu desenvolupament i actua com a suport de les transformacions accidentals que es produeixen al llarg de la seva existència. Negar la permanència d’aquesta substància equivaldria a dissoldre la continuïtat ontològica de l’ésser humà. La resta, des dels canvis corporals fins a la consciència, les relacions humanes i la cultura, se superposa en capes sobre aquesta realitat primera que roman, configurant la riquesa canviant del que és humà. Aquestes dimensions són les que permeten que la humanitat s’expressi i es desplegui en tota la seva plenitud, però cap d’elles no podria sostenir-se sense aquest fons ontològic que les fa possibles. Reconèixer l’existència d’aquest principi no sols aclareix de quina manera es manté la identitat humana, sinó que ens condueix a una pregunta inevitable. Si hi ha un subjecte que perdura a través del canvi, quan comença a existir aquest subjecte? A aquesta qüestió dedicarem el proper article.