Ignoro si algú ha descrit la síndrome Remington Steele. Seria una cosa així que com tot el que veus et recorda a una pel·lícula o una sèrie. Ho faig quan penso en el lapse de temps estipulat des que s'inicia una pandèmia fins que et comences a vestir com un personatge de 'Mad Max', o que algun dia, si no surto a aplaudir, em trobaré amb un cap de cavall al felput de la porta com si fos una escena d''El Padrí'. Fins i tot, amb el televisor apagat, crec que estan fent una pel·lícula de Tim Burton, o una nova versió de Frankenstein fins que m'adono que és el reflex de la meva cara a la pantalla. 

En una sèrie de dinosaures vaig arribar a pensar que els tiranosaures es van extingir perquè no podien esternudar en el colze i a 'Carros de foc' amb la música de Vangelis em veia corrent per la sorra de la platja esperant estar al 100 per 100 abans que Démbélé, cosa que tampoc és molt difícil.El cert és que, durant aquest confinament, la realitat està a punt de superar la ficció.

Així, aquella pel·lícula del Tom Cruise i la Cameron Diaz que barrejava en un mateix moment la Feria d'Abril, la Setmana Santa i San Fermín al final serà veritat. I no m'estranya que algun realitzador estigui preparant una segona part d''El pianista' en la qual, Adrien Brody acaba de menjar una llauna de fabada Litoral (de muerte abuela) i descobreix que ja pot sortir al carrer en escoltar la música de l'afilador. A les sèries de Netflix s'abracen, es toquen, es fan petons o selfies en colla, i van en grup. El problema és que en veure-les, ara mateix totes em semblen del mateix gènere. El del terror.

Comentaris

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.