Avui, Dia internacional dels Drets Humans (DDHH), és un dia assenyalat per a totes aquelles persones que creiem que cal protegir acarnissadament els drets inherents a la dignitat humana.

Actualment ens trobem en el tercer cicle d’avaluació de l’examen periòdic universal (EPU), que és l’instrument que el Consell de Drets Humans de l’ONU utilitza per avaluar la situació dels DDHH al món. En el marc d’aquesta avaluació, Andorra va fer l’examen corresponent, el 5 de novembre d’enguany i, en espera de l’informe que reculli les conclusions d’aquesta avaluació, una conclusió és ja segura, entre d’altres, se’ns tornarà a recomanar la signatura del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC), tal i com ja es va fer en l’avaluació de l’any 2015.

Al meu entendre és molt significatiu que el nostre país no es vulgui comprometre internacionalment amb els drets vinculats al treball, a la llibertat sindical, a la seguretat social, a la protecció de la família i dels infants, al dret a no passar gana, a l’habitatge digne, a la millora de les condicions de vida, a la protecció de la salut física i mental, al dret a l’educació fonamentada en els DDHH i en les llibertats individuals

El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, ratificat per Andorra l’any 2006, i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, encara sense ratificar pel nostre país, són els instruments internacionals que han desenvolupat la majoria de drets consagrats en la Declaració Universal de Drets Humans (DUDH), protegida per l’article 5 de la nostra Constitució. De fet, aquests dos Pactes i la DUDH constitueixen, en el seu conjunt, la Carta Internacional de Drets Humans.

Sobta, per tant, que l’any 2020 i malgrat els constants requeriments a l’efecte dels organismes internacionals que vetllen per l’efectiva implementació dels DDHH, Andorra encara no hagi signat i ratificat el PIDESC. Bé, sobta, relativament... Al meu entendre és molt significatiu que el nostre país no es vulgui comprometre internacionalment amb els drets vinculats al treball, a la llibertat sindical, a la seguretat social, a la protecció de la família i dels infants, al dret a no passar gana, a l’habitatge digne, a la millora de les condicions de vida, a la protecció de la salut física i mental, al dret a l’educació fonamentada en els DDHH i en les llibertats individuals, a participar en la vida cultural o al dret de tothom de gaudir dels beneficis del progrés científic i de les seves aplicacions, entre d’altres.

Els DDHH es cataloguen dins del que la doctrina anomena generacions dels DDHH. La primera (S. XVIII i XIX), defensava la llibertat, mitjançant els anomenats drets civils i polítics (dret a la vida, a la llibertat, a la seguretat, al sufragi, a associar-se, etc). La segona (S. XIX i XX), defensa la igualtat, mitjançant els drets econòmics, socials i culturals (que he referit en el paràgraf anterior). La tercera (S. XXI), defensa la solidaritat com a eina per enfrontar els nous reptes que tenim com a societat, mitjançant els drets de justícia, pau i solidaritat  (dret a la pau, al desenvolupament sostenible, a gaudir d’un medi ambient sa, al patrimoni comú de la humanitat, etc).

En un moment com l’actual, immersos en la protecció dels DDHH de tercera generació, on a més haurem d’afrontar d’altres debats essencials com el del dret a la mort digna o en el que hem de continuar amb la protecció aferrissada dels col·lectius vulnerables (dones, LGTBIQ, joves, gent gran, persones amb diversitat funcional, etc), no podem demorar més la signatura i ratificació del PIDESC. Obligar-nos internacionalment amb la defensa de la igualtat ha de ser, de ben segur, un avenç significatiu en l’assoliment de la mateixa.