La gent devastada és ridícula. Cal tenir molt respecte a les persones que estan fetes pols, destrossades, abatudes, baldades o enfonsades. Però darrerament hi ha massa persones que estan devastades, com si fossin una ciutat. Ho han estat a les últimes setmanes, Clara Chia, Jennifer López, Lance Armstrong i una popular revista del cor titulava que una tal Lydia Lozano estava devastada en el Dia de la Mare, lògic perquè la seva va morir recentment però seria millor que estigués afligida o apesarada.

Sempre s’ha d’estar a favor de l’aparició de neologismes que puguin enriquir el llenguatge, com ara la “tarumbancia”, del poeta i novel·lista espanyol Álvaro Pombo durant el seu discurs després de rebre el Premi Cervantes ara fa un mes.

“Devastar és destruir (un territori) arrasant habitacions, boscs, collites, etc. Però no una persona”

És possible que sigui un invent de Pombo derivat de ‘tarumba’, que figura en el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola. Però d’aquí a estar devastat, qualsevol semblança amb la realitat és pura realitat perquè devastar és destruir (un territori) arrasant habitacions, boscs, collites, etc. Però no una persona.

I així anem. Com a mostra, fem pronunciar a estudiants de batxillerat una sèrie de mots que comencen o que contenen la ela palatal (escrita ll i popularment anomenada “ella”), com ara lletra, lentilla o tovallola. Molts pronuncien “yibre” o “yetra”. El ieisme s’ha estès ràpidament en els últims anys. La “ella” trontolla però davant la censura; esforcem-nos a dir llibertat d’expressió.