Una crítica als criteris tècnics que determinen l’inici de la vida

En aquest tercer lliurament ens ocuparem dels criteris de caràcter mèdic i tècnic que sovint s’empren per determinar quan pot reconèixer-se la vida humana, en particular aquells que vinculen la condició humana a la independència i a la viabilitat del fetus, entesa com la seva capacitat de sobreviure fora de l’úter matern. Segons aquest enfocament, mentre depengui biològicament de la mare o fins que no sigui viable fora de l’úter, no es pot parlar encara d’un individu humà. Per sostenir aquesta afirmació, s’al·lega, en primer lloc, que existeix un complex sistema de tolerància immunològica que evita el rebuig de l’embrió malgrat el seu genoma parcialment diferent; en segon lloc, que la gestació en mamífers placentaris comporta una dependència integral del fetus respecte de la gestant mitjançant l’intercanvi d’oxigen i nutrients, l’aportació d’anticossos i l’eliminació de deixalles; i, finalment, que avui no és viable completar el desenvolupament d’un mamífer fora de l’úter, de manera que la implantació resulta imprescindible. Totes aquestes consideracions, segons els seus defensors, posarien en evidència la dependència del fetus respecte de l’organisme matern i, en conseqüència, la impossibilitat de reconèixer-lo encara com a individu humà. Tanmateix, cada un d’aquests punts admet objeccions de pes. Vegem-les ordenadament.

Una primera objecció qüestiona que es negui la condició humana del fetus apel·lant a la tolerància immunològica materna, ja que l’absència de rebuig no implica identitat amb la mare. Equiparar-lo a “un òrgan més” o, encara pitjor, a un tumor, suposa confondre tolerància amb identitat. Imagina per un moment portar la tesi contrària a l’extrem: si tot teixit genèticament diferent hagués de ser rebutjat, la gestació seria inviable i, en conseqüència, la reproducció dels mamífers placentaris resultaria impossible, cosa del tot absurda. A més, i en coherència amb això, hi ha una àmplia evidència d’acceptació d’empelts i de convivència amb la microbiota sense que per això es negui la individualització del receptor; això passa perquè la resposta immune pot modular-se, però no redefineix la naturalesa ni de l’hoste ni de l’empelt.

“Tot plegat mostra que la ‘viabilitat’ no depèn d’una propietat essencial de l’ésser humà, sinó dels mitjans tècnics disponibles per sostenir la vida”

La segona objecció fa referència al criteri de dependència. Són moltes les preguntes que sorgeixen quan s’adopta la dependència biològica com a límit per reconèixer la condició humana. Pot la dependència del nasciturus respecte de la mare ser suficient per negar-li aquesta condició? Si fos així, ¿hauríem aleshores de posar en dubte la humanitat d’un nounat, que depèn completament dels seus pares, o la d’un ancià o un malalt que necessita cures constants? En cas de voler distingir entre dependència social i dependència biològica, ¿podria sostenir-se, potser, que un fetus a punt de néixer, al qual amb prou feines li falten unes hores, encara no té condició humana només perquè depèn biològicament de la seva mare? Sembla clar, i probablement coincidirem en això, que la resposta a aquestes preguntes és negativa. La dependència no suprimeix la humanitat de qui la pateix; ans al contrari, posa de manifest, més que cap altra cosa, com n’és, de vulnerable, la nostra condició i fins a quin punt necessitem l’estima i la cura dels altres per sobreviure.

Finalment, la tercera objecció s’adreça al criteri de la viabilitat fora de l’úter. Segons aquesta perspectiva, l’ésser humà començaria quan el nasciturus assoleix la capacitat de sobreviure fora de l’úter matern, entesa no pas com una autonomia total, sinó com la possibilitat de vida extrauterina amb ajut mèdic. Tanmateix, la noció de “viabilitat” no és només conceptualment imprecisa, ja que varia segons el context mèdic i les possibilitats tècniques, sense una definició estable i universal, sinó que, a més, planteja greus implicacions quan s’utilitza com a criteri per determinar la naturalesa de l’ésser humà. Per exemple, un infant prematur que avui pot sobreviure gràcies a una incubadora no ho hauria pogut fer fa un segle. Si la capacitat de viure fora de l’úter fos el criteri decisiu per determinar la condició humana, caldria concloure que, en un altre temps, aquell mateix infant, pel simple fet de no poder sobreviure sense ajuda tècnica, no hauria estat considerat un ésser humà. Aquesta sola constatació mostra com de fràgil resulta un criteri basat en la viabilitat tècnica, ja que condueix a resultats arbitraris i inconsistents. El mateix pot dir-se si mirem cap al futur. Els criteris de viabilitat que avui serveixen de referència legal per justificar la interrupció de l’embaràs, com ara els límits temporals establerts en diverses legislacions, podrien modificar-se amb nous avenços i desplaçar-se progressivament cap a etapes cada vegada més primerenques del desenvolupament. Encara que es tracti d’una hipòtesi de futur, els progressos en la tecnologia neonatal i en el desenvolupament d’úters artificials permeten imaginar que, algun dia, fetus molt més immadurs puguin mantenir-se amb vida fora del cos matern. Tot plegat mostra que la “viabilitat” no depèn d’una propietat essencial de l’ésser humà, sinó dels mitjans tècnics disponibles per sostenir la vida. Si la condició humana depengués d’aquests progressos, acabaria reduïda a una dada tècnica, canviant i provisional, en lloc de fonamentar-se en la dimensió essencial que la constitueix. D’aquesta manera, les mateixes lleis que s’ajusten a aquests criteris de viabilitat acaben supeditant erròniament el valor del subjecte als límits de la tècnica, desplaçant la qüestió central -què és l’ésser humà- cap a un problema merament mèdic sobre com sostenir la vida.

Descartades totes aquestes vies, el debat es trasllada ara al terreny de les convencions i de les lleis: ha de ser la norma jurídica qui decideixi qui és humà i qui no? En el proper article intentarem donar resposta a aquesta qüestió.