En molts racons del nostre petit país hi viuen gats comunitaris, silenciosos testimonis d’una realitat que passa desapercebuda per a la majoria: la feina constant, invisible i voluntària de les persones que gestionen colònies felines. Són elles -i en molts casos, sí, són dones- qui dediquen hores, diners i esforços a alimentar, esterilitzar i tenir cura d’aquests animals. Una tasca necessària, generosa i responsable, que paradoxalment continua sent objecte de burla, menyspreu o sospita.

És aquí on apareix una figura tan coneguda com injusta: la de “la boja dels gats”. Una etiqueta despectiva, ridiculitzadora, que redueix a una caricatura grotesca la dedicació d’aquestes persones. Lluny de ser una broma inofensiva, aquest estigma té conseqüències reals: alimenta el rebuig social, legitima l’assetjament veïnal i desresponsabilitza les institucions públiques de gestionar un problema que, en realitat, és de salut i convivència urbana.

“És hora d’entendre que tenir cura dels altres -humans o no- és una de les formes més elevades de responsabilitat cívica”

Perquè cal dir-ho clar: la presència de gats al carrer no és culpa de qui els cuida, sinó d’una manca estructural de polítiques públiques de control, esterilització i protecció animal. Sense aquestes polítiques, el buit l’omplen persones voluntàries que fan el que poden amb els mitjans que tenen. I tot sovint ho fan soles, en silenci, i patint incomprensió o hostilitat.

Ens hauríem de preguntar: si aquesta tasca la fessin altres perfils amb més reconeixement social, tindria el mateix tractament? Probablement no. Potser serien vistes com a activistes ambientals, com a ciutadans compromesos amb la biodiversitat urbana, com a referents en la gestió sostenible del territori. Però, en canvi, es perpetua una visió infantilitzadora i burlesca, que resta valor a una feina que beneficia a tota la comunitat.

Així i tot, aquestes dones, lluny de resignar-se, transformen la cura en una forma de resistència. Organitzen xarxes solidàries, impulsen projectes de captura-esterilització-retorn (CER), lluiten per normatives més justes, dialoguen amb els veïns, redacten protocols, fan pressió perquè les administracions actuïn. I tot això, sense necessitat de cap reconeixement. Només amb la satisfacció d’evitar patiment i de contribuir a un entorn més equilibrat. Fer-ho, sovint, implica enfrontar-se a la burocràcia, als prejudicis i a la violència simbòlica. Reivindicar la tasca de les cuidadores de colònies felines és, també, un acte de justícia. És reconèixer que la cura -en totes les seves formes- és essencial per a una societat més justa, empàtica i habitable. És combatre l’estigma que pesa sobre les dones que cuiden, especialment si ho fan fora dels marcs tradicionals. I és, sobretot, afirmar que la relació amb els altres éssers vius -també amb els animals- pot i ha de ser basada en el respecte i la responsabilitat compartida.

Donar visibilitat a la seva tasca no és cap dèria. És un deure col·lectiu. És hora d’entendre que tenir cura dels altres -humans o no- és una de les formes més elevades de responsabilitat cívica.