Com valores aquesta temporada que has finalitzat amb els europeus?
L’objectiu d’aquesta temporada era arribar a l’Europeu, fer la mínima o entrar al rànquing, així que està complet. És cert que no ha acabat com s’esperava, perquè va passar el que va passar a Munich, vaig ajudar aquest noi d’imprevist i no me’n penedeixo. Vaig poder ajudar-lo i vaig acabar la temporada amb el Premi Fair Play i l’arbre a Munic, al mateix lloc que els olímpics del 1972. Així que bé, valoraria la fi de la temporada com bastant bona, estic content.
Després del merescut descans, començaràs a preparar-te. Què esperes per la pròxima temporada?
Ara tinc quinze dies de vacances, més o menys. Vull començar cap al dia 15 i ja parlar amb l’entrenador sobre els objectius de la temporada vinent. Però, sobretot, serà mirar els grans campionats que hi ha, com l’europeu de pista coberta, i també el d’aire lliure. Suposo que serà apropar-me el més possible a les mínimes d’aquests campionats i veure si puc estar al nivell amb els altres més grans. Òbviament, encara hem de fer una reunió amb l’entrenador i veure exactament què és el que volem fer.
Més enllà de cites concretes, de cara a enfrontar una nova temporada, què és el que et motiva?
Em motiven els objectius difícils, però que els pugui fer. Vull dir, per exemple, l’objectiu de l’europeu absolut era bastant difícil, ja que la mínima era 15 segons més difícil que quan era a París. Però clar, com va ser la pandèmia es va anul·lar. En aquell moment era 8’’45 la mínima, i aquest any era 30 i ens vam posar aquest objectiu. M’he quedat a dos segons, però sí que he entrat al world rànquing, que és aquest nou sistema el que et permet fer mínim, competir més vegades i guanyar punts.
Un objectiu a llarg termini que t’agradaria aconseguir?
Crec que és el mateix que el de tots els atletes i gairebé tots els esportistes, que són els Jocs Olímpics del 2024, sense cap dubte.
Creus que ho pots aconseguir o és massa complicat?
Res és fàcil. És veritat que jo aquests anys he anat millorant a poc a poc, no hi ha cap que m’hagi estancat en una marca. Si vaig millorant cada vegada més, per què no? Jo m’ho he proposat i vull arribar. Hi podria haver algun problema durant el camí, alguna cursa que no se’t doni bé, però jo crec que puc arribar a fer la mínima o entrar al rànquing per anar als jocs. La veritat és que em motiva.
Tornant al gest esportiu que has comentat abans, en fer-lo vas perdre totes les opcions a la carrera. En vas ser conscient?
Després sí que ho vaig pensar, però en aquell moment no. Va ser com si el cos m’obligués a girar. No em va donar temps a pensar res més, va ser girar el cap i al tornar a girar ja vaig actuar sense pensar, va ser tot així, sense pensar. Després, òbviament vaig pensar, però en aquell moment el meu cos va pensar a ajudar-lo i ja està.
Has tingut alguna mena de contacte amb l’atleta danès després d’aquell dia?
Sí, sí, em va escriure per Instagram i em va agrair el que vaig fer.
“No acabava d’entendre perquè s’havia generat tant de rebombori, no vaig fer res d’extraordinari, ajudar i preocupar-nos pels altres hauria de ser normal”
Aquest gest va tenir molta repercussió, esperaves que fos així?
Sincerament, jo no sabia ni que anava a ser notícia. Al cap i a la fi, jo ho veig normal, és simplement ajudar a algú. Com si algú cau pel carrer i vas a ajudar-lo, jo no veig normal. No acabava d’entendre perquè s’havia generat tant de rebombori, no vaig fer res d’extraordinari, ajudar i preocupar-nos pels altres hauria de ser normal.
Has tingut fins i tot el reconeixement amb el Premi Fair Play, i també t’han permès fer una donació a una associació, i has escollit la de Malalties Minoritàries del país. Per què?
Quan m’ho van dir vaig buscar a veure a qui li aniria millor, qui ho necessitaria més, i finalment em vaig decidir per ells. Ho vaig sentir així, perquè sé que aquesta mena d’ajuda mai va malament.
A banda de la donació, t’han donat l’oportunitat de plantar un arbre al Parc Olímpic de Munic, quin és el sentiment que et genera això?
És una cosa molt important, quan m’ho van dir no m’ho acabava de creure. Al cap i a la fi, allà han plantat arbres atletes olímpics, i a sobre campions, i ara mateix hi ha també un arbre que he plantat jo a Munic. És bastant emotiu, en aquell moment em vaig emocionar i vaig pensar ‘Ostres, no sabia que arribaria tan lluny tot això’.
Consideres que aquest gest pot ajudar a posar en valor el que és l’atletisme dintre d’Andorra?
Sí que pot ajudar. Al cap i a la fi, això fa veure als joves i a la gent que està pujant que, per molt que sigui un esport individual, sempre hi ha la possibilitat d’ajudar els altres.
Tu passes l’any a Madrid, però com a esportista andorrà, consideres que s’hauria de tenir més instal·lacions per als atletes? Què és el que consideres que manca al país?
Hi hauria d’haver una millora d’instal·lacions i muntar un bon centre per a tots els esportistes. Al cap i a la fi, no solament els atletes tenim problemes d’aquests tipus, hi ha també altres sectors que es troben amb inconvenients i que sempre s’hi reclama. Pel que fa a mancança, és purament la meva opinió, però crec que el millor per a Andorra seria una pista coberta. Entrenar fora, pel tema neu és complicat, i amb una pista coberta es podria fer tots els dies de l’any. Però això és la meva visió, hi haurà qui pensarà diferent i també estarà bé.
Comentaris (4)