De fet, quan acaba la xerrada confia que no hagi de rebre un toc des del ministeri. Però, caram, ve a dir, no sempre des de la casa gran s’entén que hi ha separació i visions no sempre coincidents. En fi, dirigeix un miler de professionals i gestiona un pressupost que s’acosta als cent milions d’euros anuals. Els comptes els confia al director econòmic, Luis Buendía, que prou hauria pogut ocupar el seu càrrec. Però ella deixa clar que està a sobre dels números. I considera Cosan que per a la part assistencial, Marcos Gutiérrez i Laura Bernada fan un bon tàndem. Davant d’una institució tan gran, la directora general no arriba a tot, avisa. Però està a sobre de tantes coses com pot i, deixa entreveure, el seu antecessor va fer moltíssimes coses bé però potser va descuidar el dia a dia perquè venia d’un lloc tan gran que no li deixava veure les petites coses.
Malgrat que la seva posició professional sol ser per quatre anys, admet sense manies que ella només ha firmat un contracte per dos anys. Perquè no té clar que li convenci el càrrec i tampoc s’hi vol apalancar si arriba un moment que no li atrau prou el lloc. “Jo tinc una feina amb la que em guanyo la vida bé”, recorda tot parlant de la seva devoció, la ginecologia. No fa pas tant que és mare. I tot i amb això va acceptar la proposta de la ministra Helena Mas un mes d’agost. Potser no de retruc, però gairebé ho sembla.
Vostè no pensava ser la directora d’enlloc.
Doncs no. I no voldria que se m’entengués malament. Però de vegades a la vida no et marques segons quins objectius però hi ha coses que et van passant. La vida t’hi porta. I el meu currículum laboral sempre ha anat una mica així. Per exemple, la meva primera opció universitària després de la selectivitat era medicina però la segona era administració i direcció d’empreses. Si no entrava a la primera opció, ja no hauria fet medicina. Però vaig entrar. Després, al MIR, una mica el mateix. Vaig demanar ginecologia i sinó, salut pública i preventiva. I vaig entrar a ginecologia. I ara evidentment, quan vaig ser cap de servei mai no m’ho havia plantejat però vaig acabar sent cap de servei. No m’havia plantejat mai ser presidenta del Col·legi de Metges però per un seguit de confluències vaig acabar sent presidenta del Col·legi de Metges. I evidentment, mai no m’havia plantejat ser directora general del SAAS i donat el final d’etapa del doctor Piqué i que es preferia un relleu a nivell de país se’m va donar l’oportunitat de passar de presidenta del Col·legi de Metges a directora general del SAAS.
I aquest pas, què tal el porta. En el món del periodisme, quan es passa de fer feina de carrer a fer comunicació corporativa, hi ha qui diu que és passar al cantó fosc.
Jo pensava que sí, que hi hauria col·legues que s’ho prendrien com una traïció. De passar a defensar una cosa, a defensar l’altra. Però veig que en general la gent ho ha entès i no hi hauria un component de traïció sinó més aviat d’intentar que tot integri, d’intentar que tot funcioni com nosaltres creiem que hauria de funcionar.
“Hi ha coses que jo potser hauré d’analitzar des d’un altre punt de vista (del que ho feia fins ara) però que al final ha de confluir en una proposta que sumi, això és el que ens agradaria fer ara tot i que jo estigui en la funció de directora general del SAAS i hi hagi una ministra i una secretària d’Estat. Hem d’intentar que tot sumi, no que resti, que portàvem molts anys amb conflictes però amb una separació molt clara entre cada institució. Ara ens agradaria treballar tots a l’una per fer un bé al país”
Miri, m’ho serveix amb safata. Parla d’integrar. Ara es dona la circumstància que tant al ministeri, amb la ministra i la secretària d’Estat, tant al SAAS amb vostè i potser algun altre comandament o al Col·legi de Metges i d’altres institucions o corporacions del món sanitari són gent de generacions similars i amb moltes interconnexions en comú. Fins i tot personalment. Això pot ser bo per donar un impuls a la sanitat andorrana o aquesta alineació pot portar a contrarietats?
Aquesta alineació és el que realment em va acabar de fer decidir que sí, que agafava el càrrec que se’m va proposar. La situació ara és com molt idònia. Hi ha una ministra amb la qual ens coneixem perquè jo era presidenta del Col·legi de Metges i ella era secretària d’Estat durant tota la pandèmia tot i que no vam treballar frec a frec. Amb la secretària d’Estat ens coneixem sí o sí per professió: ella era llevadora referent quan jo era cap d’equip de ginecologia. I després com bé deia, la junta del Col·legi de Metges, en bona part és la que jo vaig presidir. Per tant, si ara no aconseguim millorar la situació i intentar que hi hagi una sinergia que tot afavoreixi els col·lectius, el mèdic, el de la infermeria, en bé de la salut i de la societat, de la ciutadania, no sé si ho sabrem fer en un altre moment. Perquè ara, les relacions personals, a priori, conviden a què això pugui passar. Ara bé, certament, una cosa és la idea que et fas i l’altra com s’acaba.
Vaja, que els requisits de base es donen.
Home, a no ser que acabi barallada amb tots els membres de la junta del col·legi, per exemple, que no seria esperable, que seria una sorpresa…
Però bé és cert que allò que defensava com a presidenta dels metges i mirava d’accelerar, ara potser ho haurà de frenar com a directora general del SAAS. L’òptica és diferent.
Pensi que dins de la junta del col·legi no sempre estàvem d’acord, eh. I sí, sí, hi ha coses que jo potser hauré d’analitzar des d’un altre punt de vista però que al final, precisament aquest treball que s’havia fet com a junta d’intentar arribar a una conclusió, a una proposta que sumi, això és el que ens agradaria fer ara tot i que jo estigui en la funció de directora general del SAAS i hi hagi una ministra i una secretària d’Estat. Hem d’intentar que tot sumi, no que resti, que portàvem molts anys amb conflictes però amb una separació molt clara entre cada institució. Ara ens agradaria treballar tots a l’una per fer un bé al país.
I aquí el SAAS, en aquest conglomerat, quin rol hi ha de tenir? Hi ha qui aposta perquè el SAAS tingui menys preponderància de la que té i que sigui realment el ministeri qui marqui el ritme. La directora general del SAAS com ho veu? I la metgessa que no deixa de ser vostè?
La política sanitària evidentment l’ha de marcar el ministeri. Però no tothom pot saber de tot. Jo puc saber molt de metges o de sistema hospitalari per l’experiència que he anat tenint en la meva trajectòria però igual hi ha coses que no tinc tant a mà, altres professions. Els fisioterapeutes, la psicologia o una logopeda o un dentista. Jo això no ho tinc al dia. Aquesta competència és del ministeri. És el ministeri qui ha de marcar la política sanitària i entenc que per la idiosincràsia del país s’ha d’assessorar per col·lectius professionals i en aquest cas, si jo sóc la directora general del SAAS, no perquè sigui jo, sinó pel càrrec que ostento, disposo d’una informació, tenim un recorregut, que podem aportar. Però la peça clau, i ja ho penso com a ciutadana, és el ministeri. I com a metge penso que tant el Col·legi de Metges o la directora general del SAAS tenen coses a aportar. Igual com el Col·legi d’Infermers o el Col·legi de Logopedes o els podòlegs. En el dia a dia, canvia molt la part de política o de projecte. Una cosa és que jo pugui fer un projecte i l’altra és com aterro aquest projecte a l’assistència sanitària real. La visió més del dia a dia és el que podem aportar. I el que ha de sumar.
La seva idea de la institució, del servei que ha d’oferir l’hospital i la resta de satèl·lits del SAAS quina seria? S’acosta al que hi havia fins ara? Amb el que ha vist treballant-hi o ara en el mes i escaig que ocupa el càrrec de directora general ha vist que hi ha gaire coses que cal canviar?
El doctor Piqué ha fet moltes coses. Potser moltes coses no s’han traslladat públicament, no cal enganyar-nos. S’ha posat molta organització, s’ha muntat un departament jurídic que no hi havia al SAAS i ara hi és. Organitzar tota l’àrea de recursos de suport a la part més assistencial. Per la gent que no estem dins al SAAS és el que pot resultar una mica més desconegut. Però aquí, tant Josep Maria Piqué com el director econòmic, Luis Buendía, han fet molta feina. També el doctor Piqué ha començat a engegar tot un seguit d’elements de manteniment d’infraestructures. Estem en un hospital que té trenta anys i tot just en fa cinc o sis que es van començar a renovar. I després va venir el Covid. Certament, el doctor Piqué ha fet moltes coses molt ben fetes. Però potser per desconeixement i perquè venia d’un hospital que era punter al màxim i que estava al dia en tot, o potser per manca de temps i que ens va enganxar la pandèmia pel mig, la part més del dia a dia, la part de gestió, de com funcionen els quiròfans, de la programació, de si tenim més problemes per aquest circuit o per aquest altre circuit, fins ara la direcció no s’hi havia manifestat tant. Jo espero que estant aquí, en totes aquestes coses del dia a dia hi puguem incidir, mirar-les i actualitzar-nos. Perquè moltes coses d’aquestes les estem fent ara com fa vint anys. Tenim una història compartida, per exemple, però tenim molta dificultat en tenir dades. Totes aquestes coses m’agradaria situar-les al 2023 i després ja parlarem de què ha de passar el 2040. O el 2030. Però jo, de moment, vull arribar al 2023.
“El doctor Piqué ha fet moltes coses molt ben fetes. Però potser per desconeixement i perquè venia d’un hospital que era punter al màxim i que estava al dia en tot, o potser per manca de temps i que ens va enganxar la pandèmia pel mig, la part més del dia a dia, la part de gestió fins ara la direcció no s’hi havia manifestat tant. Jo espero que estant aquí, en totes aquestes coses del dia a dia hi puguem incidir, mirar-les i actualitzar-nos”
O sia, vostè s’ha trobat el continent del SAAS més o menys endreçat però ara falta el contingut.
Sí, ho podríem dir així. Ben definit.
I pel contingut, vostè ha tingut l’oportunitat ja de parlar amb el comitè d’empresa? Certament, vostè ja treballava aquí. Però ara la vindran a buscar perquè és la ‘jefa’. Però quin és realment, per exemple, el clima laboral? No li demanaré departament per departament…
Doncs ho hauria de fer, perque cada departament és diferent. Pensi que estem parlant d’una empresa de més de mil persones amb departaments que no s’interelacionen gens entre ells i el que passi dins de sistemes d’informació igual no té res a veure amb salut mental. I això és així. I cada àrea, cada sector tindrà unes queixes determinades. Infermeria en tindrà unes, els metges unes altres, Urgències en particular encara unes altres, el bloc quirúrgic unes altres. Digui-li queixes, mancances, necessitats o debilitats. Cadascú té el seu ‘intríngulis’. Així és. La part bona és que algunes d’aquestes qüestions les conec com a metgessa i les que no conec, confio que els companys que he tingut fins ara siguin capaços de dir-me el que sigui necessari. Perquè quan em van fer directora molts em deien: ‘Pel que et faci falta, pel que et faci falta.’ Però no no, no va així. És al revés: ‘M’has de dir el que et fa falta a tu i igual jo, després, podré fer que allò que et fa falta a tu es materialitzi.’ Però és evident que en una infraestructura de 1.200 persones, amb diferents àrees, diferents serveis, amb part assistencial, amb part econòmica, és impossible que el director general estigui a tot arreu. Impossible. Per això és important que la gent que està en cadascun dels serveis, sigui a través del comitè d’empresa, sigui a través del secretariat de metges, a través de la junta facultativa, a través dels diferents organismes previstos al centre hospitalari puguin manifestar les seves necessitats, les seves queixes…
I si ara la directora general…
Evidentment no es pot dir que sí a tot. Que en la capacitat de gestió, igual que en la de governar, sempre hi ha la potestat de dir que no.
D’acord. Però si tingués l’opció, el més urgent, el que faria de patac a l’hospital, què seria?
Si jo pogués fer així? (Fa petar els dits) En plan Aladdín? Si jo pogués fer així, si fos Aladdín, el que més m’agradaria seria poder accedir a dades. Dades!
“Cal millorar fórmules, circuits, tot per intentar contenir la despesa. El que no pot ser és que de vegades faci la sensació aquí a l’hospital que en l’ús de material, sigui quirúrgic, sigui per fer cures o amb un paper o un bolígraf, es digui: ‘No passa res, anem gastant.’ Doncs sí que passa, s’ha de fer contenció de la despesa. En tots els àmbits. I no és retallar: és no malbaratar”
Però quin tipus de dades?
En general, indicadors de salut. D’indicadors de salut hi ha els de salut pública, que competeix més al ministeri, i ja s’ha format un grup de treball per fer una mena d’indicadors de salut amb la CASS, amb el SAAS, amb Estadística… Però sobretot, dins de l’hospital, em refereixo a coses que veiem els metges. Quant el que sigui es gasta a quiròfan? Doncs no ho sabem. Es gasta i punt. Però està ben gastat? És el que tocava? Potser no sempre es fa de la millor manera. Cal millorar fórmules, circuits, tot per intentar contenir la despesa. El que no pot ser és que de vegades faci la sensació aquí a l’hospital que en l’ús de material, sigui quirúrgic, sigui per fer cures o amb un paper o un bolígraf, es digui: ‘No passa res, anem gastant.’ Doncs sí que passa, s’ha de fer contenció de la despesa. En tots els àmbits. I no és retallar: és no malbaratar.
Però això sembla que hauria de ser senzill.
Que és fàcil? Doncs no, és difícil.
Però si depèn de la pròpia institució!
Per això, però les dades no hi són! És una qüestió de la qual ens hem queixat fa molts anys i són dades que no tenim. Podríem arribar a tenir aquesta dada. Però llavors ens hauríem de demanar: ‘Ho estem usant correctament?’ És a dir, hem gastat cinc bolígrafs perquè cinc persones el necessitaven en aquell moment o és que hi ha algú que ha agafat un bolígraf, l’ha perdut aquí, n’ha agafat un altre, se l’ha deixat allà… És això, intentar evitar aquest malbaratament que fa la sensació que hi ha. Almenys en alguns casos.
I tot això venia perquè li demanava pel clima laboral.
Sí, pels mals ambients en el treball. És molt difícil. Perquè cadascú et defensarà una problemàtica diferent. Uns parlaran de reducció de jornada, els altres del sou, uns altres que els dies festius no volen treballar…
Però això el conveni col·lectiu ho va mirar de resoldre. Hi ha un marc global per davant i durant uns anys establert. El veu bé la nova direcció general? Hi ha un marc laboral prou acurat perquè la nova direcció general pugui treballar?
Sí, jo penso que sí.
Té garantit que durant la vigència del conveni no li esclatarà res?
Això ja no li ho puc dir, perquè potser jo pitjo algunes tecles i hi ha alguna cosa que acaba esclatant. Això depèn. Per com es va quedar no hauria de passar res. Per al treballador és un molt bon conveni col·lectiu. Ara, si jo lligo això amb el tema de no intentar fer malbaratament o el tema d’intentar contenir la despesa, ja veurem si això… intentarem que no eh, i respectarem el conveni col·lectiu com no pot ser d’altra manera, però depèn què fem, no vol dir que…
Que no es comenci a aixecar alguna ampolla.
Alguna ampolla, certament.
I preveu on se li pot aixecar la primera?
La idea és identificar on les coses no s’estan fent prou bé, i sense afectar el conveni col·lectiu mirar de buscar un equilibri. Ara em ve al cap la cobertura d’hores extra. La cobertura d’hores extra de vegades ve donada per la reducció de jornades. I els treballadors hi estan en el seu dret, ho respecto, i com a treballadora em sembla perfecte. Però hem de saber trobar un equilibri perquè això no impacti en general.
“La idea és identificar on les coses no s’estan fent prou bé, i sense afectar el conveni col·lectiu mirar de buscar un equilibri. Ara em ve al cap la cobertura d’hores extra. La cobertura d’hores extra de vegades ve donada per la reducció de jornades. I els treballadors hi estan en el seu dret, ho respecto, i com a treballadora em sembla perfecte. Però hem de saber trobar un equilibri perquè això no impacti en general”
Té la sensació que la sanitat andorrana ha perdut atractiu?
Com a pacient o com a metge?
En els dos sentits. Dos dels comentaris o les situacions que se senten o hi ha: molts metges han arribat al final de la seva carrera professional. I els seus substituts no tenen la requesta que tenien els que ara es jubilen. O els turistes i les seves asseguradores personals, quan pateixen algun accident, especialment d’esquí, no volen saber res de l’hospital d’Andorra quan abans es confiava moltíssim en els traumatòlegs del país.
Això es dona. Que abans tot el que es fracturava s’operava? Segurament sí. Que haver de passar sempre per un quiròfan està ben fet? No sempre és la millor opció. De vegades sento dir: ‘A Andorra m’han dit que no m’he d’operar, i en canvi a Barcelona m’han dit que sí.’ I donem per fet que passar pel quiròfan és el millor. Tots som humans i tots ens podem equivocar i les indicacions, per molt protocol·laritzades que estiguin al final sempre s’ha de fer una balança en relació el pacient. Però si parlem d’accidents d’esquí, potser com a pacient, triaria que m’estabilitzessin la fractura i jo preferia operar-me a casa meva, ja per una qüestió de logística de la família. Si m’he d’operar aquí i sóc de Barcelona la logística és més complexa. I si sóc de Madrid o d’Oviedo, ja és un daltabaix. Per això es mira d’informar el pacient de les opcions que hi ha, que té, i llavors són ells, molts cops, els que decideixen.
I com a metge, la doctora Cosan presidenta del col·legi, ja havia denunciat moltes vegades que Andorra ha perdut atractiu o que costa molt més trobar professionals disposats a venir.
Això sí, en aquest sentit segur.
I ara que vostè és directora del SAAS, com es pot combatre aquesta situació?
Des de la presidència del Col·legi de Metges, juntament amb la resta de la junta, i amb el conjunt de col·legis de professions sanitàries, una de les coses respecte del que vam lluitar perquè se’ns acceptés i s’aprovessin, van ser les titulacions homologades per la UE. Això, evidentment, pot fer que limitis l’accés al país de professionals. Limites l’accés però per contra, els que et vénen, hauries de tenir la certesa bastant clara que s’han format bé, que tenen una formació especialitzada que està tota homologada, i que a priori, tot i que hi ha metges millors i metges pitjors, tot això hauria de garantir una bona assistència sanitària. Això per un costat.
I per l’altre costat?
Per l’altre costat el que podem fer és un pla de xoc, que ja n’havíem parlat quan estava al col·legi i amb el ministeri. Es tracta de fer un estudi d’impacte que sobretot recau en el ministeri per saber quines són les especialitats en les quals tenim més mancança i en les quals ens podem avançar a problemes de futur. I mirar de començar a buscar recursos on cal i com cal. És a dir, ja no hauríem de mirar o segurament no mirarem si això pot dependre d’una plaça al SAAS com a assalariat o per compte aliè sinó que, per exemple, estan arribant molts metges per compte propi en el sector privat, no convencionats per la CASS. Doncs si en aquella especialitat, hi ha una necessitat de país, el reglament d’acreditació ja ho preveu. I, llavors, no publicar la plaça per compte propi o per compte aliè. O publicar-la pels dos vessants. Si el SAAS té una plaça es pot oferir però sinó, es pot ofertar una plaça per compte propi explicant com funciona el nostre sistema de compte propi i deixant clar que hi ha una necessitat de país.
Un exemple.
Doncs l’endocrinologia, no és cap secret. L’únic endocrinòleg que tenim al país té més de 50 anys i és l’únic que tenim al país. Aquest sol fet, ja deixa clar que ens fan falta endocrinòlegs al país. És evident. Que vingui com a assalariat o per compte aliè, o que vingui per compte propi i faci conveni amb la CASS tant és. Al final el que necessitem és tenir un endocrinòleg. Que compleixi la llei, que tingui una titulació homologada i a poder ser que tingui un nivell B2 de català.
Aquest és un altre requisit imperiós que causa dificultats. Però que hauria de ser d’obligat compliment. És la llengua oficial.
En el cas de les professions sanitàries i en particular de les mèdiques, la llei preveu una excepció de dos anys en cas de necessitat de país per permetre al professional aprendre la llengua, a nivell B2, durant aquest termini. Aquest és l’objectiu. I és important l’aportació del Col·legi de Metges perquè si jo me’n vull anar al Canadà el primer lloc on miraré si fan falta facultatius és a la pàgina web del ministeri o a la pàgina web del Col·legi de Metges del Canadà. Són els dos primers llocs. I després potser començaré a mirar hospitals. Però els dos primers contactes per mirar en el meu cas si fan falta ginecòlegs és al sistema de salut.
“Ni som atractius a nivell científic, ni som atractius a nivell econòmic, però sí que podem ser atractius a nivell d’autogestió. El sistema per compte propi permet regular-te una miqueta a tu mateix les vacances, els horaris, si vols fer un màster… i això, per exemple en el meu cas, en què el 90% de la classe eren dones, igual potser és més atractiu. Davant de la conciliació, el tema de l’autogestió sí que pot ser un reclam important perquè puguin venir metges al país”
I des del SAAS pròpiament dit, què hi poden fer?
Des del SAAS podem publicar les places per compte propi, a la web del SAAS.
Fer difusió, vaja.
Seria difusió, sí. Però jo, nosaltres, ja hem fet molta recerca de professionals pel nostre costat. Dies enrere dèiem que hi havia dos nous comptes propis per a ginecologia. Ara vindrà el tercer, que és un andorrà. Cal tirar de contactes, d’experiència, de coneguts… Si tothom que té un amic, que és metge, li proposés venir a Andorra, igual aniríem millor. Seria més fàcil.
Però després hi ha les condicions de país, que ja no depenen ni del SAAS, ni del Col·legi de Metges…
No en depenen, no. Però sí que és veritat que jo he defensat moltes vegades que per molt que ens fiquem les piles al SAAS, per molt que fem uns circuits molt ben establerts, uns protocols més adequats, encara que intentem ser perfectes, el nivell científic és el que és, i podem començar a fer projectes, i mirar de començar a treballar amb innovació… però o estem molt lluny o ens queden molts anys per arribar a un nivell científic i d’innovació tipus Clínic, Vall d’Hebron… i no cal que sigui com a Espanya, pot ser França. A nivell científic, atraients atraients no ho som. A nivell de sou… no està malament però certament, el cost de la vida a Andorra és un handicap. I així se’ns ha manifestat. Hi ha hagut metges que hem intentat contractar i quan han hagut fet càbales no hi havia tanta diferència. Per molt que el sistema impositiu sigui molt afavoridor, el cost de la vida… potser comparat amb Barcelona, igual sí. Però la diferència amb altres ciutats no tant costoses no era substancial. Per tant, ni som atractius a nivell científic, ni som atractius a nivell econòmic, però sí que podem ser atractius a nivell d’autogestió. El sistema per compte propi ens permet regular-te una miqueta a tu mateix les vacances, els horaris, si vols fer un màster… i això, per exemple en el meu cas, en què el 90% de la classe eren dones, igual potser és més atractiu. Davant de la conciliació, el tema de l’autogestió sí que pot ser un reclam important perquè puguin venir metges al país. Perquè això és molt difícil de tenir-ho a Espanya. Perquè si vols fer medicina privada, primer has de fer medicina pública al matí i privada a la tarda, amb la qual cosa la conciliació ja no la tens. I aquí tenim un sistema on tu t’autogestiones la teva consulta tot i que estàs fent un servei de salut pública.
L’aposta és aquesta, l’autogestió i conjugar-ho amb l’acreditació de professionals en funció de les necessitats de país?
És clar. Ja ens trobem que vénen professionals mèdics, a Andorra. No cal posar exemples, però tothom té algú al cap que no té conveni amb la CASS i fa anys que està instal·lat al país. I són metges i són metges que estan donant un servei al país. Igual trobem metges que per A o per B volen venir a viure Andorra i igual davant d’aquestes mancances se’ls pot facilitar un conveni amb la CASS.
Escolti, que hi ha gaire llista d’espera?
És difícil, molt difícil, donar una xifra global perquè hi ha les consultes SAAS i les consultes per compte propi. Jo no tinc accés a quan donen hores a la consulta del doctor X. Sí que puc tenir una mica la idea de què passa al SAAS. Però no fora. També tenim una cosa que juga a favor i en contra, que és la lliure elecció de metge. Hi ha pacients que volen un metge determinat i els és igual esperar-se, quan en realitat potser el metge del costat té una llista de tres setmanes. Això passa. Aquí a Andorra, el tema de les llistes d’espera és molt enganxat pels pèls. Ara, també és cert que hi ha especialitats en què és flagrant. Jo ara li parlava per la ginecologia, però hi ha especialitats en què no hi ha volta de full: endocrinologia. Tens un endocrinòleg en tot el país.
…
No el tinc aquí, no treballa al SAAS. I no li puc dir quina llista d’espera té. Tot i així sí que li puc dir que intenten prioritzar aquells pacients que tenen una derivació urgent. Però tot i així hi ha una sobrecàrrega assistencial important. I si algun dia a aquest endocrinòleg li passa alguna cosa, ja ni li ho explico.
I no és plausible que s’integri un endocrinòleg dins del SAAS?
Tot això, si no està pressupostat és molt difícil. S’ha de valorar. El ministeri ha de valorar els pros i els contres dels dos sistemes. I ha de portar la batuta. El ministeri ha de decidir fins on vol invertir. Si el ministeri volgués tenir un servei ‘comme il faut’ per a cada especialitat, en plantilla, unes deu o dotze persones que és el que més o menys es requeriria, imagini’s on aniríem només en salaris. Pensi que tots els que tenen consulta fora se’ns integressin al SAAS. A nivell d’infraestructura, a nivell d’administració, a nivell d’adquisició d’equipaments… l’impacte econòmic que això tindria per al pressupost de l’Estat… I a més hi ha un altre handicap. Normalment aquestes places van per edicte. I un cop la plaça és teva, és difícil que deixi de ser teva.
I llavors si mai s’ha d’aprimar l’estructura…
És clar, exacte. I això és cost que hem de tenir clar. Però jo aquí no m’hi fico. És una qüestió que depèn del ministeri. Jo exposo pros i contres de cada cosa. Evidentment que el metge per compte propi té altres comptes. Sí. Que igual es desvincula massa de la sanitat pública i del SAAS. Doncs hem de trobar un encaix, que ha de ser un encaix perfecte perquè tot sigui sostenible i tot s’adeqüi.
“Durant molts anys, el SAAS ha volgut donar aquesta cobertura o fer una compatibilitat amb els comptes propi i no ens n’hem sortit. Fa molts anys que tenim metges per compte aliè al SAAS i aquesta fórmula no ha acabat de donar el que es buscava. Fins i tot amb traumatologia es va fer així, buscant que aquests metges no depenguessin tant dels pacients que tinguessin sinó que es poguessin subespecialitzar tot i que tinguessin pocs pacients. Això pot portar a sobredimensionar serveis respecte dels quals potser no en tenim tanta necessitat”
Amb l’estructura actual que té el SAAS i les necessitats sanitàries que pot tenir el país, què caldria aprimar i què caldria expandir? De què s’hauria de dotar més?
Durant molts anys, el SAAS ha volgut donar aquesta cobertura o fer una compatibilitat amb els comptes propi i no ens n’hem sortit. Fa molts anys que tenim metges per compte aliè al SAAS i aquesta fórmula no ha acabat de donar el que es buscava. Fins i tot amb traumatologia es va fer així buscant que aquests metges no depenguessin tant dels pacients que tinguessin sinó que es poguessin subespecialitzar tot i que tinguessin pocs pacients. I era una mica la idea de la trauma. El trauma de mà, el trauma de maluc, el trauma de genoll, el trauma d’esquena… Això pot portar a sobredimensionar serveis respecte dels quals potser no en tenim tanta necessitat. Al seu moment es va voler impulsar la subespecialització però igualment alguns s’haurien pogut subespecialitzar estant a fora. Pròtesi de genoll, o pròtesi de maluc és prou habitual. Igual alguna d’aquestes subespecialitats s’haurien pogut desenvolupar fora de l’àmbit SAAS. I el SAAS s’hauria d’haver quedat amb aquells que pel nombre de patologia que té el país no permet que es pugui assumir les despeses que suposa una consulta a fora. Això s’està portant, en canvi, molt bé a nivell de pediatria. Es va signar un conveni amb Sant Joan de Déu i això permet tenir un neuropediatra aquí a Andorra. No tindria cap sentit tenir un neuropediatra aquí a Andorra. No hi ha prou pacients per veure’ls de dilluns a divendres. Però el tenim un cop per setmana. I tenim una cirurgiana pediàtrica. Tenim unes consultes a nivell pediàtric de professionals que aquí a Andorra no es podrien desenvolupar. Aquí, en qüestions així, és on realment el SAAS hauria de fer l’incís. En aquelles especialitats o subespecialitats que no les podríem tenir d’una altra forma.
És a dir, buscant aliances.
No cal que sigui amb aliances, eh. He dit Sant Joan de Déu. Però si haguéssim contractat la pediatra i aquesta pediatra pugés un cop a la setmana també em semblaria igual de bé. M’explico?
Recursos que..
Que no hagin d’estar necessàriament aquí 40 hores. Sí! És això. Penso que els recursos, el pressupost públic, s’hauria de destinar en aquelles necessitats que no es poden cobrir d’una altra manera. Ara, una cosa és com a mi m’agradaria fer la gestió però també hi ha una altra part. El ministeri, que està en la llista de professionals sanitaris, metges principalment que ens faran falta.
Això no ho treballa el SAAS directament.
El SAAS pot aportar dades. Però ha de ser el ministeri el que tregui la llista.
De ginecòlegs en fan falta?
Ara mateix estem bastant coberts. Potser en caldran un o dos més. Però no és comparable amb les mancances que tenim en altres especialitats.
És clar. I si a més a més la directora general fa guàrdies… perquè això deu ser inaudit. Vostè farà guàrdies de ginecologia.
És una forma de mantenir-se activa.
De mantenir les mans en forma, vaja.
És clar. Primer és per mantenir les mans actives, segon per mantenir les orelles actives (riu) del que passa a l’hospital. I tercer per continuar donant cobertura als meus companys, que no deixa de ser que som un equip reduït dins de què comparat amb altres serveis estem prou bé.
Dos apunts més abans de repassar alguns serveis de forma més específica. Hospital nou. El grup majoritari ho portava en el programa electoral. Fa falta, encara que sols sigui una ampliació generosa?
Sí que ens fa falta. A part de totes les hospitalitzacions que tenim aquí, al Cedre hi tenim dues plantes d’hospitalització. I logísticament no és el més fàcil del món. Perquè si necessites una interconsulta d’un altre company, o fer una prova mèdica, que el company hagi de baixar o el pacient hagi de pujar a fer una prova mèdica… home… lògicament es fa. I es fa i punt. Però logísticament no és el millor del món. Si s’ha de fer una transfusió de sang, no se li escapa a ningú que al Cedre no tenim banc de sang, el banc de sang està centralitzat a l’hospital. Una interconsulta, una ecografia, desplaça el pacient cap aquí… no és el més fàcil. Per tant, només per aquestes dues plantes ja és suficient la necessitat de disposar de més espai. Part del bloc quirúrgic també fa temps que… els quiròfans comencen a estar tensionats.
I l’horitzó?
Jo confio que molt abans del 2030 hi hagi una ampliació de l’hospital i sigui molt a prop de l’hospital.
“Que hi ha hagut converses sobre un nou espai hospitalari, del qual no en puc dir ni data ni on serà, sí que hi han sigut. I les necessitats que nosaltres requerim a futur, les projeccions, també hi són. Ara mateix és el que estem fent. Què tenim, què no tenim que hauríem de tenir, i què preveiem que podria fer falta”
Ja s’hi està treballant?
Vull pensar que sí, encara que depèn més del ministeri i del Govern. Però jo entenc que sí. Que hi ha hagut converses sobre un nou espai hospitalari, del qual no en puc dir ni data ni on serà, sí que hi han sigut. I les necessitats que nosaltres requerim a futur, les projeccions, també hi són. Ara mateix és el que estem fent. Què tenim, què no tenim que hauríem de tenir, i què preveiem que podria fer falta. En això de què preveiem que podria fer falta potser primer que decidim el topall poblacional i a partir d’aquí podem projectar a futur a més a més del que ja ens fa falta ara, què més ens faria falta.
Vaja, els famosos estudis de càrrega… en l’àmbit sanitari.
Sí, exacte. Si hem d’arribar a 100.000 habitants doncs he de tenir un 20% més del que tinc ara. O un 25%, perquè ja tinc mancances ara. I a part d’un hospital nou, també esperem que cada cop hi hagi més acceptació per part dels malalts i dels seus familiars de l’hospitalització domiciliària. Això està super bé.
I funciona?
(Riu). Conceptualment està molt bé.
I a la pràctica?
A la pràctica hi ha d’haver una dinàmica d’informació a la família i potser també s’ha de valorar un suport extra al pacient. Per aquells pacients que estiguin a casa. Si l’has de tenir dotze hores a casa i és immòbil, immòbil, immòbil, no sé si és el millor candidat. S’ha de seleccionar molt bé quin és el tipus de pacient, quins suports podem facilitar a més a més. Però la idea en sí, conceptualment, és bona i penso que s’ha d’anar treballant cap aquí. Ja li dic com a pacient. Vostè com a pacient no preferiria estar a casa que a l’hospital? En la mesura que es pugui, eh. Evidentment seleccionant molt bé quins criteris de pacient poden estar a domicili i quins criteris ha de complir un pacient per estar hospitalitzat.
El SAAS ha d’anar deixant la gestió sociosanitària en benefici d’Afers Socials o de qui sigui? Es una cosa que s’ha arribat a plantejar però que és molt incipient. No sé si li correspon al SAAS gestionar un centre geriàtric o sociosanitari.
Això també pot ser una sinergia. Igual la gestió total, la llista d’espera i tot això no hauria de dependre del SAAS. Però per contra, que nosaltres puguem aportar, igual que fem en altres institucions, part del nostre personal (infermeria, tècniques de cures auxiliars...), per què no? En aquest sentit, si tenim personal ben format, que assistencialment en sap…
Li demano per alguns departaments en concret. De salut mental com estem?
Salut mental està treballant per poder tenir els dispositius externs de cara al 2024. La idea és tenir tot, excepte l’hospitalització, externalitzat de l’hospital. Perquè respon a una realitat que és desestigmatitzar la patologia de salut mental, tenir un accés inclús més apartat de tot el que és el tema hospitalari i d’altra banda perquè comencem a estar en una situació que l’hospital no pot englobar tant, tant tant.
I de professionals?
No, de professionals podríem créixer una mica més. No, perdó. De professionals metges podríem créixer una mica més. De professionals d’infermeria, a nivell de salut mental, ens faltarà una mica de recursos que ja estan previstos.
“La separació d’Urgències del SUM s’està treballant, i, de fet ja s’ha fet la primera reunió per explicar com funcionaran els equips i la idea és fer-ho en dues fases. Una inicial seria de cara al desembre, que se separarà durant el dia, i l’altra durant el gener-febrer que es separarà durant la nit. No per res en especial sinó per un tema de contractació. En principi es preveu que de cara al gener-febrer podrà ser de 24 hores, la separació”
Radiologia com està després de la desbandada?
Radiologia s’ha estabilitzat. El problema de la radiologia, teoritzant, és que cada cop la intel·ligència artificial li farà més mal. I al final hem d’intentar focalitzar l’especialització cap a l’intervencionisme. És a dir, fer biòpsies, fer petits procediments que abans eren quirúrgics i ara es poden fer a través de tècniques guiades per imatge. Encara no estem aquí. A deu anys vista no sé on estarem.
Però la radiologia del SAAS ha perdut una mica de pes, o molt pes, almenys fins fa uns mesos, en favor de clíniques privades per tot el moviment de professionals que hi va haver. Aquesta sagnia s’ha frenat?
El doctor Seara va decidir finalitzar la seva etapa laboral amb el SAAS i va començar amb la doctora Cuesta. Això evidentment es va notar. Era un professional que feia bastant intervencionisme i ara estem reposicionant aquesta pèrdua. Però està contemplat. És un servei que està estabilitzat i que penso que tornarà a ser... A més, hem incorporat un mamògraf nou i un TAC nou, bé de fet els incorporarem el 2024, però de cara al 2024 millorarem a nivell de tecnologia diagnòstica.
Més patates calentes. Urgències, SUM i transport sanitari.
Urgències i SUM s’està treballant per separar-ho, de fet ja s’ha fet la primera reunió per explicar com funcionaran els equips i la idea és fer-ho en dues fases. Una inicial seria de cara al desembre, que es separarà durant el dia i l’altra durant el gener-febrer que es separarà durant la nit. No per res en especial sinó per un tema de contractació. Cal tenir en compte les especificitats de la contractació pública. Fins que no tens la partida econòmica aquí, jo no puc contractar ningú. Llavors, ara que hem rebut tot això, que el Govern va fer un sobreesforç, en principi es preveu que de cara al gener-febrer podrà ser de 24 hores, la separació.
Però estaran als mateixos espais?
Inicialment sí, però el 2024 tindrem espais separats.
Ara, d’entrada, se separava Urgències del paraambulatori. El SUM se sumaria en un futur a aquest centre d’emergències amb bombers?
No ho sabem perquè això ´es molt embrionari. De moment tot això es queda aquí, però hi haurà equips diferents. Que és el que deia, que uns començaran de dia al desembre i després es farà 24 hores ja dia i nit a partir de gener-febrer, i aquests equips d’entrada estaran a les mateixes dependències, però durant el 2024 se separaran.
O sigui, qui fa Urgències estarà a Urgències i qui fa SUM, serà SUM.
Exacte. Així de clar.
I el transport sanitari com el tenim? Perquè durant un temps ha estat un embolic.
(Riu). No em colli gaire que jo acabo d’arribar. Però el transport sanitari en sí, entenc que és un conflicte laboral. Tot això és un conflicte laboral entre l’empresa i els treballadors.
Des del punt de vista del SAAS s’està complint el contracte?
Des del punt de vista assistencial no hem tingut carències.
“La problemàtica del transport sanitari en sí, entenc que és un conflicte laboral. I des del punt de vista assistencial no hem tingut carències”
Però SAAS ha hagut de prestar personal perquè el servei assistencial es pogués garantir.
Jo això tinc entès que va ser quelcom puntual, d’una vegada. I això és el que se m’ha dit a mi. Que va ser abans que jo estigués aquí. A partir d’aquí, assistencialment no hi ha hagut carències, és un conflicte laboral entre empresa i treballadors, però sí que és veritat que estem intentant mediar per aconseguir un encaix. Aviam si l’aconseguim.
A especialitats quirúrgiques recentment va plegar Pere Jordi com a cap de servei. Hi ha hagut cap incident o són altres motivacions.
Segurament sí que farà falta més personal en aquesta àrea. A medicina interna, en un lloc com a Andorra, que tenim pocs especialistes, igual s’encarrega de suplir una mica la manca d’especialistes. I a nivell del Pere Jordi, doncs va decidir que finalitzava la seva etapa, de fet, quan va renovar aquest cop ja va ser una miqueta... va renovar una mica a contracor. Li va costar prendre la decisió. Vulguis que no, assumir la prefectura del servei són hores.
En fi, que no és un tema de disfuncions de l’àrea, d’un servei?
No, jo crec que és un tema que per ser cap de servei has d’estar molt il·lusionat i motivat i quan fa molt temps que ho ets, aquesta il·lusió i motivació de vegades no és fàcil trobar-les. I més val saber dir fins aquí. I jo crec que més endavant no vol dir que pugui tornar-ho a ser.
“El laboratori d’epidemiologia de moment hi és i jo penso que hi serà, està pensat de cara a un d’aquests pilars que va comentar la ministra a nivell d’innovació i recerca científica potenciar-lo. Però el més probable és que deixi d’estar vinculat al SAAS. Per poder fer assajos clínics, recerca, ha de poder accedir a finançament privat”
Parli’m de les guàrdies. Li han reportat alguna incidència. De vegades sembla que es demana la presència del metge que està de guàrdia a casa i no sempre surt del llit.
Amb això ja hi ha hagut una reestructuració de les guàrdies de traumatologia. El doctor Roca, que va ser el cap de servei els últims quatre anys, crec, fa dos anys va decidir que seria òptim que la guàrdia de traumatologia es fes de presència i el que sí que ja hem modificat és que la guàrdia de traumatologia no sigui de presència perquè, tal com parlàvem abans, les dades no justifiquen que aquest facultatiu estigui de presència. El que es farà és que estigui de presència durant 12 hores en temporada alta, i la resta de l’any serà guàrdia localitzada.
Però amb l’obligació de venir a l’hospital si se’l requereix.
És que això sempre hi és. Teòricament sempre hi és. I el cap de servei, si tu no hi vas, té potestat d’obrir-te un expedient, o dictaminar-se una falta lleu.
Vaig tancant. El laboratori epidemiològic. Amb la pandèmia semblava que havia de ser la panacea i ha quedat com molt difús. No sé si existeix, sembla igual que Grifols. Molt bombo i molts platerets, però el més calent és a l’aigüera.
No, no. El laboratori de moment hi és i jo penso que hi serà, està pensat de cara a un d’aquests pilars que va comentar la ministra a nivell d’innovació i recerca científica potenciar-lo. Però el més probable és que deixi d’estar vinculat al SAAS. No ho sabem encara, però és probable que deixi d’estar vinculat al SAAS.
L’hauria d’assumir una altra institució?
Jo penso que sí, primer per un tema de subvencions. Perquè clar, de vegades si tu vols participar d’assajos clínics i tot aixo requereixes de diner privat, de fet, son farmacèutiques o altres institucions que puguin participar de l’estudi, llavors a través del SAAS com a institució pública no es pot fer així. Per tant, es valoraran altres opcions dins de les institucions perquè pugui tenir aquesta cabuda. Per poder fer recerca a Andorra hi ha d’haver finançament de part pública i de part privada, doncs buscar algun encaix que li sigui més plausible.
Comentaris (13)