La sala en qüestió ha estimat recentment el recurs del Govern contra una decisió de la secció administrativa de la Batllia, que inicialment havia donat la raó a la titular, al 50% de dos hotels distints i en la mateixa proporció, propietària d’una societat que tenia arrendats els establiments per poder-los explotar. L’obligada tributària havia interposat una demanda jurisdiccional contra la resolució de la Comissió Tècnica Tributària (CTT), de data 3 de febrer del 2023 que acordà desestimar el recurs administratiu interposat per la part agent contra la resolució de 20 de setembre del 2022, emesa pel director del departament de Tributs i de Fronteres.
Mitjançant aquesta darrera resolució s’imposà a l’obligada tributària una sanció per infracció de defraudació lleu de l’impost sobre la renda de les persones físiques corresponent als exercicis 2018 i 2019 per import de 9.622,07 euros. L’empresària havia rebut en herència la meitat dels dos hotels esmentats el 2004. Però els establiments havien entrat en funcionament molt abans. Per als seus càlculs impositius, i entre altres circumstàncies, s’hauria pres aquell 2004 com a any de referència per a comptar l’amortització dels béns i, d’aquí, extreure’n les eventuals quotes per deduir-se.
“Com sigui que els hotels es van posar en funcionament l’any 1996, el període d’amortització s’ha de calcular des d’aquell exercici, i no des de l’any 2004, que és quan cadascuna de les germanes van rebre per títol hereditari el 50% de la propietat dels immobles”
El debat, doncs, i fonamentalment, era saber quan s’ha de començar a comptabilitzar l’amortització dels béns. I és que l’administració va recórrer contra la resolució judicial de primera instància. Ara la sala administrativa del Tribunal Superior, basant-se en sentències prèvies però, també, amb definicions estrictes del diccionari, arriba a la conclusió sense cap mena de dubte que “com sigui que els hotels es van posar en funcionament l’any 1996, el període d’amortització s’ha de calcular des d’aquell exercici, i no des de l’any 2004, que és quan cadascuna de les germanes van rebre per títol hereditari el 50% de la propietat dels immobles”.
I aquesta conclusió, s’ha dit, es basa en sentències prèvies. I també en altres consideracions. Per exemple, cita la sala judicial, “s’ha de partir de la dada que l’amortització és un concepte econòmic i comptable, tot i que pugui tenir una repercussió a efectes tributaris. Així, segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, amortitzar vol dir ‘repartir el cost de reposició (d’una màquina, una instal·lació, etc.), entre els períodes en què aquesta és econòmicament útil i, consegüentment, disminuir cada any el seu valor comptable en el balanç’ i també ‘obtenir (d’un bé adquirit) el profit suficient per a compensar la despesa que ha suposat’”.
D’això se’n dedueix, manté el tribunal, “una primera conseqüència: que les diferents transmissions del bé -amb independència que siguin inter vivos o mortis causa- no afecten al seu període d’amortització, que continuarà sent el mateix. Dit d’una altra manera, en el cas d’un immoble que ha costat X i necessita N anys per ser amortitzat, si es transmet per títol hereditari -com succeeix en el cas que ens ocupa-, aquesta transmissió no afectarà als N anys per tal que es consideri amortitzat. I la segona conseqüència és que aquest període d’amortització serà el mateix sigui quin sigui el tribut al qual s’imputi el bé, i això precisament perquè l’amortització és un concepte econòmic i comptable”.
En fi, aquest és l’element decisiu del plet, de la pugna judicial. I el Tribunal Superior estima el recurs del Govern perquè sí que s’ha produït un perjudici a les arques públiques i, per tant, l’administració està en el seu dret de reclamar. L’obligada tributària, segons la sala, “ha aplicat de forma improcedent la deducció d’un import de 194.222,70 euros en concepte d’amortitzacions dels béns heretats a cadascuna de les autoliquidacions de l’IRPF dels exercicis de 2018 i 2019, sent la diferència entre la partida negativa declarada i la partida negativa real de 96.222,73 euros, partides que són recuperables i compensables durant 10 anys, d’acord amb l’establert a la llei de l’IRPF, per la qual cosa sí es produeix un perjudici per la hisenda andorrana”.
Comentaris (1)