Tornen al carrer després de la pandèmia...
Mai Andorra havia estat tan malament com ara, empresarialment i laboralment. Els treballadors tenen un gran descontentament. Ningú vol venir perquè no surt a compte i les empreses tenen grans problemes per trobar mà d’obra, qualificada o no. Qui ha de venir ha de pagar tres mesos per avançat per entrar a un pis que li costarà mil euros, com a mínim, cobrant 1.200. Els salaris i les pensions no estan d’acord amb el nivell de vida i la gent no es planteja ni venir a treballar i molts dels qui hi són pensen a marxar-hi. És una constant que veiem cada cop més. O comencem a ficar el rellotge a l’hora, a posar pensions o salaris al nivell del cost de la vida, o anem a buscar mà d’obra barata per atreure turistes de qualitat i gent d’alt poder adquisitiu als quals no es podrà donar el servei amb la qualitat que volen.
Quanta gent pensa que sortiran al carrer?
Hauríem de ser 45.000 persones, com a mínim, comptant que la meitat de la població treballarà. Les pensions, els salaris, el nivell de vida o l’habitatge ens afecten a tots. Hi ha hagut una acció nefasta amb la política contributiva. Afavorim que vingui gent de fora amb alt poder adquisitiu, que s’aprofita del país perquè a casa seva pagaria entre el 40% o el 50% en impostos i aquí només un 10%. Molt bé; però això ho hem de pagar els treballadors i la classe mitjana del país? Ara, per exemple, se’ns demana contribuir amb quatre punts a la branca de jubilació de la CASS i retirar-nos quatre anys més tard. És just?
Sent realistes, amb quina xifra se sentiria satisfet?
Amb 2.000 o 3.000 quedaria clar. El Govern de Xavier Espot ha estat el pitjor que hem tingut des de fa anys i això ho estem veient amb la situació creada. Ara fan un esforç per desviar l’atenció amb la guerra o la Covid, però la cosa va més enllà. Fa anys que ens queixem dels salaris baixos, del nivell de vida, dels preus de l’habitatge o de la precarietat laboral i social, que és brutal. Ho vèiem dia a dia.
“Si no se surt al carrer, vol dir que s’accepta pagar pisos a 1.500 euros, cobrar 650 quan un es jubili i que s’està d’acord amb el nivell de vida que es porta al país”
Si no s’arriba a aquesta xifra; si es queda lluny, què significaria?
Que la gent avala les polítiques que es fan. Si no se surt al carrer, vol dir que s’accepta pagar pisos a 1.500 euros, cobrar 650 quan un es jubili i que s’està d’acord amb el nivell de vida que es porta al país. Pensem que no es vol, que s’ha de protestar i deixar clara la postura.
S’està d’acord o hi ha por?
Entenc que es pugui tenir por, però arribarà un moment en què aquesta persona no podrà viure al país, que no podrà pagar el lloguer, que quan es jubili haurà de marxar o viure de la caritat dels fills. L’1 de maig està en joc dir prou a les polítiques neoliberals, a un Govern que ha portat el país on l’ha portat i dir ‘sí’ a un canvi de 180 graus en les polítiques.
Del 0 al 10, quina nota li posa a la situació actual?
Desastrosa. Menys 15. Més enllà. No pot ser que qui vingui de fora surti àmpliament beneficiat per Andorra i que la persona que treballa i fa pujar el país sigui el marginat i qui pagui els plats trencats.
La recuperació econòmica post Covid la noten els treballadors?
No. La prova la tenim quan és la mateixa patronal és qui proposa que s’apugin els salaris. Ara Govern diu que s’incrementa el sou mínim. Així, ben aviat el cobrarem tots, el mínim. Nosaltres demanem que s’augmentin en consonància al nivell de vida a Andorra. Si pagues 1.200 d’un pis, més la cistella de la compra completament disparada, més la calefacció, més l’assegurança, més els mesos de carència per accedir al lloguer i després cobres 1.200 o 1.300 euros, no es pot continuar així. El nivell de vida no està compensat ni amb els salaris i encara menys amb les pensions.
“L’1 de maig està en joc dir prou a les polítiques neoliberals, a un Govern que ha portat el país on l’ha portat i dir ‘sí’ a un canvi de 180 graus en les polítiques”
Què va pensar quan va escoltar la patronal proposar apujar salaris?
Lamento que el Govern hagi estat durant anys fent orelles sordes als sindicats i que, ara, quan realment la situació ja és insostenible per les empreses, facin un pas endavant. Fa temps que s’hauria d’haver fet. Puc demostrar que tots els caps de Govern anteriors han rebut cartes de l’USdA demanant que es faci un estudi seriós del preu de la vida a Andorra, per saber quan li costa a una persona viure al país dignament. I ens deien que un lloguer mitjà és de 650 euros i el salari mitjà està sobre els 2.200. I quan vas al carrer, on trobes aquestes condicions?
És una llum d’esperança que la CEA parli d’això ara?
Hem de canviar radicalment el posicionament i la visió d’Andorra, que sempre ha estat una S.A. i es vol convertir una S.L. S’ha de veure que el país té unes possibilitats brutals. Hi ha molt camí a recórrer; podem diversificar l’economia amb molts sectors i camps que fins ara no s’han explotat. I parlem d’un país de 80.000 persones, que no omplim el camp del Barça. Tenim un marge de progressió gran però també unes polítiques retrògrades que fan que cada dia sigui més difícil pels ciutadans tirar endavant.
També hi ha un context amb un IPC desbocat...
El que em preocupa és que a Espanya, d’on importem productes alimentaris, tinguin un 10% i aquí es digui que tenim un 5%.
No se’l creu?
Diguem-ne que em xoca. Si tot vingués de França, seria més comprensible. Com ve d’Espanya, no ho acabo d’entendre.
I com afecta?
Molt, però ja ho feia abans de la guerra. El declivi d’Andorra ja ve d’anys enrere i ho dèiem però Govern aplicava la tàctica de qui dia passa any empeny. I un país on només 25.000 persones tenen dret a vot i 8.000 fan majoria absoluta dona el que dona.
També reclamen, doncs, una ampliació dels drets polítics...
Andorra ha de començar seriosament, a nivell de país, de sistema contributiu, a veure una mica la integració de tota aquesta gent que fa 10 o 15 anys que hi són; les possibilitats que es poden donar perquè la gent pugui comprar pisos. Cada cop que es parla d’habitatge es refereixen al lloguer però no a la compra. Qui viu a Andorra ha d’estar condemnat a viure sempre de lloguer? No pot tenir un pis de compra? És una pregunta que s’ha de fer Govern.
“El país té unes possibilitats brutals. Hi ha molt camí a recórrer; podem diversificar l’economia amb molts sectors i camps que fins ara no s’han explotat. Tenim un marge de progressió gran però també unes polítiques retrògrades que fan que cada dia sigui més difícil pels ciutadans tirar endavant”
Entén que també s’ha de facilitar la compra...
A Espanya o França, la diferència entre pagar un lloguer o ser propietari varia poc; per això molts compren. Aquí, és abismal. I el lloguer ja està pels núvols; parlem de compres a com a mínim 350.000 o 400.000 euros. Has de destinar tretze anys de salari íntegre i a sobre fer una aportació inicial de 60.000 euros inicial per ser propietari. Us adoneu del que és això? No te cap sentit. Condemnem la societat a dependre tota la via dels lloguers. Si els volem integrar al país, hem de donar-los la possibilitat de ser amos del seu sostre.
Què s’ha de fer per solucionar realment el problema de l’habitatge?
Les lleis que s’han fet fins ara són totalment insuficients. Amb la compra, qui vulgui construir hauria de pactar també dedicar part dels pisos a un preu assequible. Miri, comptant torres i altres projectes, hi haurà en un futur 3.000 pisos nous. Si només un 10% fossin de protecció social, ja en tindríem 300. Ara, a deu mesos de les generals, ens diuen que es faran 40. El problema se soluciona amb 40? No. No volem que el promotor perdi diners. Que els vengui al preu que consideri convenient, però que una part siguin per a gent del país a condicions diferents. I amb el lloguer, igual; cal veure la diferència entre un pis d’obra nova i un antic, i també el lloc. I ficar uns barems de preu. I partir d’aquí, si a Escaldes un pis de 25 anys estimen que el preu ha de ser 800 i el propietari ho vol arrendar més car, d’acord, però que pagui més impostos. Si no ho fem així, si continuem aplicant les polítiques de DA, l’oferta i la demanda, acabarem pagant aspirines a 300 euros.
Com valora les darreres dades d’aturats?
La majoria dels empresaris, pel que ens arriba, necessiten molta mà d’obra. Potser fins a 3.500 treballadors i allà potser tenim uns 500. El que veiem és que està desvirtuat. Hi ha gent que fa anys que hi són apuntats que no tornaran a treballar mai però tothom se’l fica al mateix sac. Per això, hem de mirar quina és la realitat del país. No podem admetre gent per treballar a Andorra si encara tenim gent a Ocupació. No pot ser que, com vaig veure fa uns dies, es busqui un rentaplats que parli rus. Tots entenem que no ho farà amb els plats, sinó que el que s’està cercant és un rentaplats que també faci de recepcionista. Hem de ser realistes. Si volem ser un país de qualitat, hem de tenir bona mà d’obra, les empreses han de tenir plans de formació que avui dia no hi ha tret de quatre llocs. I també han d’existir els comitès d’empresa i els treballadors han de tenir el seu delegat sindical. No serveix de res tenir un empleat escollit que està completament sol. Aquesta és la llei que han fet.
Han rebut afiliacions, consultes o demandes d’ajuda?
La gent no vol ser delegat. Per què? Molt fàcil. Imagina que a una teva empresa són deu i escullen una persona que s’ha d’enfrontar sol amb l’empresari per conflictes col·lectius o de treball. És impossible. Sap que la llei el protegeix dos anys, però després serà el primer que saltarà. I, a més, els companys també l’exigiran que espavili perquè l’han escollit.
Cap petició?
Quantes empreses tenen delegat? Per llei, haurien d’estar totes. I Govern no ha fet res. Aquí es veu quina és a voluntat. Igual que amb els convenis col·lectius. Com els hem de fer si no hi ha delegats sindicals? Com hem de tirar endavant la proposta de la CASS de fer plans d’empresa si no hi ha comitès? La paraula del treballador serà “sí, carinyo” perquè, no oblidem, l’acomiadament és lliure.
“El plantejament que fa la CASS és que el treballador aporti un euro i el pla li torni tres; però, són suficients per viure dignament? Si no és així, tot són violins. Primer, cal saber què cal per viure dignament i, llavors, veure com ho financem”
Parlant de la CASS, la proposta per salvar les pensions ja han deixat clar que no els convenç...
Ja l’hem rebutjat i volem presentar un projecte nou. El plantejament que fa la CASS, que, recordo, no és la Caixa Andorrana de Seguretat Econòmica, és que el treballador aporti un euro i el pla li torni tres. Però aquests tres, són suficients per viure dignament? Si no és així, tot són violins. Primer cal saber què cal per viure dignament i a partir d’aquí, veure com ho financem.
Amb el que sí que estan d’acord és amb la pujada de cotitzacions...
Ho tenim clar, però també proposem una altra cosa clau. Som l’únic país d’Europa on la sanitat es paga amb cotitzacions d’empresaris i treballadors. Tot ha d’anar íntegrament a pensions. I passem d’un 3,5% a un 21%. I la sanitat que es pagui via impostos. Llavors, ens diuen que els haurem de pujar. No a tothom. Aquí hi ha molta gent que no paga o no paga el que li pertoca. Es pot cobrir la sanitat via impostos? Sí. Com s’ha de fer? És el que hem d’estudiar i fer que l’impacte sigui el menor per a la ciutadania. A tot arreu del món, qui més guanya, més contribueix, excepte a Andorra.
Per què costa tant tirar endavant el sindicalisme a Andorra?
Aquí es treballa molt, són moltes hores. Arribar a final de mes és una quimera, tirar endavant un o dos fills, també. Això condiciona molt les ganes de portar o ajudar en un sindicat, que també vol dir fer-se molts enemics, perquè els interessos de treballadors no són els mateixos que els empresaris. Alguns patrons et diuen que no poden pagar 100 euros més a un treballador però després no es queixen del preu dels locals comercials. Deu seu ser just. Sempre els problemes són els treballadors i no s’entén que el client, el primer que trobarà al passar la porta és l’empleat, que és el principal actiu.
En un termini màxim d’un any, hi ha eleccions. És una oportunitat?
Tots els que es van quedar a casa en les del 2019, uns 12.000, estan avalant el que està passant. Els que van dir que la política no anava amb ells o que no se sentien representants, ara han de mirar-se els programes i votar qui defensi els seus interessos. No dic que votin esquerra, dreta o centre, però que defensin els seus interessos. Si no, avalen tenir 650 euros de pensió quan es jubilin, haver d’emigrar, o cobrar 1.300 euros per 40 hores quan han de pagar 1.200 o 1.500 per un pis. Si volen canviar-ho, que llegeixin els programes i votin. I que exigeixin als partits que defensin els interessos de tothom.
Comentaris (23)