No té pressa ni dates per complir els seus reptes. Passa uns dies ara a Andorra. Però ràpid ràpid. Tan aviat com pugui posarà rumb als Alps. De 8.000 no en tocarà cap més, anant bé, fins el 2023. Ha de trobar el moment adequat i, sobretot, la companyia que més li convingui. Però entremig hi haurà altres aventures. “Que no pari la festa”, diu. Enguany ha integrat l’expedició capitanejada pel conegut alpinista nepalí Nirmal Purja. I amb dos amics -Sergi Mingote i Ali Sadpara- que van perdre la vida justament intentant arribar al cim del K2 sempre ben presents.
Quan hauria de completar els catorze 8.000’s?
No tinc data. Portes obertes i anar veient.
“Un moment dur va ser haver d’estar parada més d’una hora per aquesta cua que s’ha fet viral. Quan vas sense oxigen realment notes el fred, notes tots els factors. Vaig passar molt molt fred”
De moment el Broad Peak haurà d’esperar. Anava amb la idea de fer-ne un i va acabar fent l’altre, el K2.
Jo vaig marxar amb els dos permisos i la idea era intentar els dos. Broad Peak i K2. Però… Em vaig aclimatar al camp base del Broad Peak i el pas següent era intentar l’atac a cim del Broad Peak. Però vam estar deu dies de finestra de mal temps i després venia una finestra molt molt bona. Llavors amb l’equip vam valorar una mica. Què fem? Anem al Broad Peak o anem al K2? Podria ser l’última finestra. Llavors vam decidir el K2.
O sia, llavors s’havia plantejat fer els dos.
Exacte.
I després de l’esforç del K2 i la mica de mal temps que els va arribar, avorta fer el Broad Peak.
Sí, perquè la següent finestra que va venir era al cap d’un dia i mig de tornar del K2. Llavors havia de ser descansar un dia i mig i tornar a intentar fer cim. I amb un dia i mig vaig dir… A més, venia mal temps. Venia vent i així hauria estat un cim realment dur. Si ve un cim dur i estan com estava de cansada, si no descansava quatre o cinc dies era impossible. I al cap de quatre o cinc dies no hi havia més finestres de bon temps… per tant, vaig dir, cap a casa.
Hauria estat diferent si l’ascens al K2 l’hagués fet amb oxigen? A nivell físic, de recuperació…
Cent per cent. Està clar. S’ha fet viral la imatge i les dades que 145 persones han fet el cim del K2. Però dels 145 només érem quatre sense oxigen i llavors aquí és on veus la diferència. L’esforç i el desgast portant oxigen no és el mateix que si vas sense oxigen.
De fet, el seu repte és fer els catorze 8.000 sense oxigen.
Sí. (Riu)
“El fet que es creïn cues, i n’hi hagi tanta, és un problema molt gran. I sobretot quan escales sense oxigen. Però tampoc podem ser hipòcrites i criticar-ho només, perquè al final tots n’hem utilitzat d’aquest volum de gent”
I això és assolible?
Jo penso que assolible sí. No seria pas la primera. Hi ha gent que ha fet els catorze cims sense oxigen, però no serà fàcil. Ho tinc clar i tinc clar que el K2 era una muntanya difícil i dura però que les altres onze que em queden ara també són duríssimes cadascuna d’elles.
El K2 malgrat que no és el que té més fama de tots és tècnicament el cim més complicat?
Té una barreja de tot. Tècnicament és complicat perquè és tot roca i no és caminar, i després l’alçada. 8.600 metres són molts metres. És el segon més alt. Només hi ha l’Everest, que el superi. Però l’Everest tècnicament és més fàcil perquè no hi ha tanta roca ni és tan vertical. Per això el K2 és de les més complicades.
Quines van ser les principals complicacions, els principals maldecaps en l’ascens al K2.
Jo vaig tenir dos moments molt complicats el dia d’atacar cim. Un moment va ser haver d’estar parada més d’una hora per aquesta cua que s’ha fet viral. Quan vas sense oxigen realment notes el fred, notes tots els factors. Vaig passar molt molt fred i vaig dubtar si girar i quan vaig aconseguir passar el coll de la botella que li’n diuen, que és aquesta part on es va formar la cua, a la part de dalt vaig tenir un moment molt extrem. Feia un pas i queia a terra adormida. Queia estant dempeus. M’adormia. I vaig passar molta molta por. Allà em vaig plantejar: dono la volto o continuo. Vaig parar, vaig menjar, vaig beure, vaig reposar una mica i vaig continuar. Però si m’hagués continuat adormint hagués girat.
L'encampadana a dalt del Nanga Parbat.
I què va ser el que la va fer continuar i no girar?
El fet de parar, de descansar. I el fet que després de menjar i beure vaig veure que ja no m’adormia. Deixar d’adormir-me va ser clau. Però minuts abans era caure a terra adormida. I és perillosíssim. Tinc un company que ha mort aquest any degut això. D’esgotament, de seure, parar a dormir, fer una migdiadeta i no despertar mai més. I això és el que em feia que dins el meu cap em digués: ‘no et pots adormir’.
“El record de Mingote i Sadpara ha estat present en tot moment. En el sentit de prestar atenció perquè dos dels meus companys han mort al K2 mateix. I per altra part penso que és un punt que dona força. Ho havia de fer per ells. ‘Si ells no han pogut arribar-hi, hi arribaré jo per ells’”
El record de Mingote i Sadpara han estat presents, almenys en vostè, durant tota l’expedició.
Sí, en tot moment. I en els dos sentits. En el sentit de prestar atenció perquè dos dels meus companys han mort al K2 mateix. Per tant anava amb els ulls molt oberts i dient: ‘Estigues atenta cada minut perquè els teus companys s’hi han quedat.’ I després per l’altra part, perquè penso que és un punt que dona força. Ho havia de fer per ells. ‘Si ells no han pogut arribar-hi, hi arribaré jo per ells’. El record ha tingut les dues cares de la moneda, la part positiva i la part negativa, evidentment.
Escolti, vostè em parlava de les cues al tram final del K2. Que calia fer torn d’espera per atacar el cim. Això és una qüestió a celebrar o a lamentar?
Que hi hagi aquesta cua, que hi hagi tantíssima gent, a lamentar, perquè fa que la muntanya sigui super perillosa. Però d’altra banda, el fet que hi hagi gent fa que hi hagi xerpes, fa que hi hagi cordes fixes, fa que hi hagi la ruta oberta… O sia, facilita molt la feina. Té les dues cares, també. Seria molt hipòcrita que li digués que és terrible que hi hagi tanta gent perquè al final si no hi hagués gent, i no hi hagués la ruta oberta, i no hi hagués les cordes fixes, no hauríem fet cims molts dels nosaltres. Molts no. Ningú. Seria una muntanya completament diferent. Ara, el fet que es creïn cues, i n’hi hagi tanta, és un problema molt gran. I sobretot quan escales sense oxigen. Però tampoc podem ser hipòcrites i criticar-ho només, perquè al final tots n’hem utilitzat d’aquest volum de gent.
Una mica, doncs, salvant les distàncies, seria el debat que tot sovint hi ha a Andorra de si s’ha de convertir el país en una mena de parc d’atraccions o no.
És el mateix, realment penso que és la mateixa qüestió.
Vaja, fer compatible la natura amb la riquesa econòmica que pot generar la seva explotació.
Està clar. Tot això s’hauria de regular. Però no sé ben bé quina seria la manera. Potser com es fa en el cas d’algunes curses, que si fa dos-cents quilòmetres et demanen que primer acreditis que n’has fet una de cinquanta. No sé quina seria la manera. Però està clar que a la majoria de països no els interessa regular-ho perquè cadascuna d’aquestes persones fa una inversió en el país i són les entrades a nivell turístic que tenen a nivell econòmic. Per tant, és molt difícil de regular i que penso que no es regularà mai.
“La filosofia de vida de l’Stefi és la mateixa des del dia 1 i segueix sent la mateixa i, com dic, per a mi el més important és que hi hagi bon rotllo, que els integrants de l’equip s’estimin molt entre ells i que al final, si mai passa alguna cosa, sàpigues que els teus companys estaran per tu igual que tu estaràs per ells”
I ara, després del K2 fet i el Broad Peak pendent, que ens queda per davant?
Doncs la veritat és que no ho sé. No tinc plans. Encara no m’he plantejat què serà el següent. Però molt probablement ja no serà fins l’any que ve. Aquest any si faig muntanya doncs que sigui o per aquí o pels Alps. I de cara a l’any que ve caldrà veure com es mou tots, com es mouen els equips, amb quin equip vull anar… serà una mica en funció de tot. Veurem. Sobre la marxa.
El fet d’aconseguir bons resultats, li obre les portes a equips o expedicions més potents? Li permet triar més les companyies?
Jo penso que al final, per trobar equips, més que els resultats que has tingut, o el currículum que tu tens, el més important és el factor humà. Per tant, jo quan busco un equip no miro el currículum que tenen els altres integrants sinó amb qui compartiré el factor humà. Que dins l’equip hi hagi bon rotllo i una relació i una amistat. Al final, passes molts molts dies amb aquest equip. I m’ha passat d’estar amb gent que tècnicament són molt bons, o molt ràpids, o molt forts, però que si no t’hi entens i no tens la mateixa filosofia de vida és completament incompatible.
I ara mateix la filosofia de vida d’Stefi Troguet quina és?
Seguir fluint. La filosofia de vida de l’Stefi és la mateixa des del dia 1 i segueix sent la mateixa i, com dic, per a mi el més important és que hi hagi bon rotllo, que dins l’equip hi hagi molt amor, que els integrants del conjunt s’estimin molt entre ells i que al final, si mai passa alguna cosa, sàpigues que els teus companys estaran per tu igual que tu estaràs per ells. Això és la base de tot.
Comentaris (3)