Només arribar, ha hagut d’afrontar un repte d’envergadura com la confecció del pressupost més elevat de la història d’Andorra. Més ingressos que mai, però també més despeses, en part pel context inflacionista, però també per la necessitat d’apostar de forma decidida per projectes que permetin dotar el Govern d’un parc d’habitatge públic, essencial en la crisi actual. Defensa que els comptes són adequats i que no cal fer cap estripada pel fet que presenti, inicialment, un dèficit de 32 milions. I remarca que, ara mateix, les finances andorranes estan prou sanejades per afrontar els reptes que té el país.
Quan es va anunciar la composició del nou Govern, el seu nom segurament va ser la gran sorpresa... Com li arriba la proposta?
Xavier Espot em va trucar un dia i em va dir que volia tenir una conversa. Allà em va parlar de la possibilitat d’unir-me a l’executiu com a ministre. Vam tenir algunes xerrades més i al final em va engrescar.
Què el decideix a acceptar?
Bàsicament tres coses. Una, crec que és un bon programa de Govern i, tot i no ser membre de Demòcrates, em sento identificat. Dos, com a andorrà, encara que soni romàntic, per a algú que mai ha estat en política és un honor poder ajudar al país, tot coneixent les meves limitacions. I, tercer, penso que estem en un moment molt important per al país i m’agradaria contribuir amb la meva feina perquè passi el millor possible.
“Aquí, els teus accionistes són tot el poble d’Andorra i no és tan senzill identificar i prioritzar les necessitats, com passa a una empresa; és més responsabilitat”
Entraria vostè més en la categoria de perfil tècnic?
Si per tenir un perfil polític s’entén algú que ha fet carrera política, evidentment, sí. Soc més tècnic. Jo he treballat tota la vida en el sector privat i no he fet mai política.
Que creu que espera de vostè Xavier Espot?
Potser li hauríeu de demanar més a ell; però espero que sigui fer una bona tasca al capdavant de Finances i poder ajudar la resta de ministeris a desplegar de la millor forma possible el programa que té cadascú d’ells encomanat.
Canvia molt el sector públic respecte el privat?
Al final, es nota sobretot el fet que, al privat, tens un consell d’administració i uns accionistes que esperen resultats. Aquí, els teus accionistes són tot el poble d’Andorra i no és tan senzill identificar i prioritzar les necessitats, com passa a una empresa. Et deus als 80.000 que vivim aquí i aquesta és la gran dificultat: entendre aquest bé comú i poder-lo servir de la millor manera.
És més pressió?
Jo diria que és més responsabilitat, en el sentit que et deus a més persones.
Entre les primeres tasques, fer un pressupost...
Bé, la primera feina va ser el crèdit extraordinari per a l’habitatge. Arribes al ministeri i has de pensar com finançaràs això. Va ser el primer repte, que em va ajudar molt a preparar el pressupost. Realment, es tracta d’una llei més complexa del que sembla; has d’entendre molt bé quins són els projectes de cada ministeri, quines són les disponibilitats pressupostàries i com ho pots prioritzar. I tot posat dins la maquinària de l’administració, de tot un procés molt pautat. No és senzill. Ha portat tres mesos de feina fins a poder-lo entrar.
Quin diagnòstic faria de les finances andorranes?
En general, es troben en un bon moment. Al final, reflecteixen com va l’economia i aquesta creix i fa créixer la part d’ingressos del pressupost. Tenim més recursos dels que hem disposat mai. 585 milions en ingressos i una mica més de despeses, perquè l’hem fet amb dèficit. En macro, les finances van bé. El repte el tenim en com apliquem els recursos amb un doble objectiu: resoldre els problemes de la gent que viu a Andorra de forma immediata i, alhora, seguir assentant les bases d’un creixement sostenible a mitjà i llarg termini. Pots tenir la temptació de fer-ho tot a curt i no recordar que això pot tenir implicacions a llarg. I a l’inrevés, pots oblidar-te dels problemes reals dels ciutadans pensant que s’arreglaran sols quan no és així. I aquest equilibri és un dels reptes del Govern en general.
“Les finances van bé; el repte el tenim en com apliquem els recursos amb un doble objectiu: resoldre els problemes de la gent que viu a Andorra de forma immediata i, alhora, seguir assentant les bases d’un creixement sostenible a mitjà i llarg termini”
És un escenari molt més bo del que es podia preveure en plena pandèmia?
Té raó. Mirant els pressupostos del 2020, el 2021 o, fins i tot, el 2022, es preveia sortir de la pandèmia en tres, quatre o cinc anys. I, en canvi, des del punt de vista de les finances públiques, es va fer a finals del 2022. El que havíem de fer en tres anys s’ha aconseguit en un i mig. El rebot va ser millor de l’esperat, segurament perquè les mesures que es van posar en marxa perquè no s’aturés l’economia van tenir els seus efectes. I quan es van aixecar les restriccions, l’economia andorrana estava allà per donar servei als turistes que venien i a les empreses que s’instal·laven. Això no va ser evident a tots els països. Recordem que hi havia llocs on no es podia servir el turisme. Va ser una bona iniciativa que va pagar al final; va tenir bons resultats.
Un pressupost rècord... Déu n’hi do.
Bastant més que els d’abans de la Covid-19 i, fins i tot, creix si el deflactes amb l’IPC. I tot això ho hem aconseguit, si mirem els ingressos, sense tocar els tipus impositius. La base és la mateixa que es va posar fa més de deu anys. Això reflecteix un creixement de l’economia i no un canvi de les regles fiscals. És molt important.
Es preveu un dèficit i que aquest es mantingui durant els pròxims anys. Es canvia una mica la idea inicial dels primers anys de Demòcrates a Govern. Per què aquest canvi? No pot comportar un cert risc de cara al futur?
El projecte del 2024 preveu un dèficit de 32 milions. El d’enguany es va fer amb 27 milions en negatiu i tancarem al voltant de zero. Una cosa és el que preveus quan elaborares el pressupost i una altra és com l’acabes executant. Això depèn de tres factors. Primer, com d’optimista has sigut amb els ingressos. Aquí hem estat prudents. Després, com es comporta l’economia, que pot anar millor o pitjor. I, finalment, la teva capacitat d’executar el pressupost al llarg de l’any. A vegades planifiques moltes inversions però després se’t tira el temps a sobre i no pots acabar d’executar-ho tot i passes coses a l’any vinent i tot el dèficit que pensaves tenir no el tens. Els pressupostos dels darrers anys sempre s’han elaborat amb una mica de dèficit i les execucions han estat millor del previst.
Aquest any, al voltant de zero...
La xifra exacta no la puc dir perquè queden uns 45 dies per acabar l’any, però sí. I això fent el crèdit per compra edificis, que no estava pressupostat, i s’ha fet amb ingressos extraordinaris d’aquest any. I properament es passarà pel Consell General el de les inversions en tecnologia sanitària. Al final, al llarg de l’any, vas veient com evoluciona tot i et permet un cert marge de maniobra per fer aquesta mena de coses.
És sostenible aquest nivell d’ingressos i de despeses en el temps?
Hem intentat ser prudents en el marc pressupostari, si mirem la projecció fins al 2027. Les hipòtesis de creixement cada cop van disminuint. Ja al 2025 preveiem creixements entre l’1 i l’1,5%, el que acostumava a ser abans de la Covid-19. En condicions normals, hem de poder complir. Si l’economia va millor, podrem fer alguna cosa més; si arriba una crisi, ja ho afrontarem. S’ha fet un pressupost prudent tenint en compte l’escenari base, que és que l’economia torni a com era abans de la pandèmia.
Com afecten indicadors com la inflació o els tipus d’interès?
De fet, hi ha tres factors. El creixement esperat de l’economia, l’IPC i els tipus d’interès. Pel que fa al PIB, es preveu que creixi un 5,6% i l’IPC un 4,2%. Això vol dir que s’espera una mica de creixement real i així es contempla al pressupost, amb més ingressos per l’impost de la renda o el de societats. També ho tenim en compte per les despeses, a l’hora de fer front als compromisos que van lligats a l’IPC. I si mirem els tipus d’interès, que és un factor important per a la majoria de governs del món, a casa nostra no ens afecta. Tenim la sort que hem fet una política prudent i una acció intel·ligent a l’hora d’endeutar-nos en el bon moment. Això vol dir que els pròxims exercicis, tret que haguem de fer una gran inversió, no necessitarem més deute. I el que tenim el paguem a preu de quan era barat, a l’1,4% En els pressupostos del 2024, 2025 o 2026 només hem de pagar 17 milions en interessos, sobre un PIB de 3.400. Posem l’escenari d’Espanya, amb un endeutament del 110% del seu PIB i ja no paguen l’1,4 sinó un 3%. Si fos el nostre cas, seria més de 100 milions que no podríem destinar a habitatge, a salut o a reforçar els cossos especials. Això, que sembla un pur joc financer, té una importància cabdal per posar els diners on ho necessita el país i no a tornar interessos. Hem sigut intel·ligents i ho hem de continuar sent, perquè també és una qüestió d’independència nacional, ja que els bons estan en mans de gent del país però també de fora. I aquí hem de continuar sent estrictes amb la gestió.
Durant un temps, es va parlar d’una possible crisi a nivell global. El risc es manté?
Ara batega una papallona a Singapur i ens afecta aquí. No soc un expert però reproduiré el que escolto de la gent en qui confio. La veritat és que no està arribant i semblaria que s’està aconseguint que la pujada de tipus d’interès vagi aturant la de l’IPC, però sense frenar l’economia. El que es diria un aterratge suau. Es controla la inflació sense escanyar excessivament l’economia. No s’ha aturat tant com sí que va passar durant la crisi dels setanta.
Això és bo per a Andorra...
Evidentment. Ens interessa que els països dels quals venen turistes i amb què comerciem vagin bé.
El pressupost està marcat per una paraula: habitatge...
Té raó. És la partida que més es reflecteix en els 67 milions d’inversions reals directes des del Govern. És la més important. Més de 30 milions per a la compra i reforma de pisos. I després es veu en les mesures que fa Afers Socials per ajudar a les famílies. El suport creix de forma considerable.
A canvi de què? A què es renuncia?
No és tant un a canvi; cert, hi ha una part de priorització. La gent ha de poder viure i treballar aquí i això vol dir fer créixer l’economia. De retruc, també tindrà un benefici a mitjà i llarg termini. Hem de donar un habitatge digne a la gent; no només és una mesura social, de cohesió; també econòmica. I a canvi de què? S’han de prioritzar, però tenim una legislatura de quatre anys. També invertim fortament en la desviació de la Massana mentre que altres projectes, com el túnel de Sant Julià, es faran més endavant, però no es descarten. L’habitatge és molt important per a l’Andorra que volem que sigui.
Com a membre del Govern, el sorprèn la mobilització actual que hi ha per l’habitatge?
No tinc experiència possible. Realment és una situació greu pel país i que hem de redreçar. Demostra la importància d’això i des del Govern i amb l’ajuda del Consell hem de posar totes les mesures perquè això s’arregli el millor possible, sabent que no és senzill ni immediat. Hem de treballar com s’ha fet en el passat i continuar fent-ho.
Es té ja més o menys clar com quedarà l’IPC?
Hi ha dos punts que ens permet pensar que acabarà per sobre del 5. A l’octubre estava al 5,6% i, després, si es mira la inflació subjacent, la que no té en compte petroli ni aliments frescos, encara està relativament elevada. Si no passa cap crisi, la tendència és que no variï molt entre el 5% i el 5,5%. Per sobre del 4,2% previst, però ja hem aplicat un criteri de prudència en aquelles partides que hi estan lligades.
La desviació no hauria d’afectar gaire, doncs?
No, si és una mica per sobre, no.
Com espera el debat parlamentari?
Soc novell amb això, però espero guerra. He mirat com han anat les sessions i veig que hi ha discussió legítima entre els grups. Estic preparat per poder defensar la proposta que hem elaborat perquè crec que és bona.
Incompleix dos preceptes de la regla d’or. Era evitable?
La regla d’or es va pensar el 2014 per tenir unes finances públiques sanejades. Molt prudent, perquè el Govern de torn sigui rigorós. Hi ha quatre criteris, dos forts que en cas d’incomplir-los has de presentar un pla de redreçament econòmic, i dos més febles. Repassem-los. El primer, el límit d’endeutament, que no pot ser superior al 40% del PIB. La idea és no hipotecar generacions futures. Aquest el complim. Tancarem al voltant del 36% i a finals del 2024, si tot va bé, sobre el 34%. El segon, la despesa màxima: no pots generar un dèficit superior a l’1% del PIB. Si estimem que a finals del 2024, serà d’uns 3.400 milions, vol dir que no podem passar-nos de 34 i ens quedem a 32. Fixi’s que a Espanya es parla que no podran fer uns comptes per sota del 3%.
“Crec que sí, que ja no hi ha tabú per pagar impostos directes; ja ens hem acostumat, les empreses i els andorrans, que l’IRPF és alguna cosa que has de fer, que guanyes diners i que has de formar part de les obligacions, de contribuir al país en la teva mesura. I afortunadament ens hem acostumat perquè els impostos de tabac, hidrocarburs o l’alcohol, malauradament no creixen”.
Aquests, per tant, es compleixen... però els altres dos no...
Dels dos febles, un et diu que la despesa corrent no pot créixer més que l’estimació d’increment del PIB. Aquesta no la complim i ja no ho fèiem el 2023. Això és difícil de fer en entorns inflacionaris. Enguany, se’ns suma els tres punts de l’IPC que hem de recuperar del pressupost del 2023, el 4,2% d’ara i el marge fins al que acabi sent a finals d’any. Això ja puja al 8%. I l’estimació del PIB és d’un 5,6%. Comparar estimacions de PIB amb estimacions de despeses corrents que depenen d’IPC que varien molt és complicat. En el marc pressupostari, com ja suposem que la inflació tornarà a la normalitat, pensem que tornarem a respectar aquest criteri. Ara mateix, però, poca cosa es pot fer. És un joc de números, però quan la inflació no sigui tan alta crec que ho arreglarem.
Amb el quart criteri ja és més complicat, no?
No s’hi pot fer pràcticament res. És la que et diu que la imposició directa sobre el total de recaptació no pot superar el 40%. Es va pensar el 2014. Posem-nos al cap del legislador. Tot just s’havia aplicat l’Impost de Societats i s’havia de posar l’IRPF. La idea era evitar que un Govern futur tingués la temptació de jugar amb els tipus impositius per arreglar el pressupost. Què ha passat aquests anys? Sense tocar els tipus, l’economia s’ha diversificat i empreses i assalariats guanyen més diners. I, per tant, es paga més impost de societats i IRPF. En canvi, els indirectes, tot i créixer, ho fan molt menys. Al pressupost del 2024, es tancaria al 46%. Això és estructural. Què podem fer? Dir a les empreses que no guanyin tants diners? O baixar els tipus? Tindríem llavors problemes de finançament. Per això, tinc el compromís de treballar amb els grups i, mantenint l’esperit de la llei original, buscar paràmetres que funcionin per a una economia com és ara l’andorrana. L’objectiu és que ho tinguem pel pròxim pressupost.
Cal treure’s de sobre el tabú sobre la imposició directa?
Crec que sí. Ja ens hem acostumat, les empreses i els andorrans que l’IRPF és alguna cosa que has de fer. Que guanyes diners i que has de formar part de les obligacions, de contribuir al país en la teva mesura. I afortunadament ens hem acostumat perquè els impostos de tabac, hidrocarburs o l’alcohol, malauradament no creixen. Forma part de ser una societat democràtica de l’entorn occidental.
Com va el Govern fiscalment aquest any?
Si tot va bé, pel que fa als impostos directes, les empreses van generant beneficis i penso que acabarem el tancament en 90 milions d’euros amb el de societats, quan se n’estimaven uns 56. I el de la renda, estem al voltant de 56 milions, per sobre dels 45 o 46 que es van pressupostar. Els directes van millor que el previst perquè l’economia té bon ritme. L’altra cada de la moneda són els indirectes, malauradament. Els del tabac estan per sota l’any passat per dos motius. Primer, a final del 2022 hi va haver grans compres que no hem tingut enguany. I, segon, perquè de forma estructural, cada vegada es ven menys perquè es fuma menys. Els hidrocarburs estan més o menys plans. I sí que pugen la resta de mercaderies, però l’agregat, fa que a duana estiguem per sota de l’any passat. L’IGI sí que creix, però no tant com els directes, en gran part per l’efecte dels preus.
Quan es notarà la petita reforma de l’impost de societats?
S’aplica a partir de l’exercici fiscal 2024 i, per tant, ho notarem a partir del 2025. La clau és el fet que s’ha de pagar un 3% de beneficis com a mínim. No vol dir que es pagui més, sinó que es farà esglaonadament en el temps. Moltes empreses que tenien guanys també aplicaven deduccions per inversions o altres motius i això feia que el seu tipus final fos petit. Amb la llei es diu que el mínim ha de ser el 3%, però això s’ho podran deduir en el futur. Al llarg dels anys, no es mourà el que cobra l’Estat.
Com creu que l’ha rebut el sector empresarial?
Hi he parlat amb ells, però no és un tema que m’hagin comentat.
Hi ha més ingressos per l’IRPF perquè els salaris pugen. En el futur, cal replantejar algun canvi en els límits exempts?
No està previst a curt termini. Encara hi estan per sota la meitat dels assalariats. Si ho comparem amb Espanya, gent que aquí guanya 2.000 euros mensuals, que no paga, allà seria un gravamen substancial. Encara protegim les rendes més baixes.
Què ha passat amb la taxa turística?
És una combinació de diversos factors. Potser no es va pressupostar amb prou cura perquè qüestions fines no es van tenir en compte a l’hora de calcular, com ara que els menors no paguen. I també estem revisant tots els mecanismes de recollida d’informació i Tributs també està fent comprovacions per veure si es genera la taxa i si es paga bé. I pel pressupost del 2024 ja s’ha fet de forma més acurada. Parlem d’una mica menys.
No hi ha frau?
No ho sabria dir. La duana està fent les comprovacions a tots els nivells. Jo ara mateix no sabria dir-li de cap cas concret de frau.
La figura no es canvia?
No hi ha previst cap canvi.
La xifra concreta prevista per aquest any?
Entre 7,5 i 7,6 milions diria.
Amb l’acord d’associació, és factible l’acord pels serveis financers?
Com va dir el cap de Govern, crec que sí. Tenim la segona versió del protocol. La primera era realment molt dura. Amb la segona, després de treballar-ho molt amb la Comissió Europea s’ha aconseguit un que és millor pel sistema financer. El primer factor és el de la reciprocitat. El primer document deia que els operadors andorrans només podien entrar al sistema europeu quan complissin una sèrie de condicions mentre que a l’inrevés passava des del primer dia. Ara, això serà recíproc al mateix moment; quan el sistema andorrà estigui preparat, serà quan ells puguin venir aquí. Això és fonamental. Ja no hi ha desigualtat. També és important que hi ha un període transitori de quinze anys perquè tots -entitats però també Govern i reguladors- ens anem preparant per fer aquest pas. I queda més clara la relació amb l’AFA, donant-li més autonomia. Amb aquests tres punts, el sector financer estarà millor capacitat per poder competir al mercat únic europeu, cosa que no passava amb el primer protocol.
Encara, però, hi ha dubtes...
Jo diria que la gran discussió és la dels mecanismes d’accés a la liquiditat i aquí també hi ha bones notícies perquè hi ha el compromís del Copríncep francès de parlar amb el Banc de França perquè consideressin que hi puguin accedir les entitats andorranes. Ja és un pas essencial. Ara, el que cal fer, tot i que són temes tècnics i no senzills, és treballar, jo diria no només amb el banc de França sinó també amb el d’Espanya, per aconseguir aquests mecanismes. És un pas que no ha sigut possible fins ara perquè jurídicament no era possible incloure’l al protocol de la Unió Europea, però hi ha una voluntat política perquè això es vagi resolent després de l’acord d’associació.
Se signarà, doncs, sense prestador d’última instància...
No parlaria només d’això sinó de forma més àmplia de mecanismes de liquiditat. N’hi ha que són necessaris en cas de crisi i altres que són diaris però importants per competir en igualtat de condicions al mercat europeu. Amb aquesta solució més àmplia es començarà a treballar de forma immediata però no es podrà tancar en setmanes, sinó quan ja siguem Estat associat.
“Amb el nou protocol de serveis financers, el sector estarà millor capacitat per poder competir al mercat únic europeu, cosa que no passava amb el primer”
Què falta per tancar l’acord en aquest àmbit?
De grans acords polítics, ja no en queden gaires per posar allà. Ja hi ha reciprocitat, com queda la supervisió, la voluntat d’iniciar les converses pels mecanismes de liquiditat... L’acord actual ja és molt millor que l’inicial.
Serà factible l’Agència Tributària Única?
Es treballarà perquè així sigui, tot i que hem d’esperar els nous equips comunals. Hi ha un doble objectiu clar en el qual tots ens podrem trobar. Un, fer el procés més eficient. Aquí hi ha uns recursos de Govern i de cada comú-informàtics i de persones-, per fer bàsicament una tasca que s’assembla molt. I, per tant, té molt sentit mutualitzar tot això per treballar junts. I la segona, pel ciutadà. No és el mateix anar a una sola entitat fiscal per resoldre-ho tot que haver d’anar a set llocs a entregar el mateix paper. Crec que en això ens trobarem. Després, és cert que cal veure la tasca fina de com ho organitzes, amb quins sistemes informàtics i les reglamentacions. Si la intenció hi és, aspiro a poder fer-ho aquesta legislatura.
Per què hi ha hagut fins ara tanta reticència?
Potser per alguna qüestió de competència, però no hi haurà de ser. És un tema purament operatiu: fer-ho eficient per a l’administració i l’administrat.
Com avança la reforma del sistema de pensions?
S’ha de reformar sí o sí. És una certesa que acabarem tenint un problema gros. Això no es pot discutir. Podem debatre si serà d’aquí a cinc o deu anys, però el problema hi és. Els números ho diuen. Des del Consell hi ha un equip que ho lidera i ja m’han convidat a alguna reunió. Crec que ara volen accelerar el ritme i involucrar totes les forces polítiques. És important; ho hem de resoldre aviat i bé i afectarà moltes generacions i passaran molts colors polítics en el futur. Per això, tots hem d’estar d’acord. É’s un problema a resoldre per tots els grups.
S’ha de tenir por a perdre moltes plomes?
Tots hauríem de tenir por a no tenir pensions. Això sí que hauria de fer por. Tenir pensions a les quals poder fer front entre tots no ha de fer cap temor. És un repte. Evidentment, caldrà reformar coses i hi haurà certes restriccions; parlem de l’edat de jubilació o de l’import. No diria perdre plomes sinó de fer-ho sostenible i tenir pensions de veritat, no pas unes expectatives que són molt difícils de complir. Val més tenir realitats. A mi el que em fa por és no tenir pensions, ni jo ni vosaltres que sou més joves. Això és el que ens ha de preocupar. O millor dit, ocupar. Jo vull defensar i treballar per les pensions dels meus fills.
Hi ha qui diu que els estudis actuarials no encerten...
Sí, però el que avancen acabarà passant. Els números no perdonen. De forma egoista, fem-ho pels nostres fills, per la gent jove. Hem de fer esforços tots per arreglar això. Jo estic disposat a sacrificar una part per garantir les pensions pels meus fills. És la forma com ho hem d’encarar.
Comentaris (18)