Un cant a la infància, danses per a la tradició

(AMB VÍDEO) La vuitena mostra de folklore ibèric evidencia la bona salut que gaudeix al país la cultura popular impregnada pels llocs d’origen de les diferents comunitats residents a Andorra

Com més lluny de casa, més a prop de les seves tradicions. Almenys així ho sembla en el cas dels ciutadans portuguesos que viuen a Andorra. Pot fer anys i panys que viuen al Principat. Potser ja hi han nascut i no han residit mai, de forma permanent, a Portugal. Però porten els orígens a les venes i la cultura, la tradició, al cor, al cap. Als peus, en aquest cas. Així ho evidencien els integrants del Grup de Folklore Casa de Portugal. I la seva mostra de folklore ibèric.

La vuitena edició del festival ha esdevingut un cant a la infància alhora que un tribut dansaire a la tradició, a la cultura popular. No només a la portuguesa i especialment a la que gira al tomb de Viana do Castelo en aquest cas. També a la dansa que porta als peus l’Esbart Santa Anna d’Escaldes o, aquest any com a convidats especials, el grup folklòric El Millars de Castelló. Entre els uns i els altres, més de cent dansaires dalt de l’escenari del Prat del Roure. 

Que si jotes, que si gotes, o dansant al ritme d’alguna cançó interpretada per Cris Juanico. Cultura popular, art contemporani, que va ressaltar al final de la mostra el conseller de Vida Cultural del comú d’Escaldes, Valentí Closa. En fi, la vuitena mostra de folklore ibèric. De danses d’arrel portuguesa, andorrana i d’allà on sigui. En aquest cas, del nord de la comunitat valenciana. Des de les coreografies més modernes de l’esbart escaldenc, que ha anat reinventant la dansa tradicional amb el pas del temps de la mà, actualment, de Núria Barquín i Rafa Martín, passant per les gotes, les vires i les chules del nord de Portugal amb el grup amfitrió que condueix l’ànima de la festa, un Josep Lluís Gonçalves Carvalho, que explica després de la mostra que “la pluja va ser l’única taca negra”

En efecte, si no hagués estat per la mandra d’haver d’agafar el paraigua, el Prat del Roure s’hauria omplert de gom a gom. No va ser el cas, però les més de 200 persones que van acudir a la cita, dansaires a banda, van marxar contents i satisfets. “Els grups han marxat encantats, el públic també per la varietat de folklore.” De varietat, certament, n’hi va haver. I de música en directe en el cas dels ‘artistes locals’, o sia, els organitzadors de la mostra, i també del grup castellonenc.

Les castanyoles, les guitarres i els guitarrons dels experimentats músics del grup d’El Millars de Castelló van posar el punt final a una vetllada amb pastís inclòs. I el ‘per molts anys’ típic de qualsevol aniversari. En aquest cas, el 28è del Grup de Folklore Casa de Portugal. L’associació folklòrica de Castelló, donada a recuperar vestits tradicionals i danses del nord de la comunitat valenciana que no volen pas que es perdin, van portar una petita mostra de jotes, seguidilles, marineries o boleros. 

Balls tradicionals, danses populars que en els seus orígens ho havien estat de l’alta burgesia valenciana. O aragonesa, que en el cas de les jotes, per exemple, hi ha discussió. Sia com vulgui, ballarugues que se les ha acabat fent seves el poble. A Escaldes, a Castelló o a Viana do Castelo. Al final, no deixen de ser danses d’una època. L’esbarjo, la festa d’antany convertida en cultura avui. De la infància, a la tradició. De la gota a la jota. El folklore, al cap i a la fi, és universal. 

Comentaris

Trending