Els especialistes consultats demanen tractar amb cura el cas concret ocorregut aquesta setmana. Però lamenten que la falta d’un ens que pugui coordinar l’atenció que hauria de rebre un noi com aquest pugui posar en risc el treball que s’ha estat fent amb ell durant temps a banda, també, de posar en perill el seu entorn immediat, contra el qual es pot girar de manera violenta i agressiva com va fer contra els funcionaris de policia que van haver d’acudir al domicili requerits pel SUM.
Aquest noi fa temps que se sap que pateix una patologia de base genètica i, per tant, de naixement, que el pot alterar mentalment. Fa tres mesos que s’hi treballa en profunditat des de diversos estaments o àmbits: l’educatiu, serveis socials o departament d’infància, per posar tres exemples. Però la limitació de recursos i la manca d’una actuació global no ha contribuït a atacar el problema d’arrel. I afrontar el cas d’una forma intensa i decidida no només en relació al propi menor amb el trastorn sinó amb el seu entorn.
“El ritme frenètic que estem vivint de manera global més les característiques concretes d’un país com Andorra que fan que no hi hagi qualitat en la criança” poden magnificar qualsevol anomalia mental. Per petita que sigui a l’inici i que acaba evolucionant en negatiu
Les fonts consultades, d’una manera més global, allunyant-se del cas concret per prudència i discreció, admeten que cada cop es detecten més menors amb trastorns mentals associats a la seva conducta i a patologies de base. “El ritme frenètic que estem vivint de manera global més les característiques concretes d’un país com Andorra que fan que no hi hagi qualitat en la criança” poden magnificar qualsevol anomalia mental. Per petita que sigui a l’inici i que acaba evolucionant en negatiu.
La manca d’un recurs únic que coordini l’atenció al menor que pateix el trastorn i que acompanyi la família “que molt sovint no té ni el recurs cognitiu ni menys encara l’econòmic” per poder actuar conseqüentment complica molt poder donar un tractament ràpid, eficaç i diligent al menor amb trastorns, fet que pot agreujar l’alteració i posar en risc el seu entorn, que podia haver estat i pot haver estat el cas del noi en qüestió.
El simple fet, indiquen les fonts, que el psiquiatra tractant referent formi part de l’equip que presta servei en les consultes externes o estigui a l’hospital de dia pot fer que la valoració del pacient sigui diferent i s’actuï, conseqüentment, diferentment també. No hi ha una unitat de criteri sobre quan cal internar un menor o no fer-ho. O si cal activar un recurs que ara necessàriament s’ha d’anar a cercar a l’estranger.
Perquè el Centre Residencial d’Educació Intensiva (CREI) actualment establert a l’antiga residència Solà d’Enclar no és un equipament ni pensat ni adequat per tractar aquests menors amb trastorns mentals que, per exemple, s’agreugen per una addicció a les pantalles. Però són menors que no tenen -és el cas del noi de la Cortinada, però també de molts d’altres- cap ‘vocació delinqüent’, que és el perfil al qual va dirigit un recurs com el CREI.
Per això, si es veu la necessitat d’activar un internament de llarga durada, aquest cal anar-lo a cercar actualment a Catalunya. I no sempre hi ha disponibilitat immediata per poder derivar el menor al centre que pertoqui. I no sempre, menys encara, la família que té el costat ho accepta per la distància que comporta i el daltabaix familiar que genera. “En molts casos estem parlant de persones, famílies vulnerables que el simple fet d’haver estar al cas d’un noi o noia que necessita una atenció especial o que cal anar a cercar sovint a l’escola pot acabar comportant un problema a la feina, perdre el treball i, per tant, quedar-se sense sostén econòmic.”
Per això, i veient l’increment, asseguren les fonts consultades, experts que tracten en els diversos àmbits a menors com el que va tenir l’altercat amb la policia, i que el va portar durant unes hores a la planta hospitalària de salut mental fins a ser estabilitzat i causar alta, tant de casos d’assetjament escolar com d’intents d’autòlisi, és urgent que no es demori més la posada en marxa d’una unitat específica per combatre de forma global aquests trastorns mentals que pateixen menors al país. I que disposi d’un entorn residencial o d’ingrés al país mateix.
Perquè els psiquiatres “van desbordats” i moltes de les famílies, “perquè al final és el menor però també la família qui necessita suport”, no poden acudir al psicòleg per una qüestió econòmica. D’aquí, diuen, rau la importància que alguns tractaments passin a ser coberts per la CASS. Arriba tard i seran només algunes teràpies o patologies concretes les que es podran cobrir per la sanitat pública, “però més val això que res. És un bon pas”, indiquen les fonts.
Comentaris (8)