Aquest dimecres ha acabat el torn de presentacions assignat en el marc de la comissió legislativa especial en relació amb la sostenibilitat del sistema de pensions de jubilació. Era el torn de l’empresa actuària francesa Actense contractada per la CASS. Més enllà de les xifres, les dades i les observacions fetes per aquests experts, de caràcter molt tècnic, allò més important s’hauria donat després segons les fonts parlamentàries consultades.
“Tothom entén que cal modelar el sistema perquè calem més ingressos i són necessaris ajustaments que permetin frenar algunes despeses”
Bona part dels consellers que han format part de dita comissió s’han reunit per fer una valoració de tot plegat i, amb més optimisme o més escepticisme en funció de tarannàs, implicacions i altres circumstàncies, políticament s’hauria constatat un parell o tres de coses clau. D’entrada, que “tothom entén que cal modelar el sistema perquè calem més ingressos i són necessaris ajustaments que permetin frenar algunes despeses”. També s’ha constatat que “hi ha voluntat de consens i que les posicions no s’enroquen” i, finalment, que la solució per a les pensions “no pot dependre del joc polític; és una qüestió aquesta massa important perquè hi hagi un esforç global per buscar solucions de consens”, han indicat les fonts.
I a partir d’aquí s’han començat a plantejar qüestions que s’haurien d’afinar abans de final de mes per tal que durant l’agost i si cal un tram de setembre un tercer expert actuari independent les quantifiqui, les posi en context en relació amb l’impacte que podrien tenir i després els polítics puguin decidir. La voluntat és tancar una proposta que bé podria ser un avant-projecte de llei, perquè sembla que no hi ha temps material per a un projecte de llei (proposta de llei si l’acaben impulsant els grups), o una mena de preacord que hauria d’arribar abans no s’acabi la legislatura.
Que es comenci a implementar abans o després de les eleccions no està clar per un tema de terminis. Però sí que hi ha voluntat que les decisions que s’adoptin ara perdurin en el temps més enllà d’urnes i canvis -o no- de colors polítics. I tot passa per actuar en dos o tres punts, o quatre o cinc, que si cal posteriorment es vagin complementant. Actuar en allò que tothom té clar que cal fer-hi alguna cosa. I tot plegat parteix de dues posicions molt diferenciades entre majoria (i essencialment Demòcrates) i oposició, i en aquest cas un PS que presenta un conjunt de mesures molt similars a les plantejades pels sindicats.
PLANTEJAMENTS
D’entrada hi hauria acord en no aplicar els comptes nocionals. És a dir, de no introduir un canvi integral de sistema per aquells que avui no arriben als 45 anys. Sobre la taula hi havia la possibilitat d’abandonar el sistema de punts per introduir un sistema basat en l’euro. I això, segons alguns dels presents a la taula negociadora, trenca el principi de solidaritat que es voldria mantenir. Demòcrates ja estaria disposat a renunciar a la introducció d’aquest possible sistema. I el PS no es tancaria a apujar cotitzacions i a no basar-ho tot en impostos, encara que la majoria ja podria veure bé que una mica més l’Estat hagi d’aportar encara que això suposi ‘tocar’ una mica el sistema tributari.
No s’incrementaria pas tant la cotització com planteja la CASS per a la branca de jubilació però, en canvi, per compensar el no increment directe, una part de la cotització ara dedicada a la branca general canviaria de bossa
Seguint amb aquest cas. No s’incrementaria pas tant la cotització com planteja la CASS per a la branca de jubilació però, en canvi, per compensar el no increment directe, una part de la cotització ara dedicada a la branca general canviaria de bossa i, en conseqüència, tota la despesa sanitària i de malaltia, l’hauria de sufragar una mica més l’Estat. Com i fins quant i quan, això és el que es demanarà als experts que durant l’estiu hi posin números i detalls.
I un altre gran element, el retard o no de l’edat de jubilació. Aquí, Demòcrates ja veia bé anar allargant amb el temps la retirada fins als 67. El PS s’hi oposava: prejubilació a partir dels 61 i jubilació sí o sí als 65. Els socialdemòcrates, segons han indicat fonts consultades, ja no es mostren tan intransigents sempre que la majoria accepti incloure mesures correctores que tindrien a veure, com a mínim, amb dos paràmetres: la càrrega professional i la morbilitat del treball.
És a dir, que la jubilació, més enllà de poder-se establir de forma general, per posar un cas, als 67 anys, es pugui avaluar amb altres elements. Com per exemple, com de dura és la feina que s’ha fet i, també, quants anys de vida activa s’han tingut. Per dir-ho d’alguna manera: no seria el mateix una persona que ha començat a treballar als 17 anys que el que ho ha fet als 27. I tampoc no tindria la mateixa exigència qui ha treballat sempre a l’obra que qui ho ha fet en un despatx. Totes aquestes càrregues o paràmetres també s’han d’avaluar. Però el camí, encara que incipient, comença a traçar-se. I la voluntat de consens, hores d’ara, sembla que hi és.
Comentaris