Tant la majoria comunal com la minoria tenen previst donar compte aquest dilluns de l’estat de la qüestió, després que el procés, obert a mitjan 2021 aproximadament, s’hagi dut amb un alt nivell de secretisme, i amb diverses sessions de consell de comú a porta tancada. Segons defensa l’equip que encapçala Rosa Gili, calia que es fes la declaració de lesivitat sense llum i taquígrafs per no afectar la intimitat de tercers. I és que el cas no només afectaria els interessos de la família Tomàs, que és la propietària dels terrenys ara en litigi. Podria anar més enllà. I això neguiteja i molt.
De fet, asseguren diverses fonts, si es declara la nul·litat els acords dels quals se’n reclama ara la seva revisió, començant pels que haurien permès a casa Xirro, suposadament, annexar terres comunals a les pròpies, que daten del 1992, la decisió podria tenir efectes en cascada i posar en dubte la titularitat d’altres béns d’altres famílies. Fa trenta anys, per sort o per desgràcia, es funcionava de manera molt diferent. A Escaldes i a molts altres llocs del Principat. I, de fet, la Batllia, quan es posi a resoldre la demanda instada pel comú escaldenc, haurà de retrocedir en el temps i posar-se les ulleres de la dècada de 1990.
POCS PRECEDENTS
I és que el procediment de lesivitat que permet a l’administració deixar sense efecte decisions que ella mateixa hagi adoptat anteriorment si la perjudica i si la decisió es va adoptar saltant-se les normes és molt poc habitual tot i estar recollida a la Llei de la jurisdicció administrativa i fiscal. L’últim cas en què es va recórrer a aquesta fórmula és el de l’adjudicació del servei de càtering que va fer el comú d’Andorra la Vella pel menjador social del Calones. Es va fer enrere aquella adjudicació.
Això no obstant, el darrer cas més sonor i equiparable -encara que la matèria és ben distinta- a l’afer que ara s’ha començat a substanciar té a veure amb la retirada de la condició de funcionària que s’havia atorgat el 2005 a l’ex-ministra, ex-diplomàtica i ex-consellera general Meritxell Mateu, que al 2011 va veure com els tribunals donaven la raó al Govern i es quedava sense plaça de treballadora pública perquè el fet d’haver estat ambaixadora no li donava dret automàtic a ser funcionària com s’havia establert en el seu moment.
“La declaració de lesivitat és un tràmit previ a la interposició de la demanda jurisdiccional, adreçada a obtenir que es declari la nul·litat de determinades resolucions administratives anteriorment adoptades i que es consideren contràries a l’ordenament jurídic”
La declaració de lesivitat del reconeixement de funcionària de Mateu el va instar el Govern de Jaume Bartumeu només arribar a Prat de la Creu, com aquell que diu. Aquell executiu tenia el suport del grup parlamentari socialdemòcrata del qual formava part l’avui cònsol major d’Escaldes Rosa Gili. Segons la sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior, “la declaració de lesivitat és un tràmit previ a la interposició de la demanda jurisdiccional, adreçada a obtenir que es declari la nul·litat de determinades resolucions administratives anteriorment adoptades i que es consideren contràries a l’ordenament jurídic, segons preveu l’article 23 in fine de la Llei reguladora d’aquesta Jurisdicció”.
Com s’explica en la citada resolució, “la declaració de lesivitat no produeix efectes per si mateixa, sinó que és un mer acte de tràmit que no tanca un procediment administratiu, sinó que dóna lloc precisament a la via jurisdiccional. Des de la perspectiva que ofereix l’article 8 de la Llei de la Jurisdicció, no es tracta doncs d’un acte susceptible d’impugnació en via administrativa o jurisdiccional”. Deixa clar la sentència que “per a la revisió d’ofici d’un acte administratiu declaratiu de drets resulta necessari que la seva adopció hagi comportat una vulneració de l’ordenament jurídic i, en segon lloc, que l’administració iniciï les actuacions encaminades a la revocació de l’acte il·legal”, una situació que, en principi, ja s’hauria donat.
La Justícia també estableix -a banda del ‘cas Mateu’, també hi va haver pronunciaments judicials sobre afers similars el 1996 i el 2005- “la preceptiva audiència de l’interessat, dins del termini establert per a la seva impugnació jurisdiccional. En efecte, només durant aquest període, en el qual l’acte no ha guanyat encara fermesa definitiva, pot l’administració encetar els tràmits necessaris per tal de deixar sense efecte, per pròpia autoritat, un acte declaratiu de drets que resulta il·legal”. “Transcorregut aquest termini sense haver exercit la potestat de revisió d’ofici, l’administració ha de procedir a impugnar l’acte que es reputa invàlid davant la jurisdicció administrativa”, segons manté la resolució del 2011 i que és el que ha promogut el comú d’Escaldes.
El procediment en relació amb les Terres del Solà de l’Estany es va activar després que casa Xirro sol·licités una llicència per desenvolupar la urbanització que pretenia en aquella finca. Es va fer silenci administratiu negatiu. I hauria estat llavors, repassant el dossier, que l’actual majoria comunal hauria vist ‘coses’ que farien dubtar de la legalitat de la titularitat del terreny. A l’època, els serveis jurídics del comú ja van advertir que la confrontació de límits que es proposava no era correcta. Però es va tirar endavant essent el propietari, l’ara difunt Joan Tomàs Fernández, conseller comunal.
Ara caldrà veure quant pesen les suposades anomalies de fa trenta anys i quan pesa el fet que la persona que va instar el permís d’urbanització sigui una ex-consellera comunal demòcrata (l’hereva de casa Xirro, Sandra Tomàs) i l’arquitecte actual de la família l’ex-cònsol menor escaldenc Marc Calvet. L’enrenou està servit. Falta veure per on acaba anant a espetegar tot plegat.
Comentaris (4)