Segons els impulsors de l’acció, es tracta de defensar l’interès general. Segons altres implicats, es busca aplicar l’ànim de revenja. Un fet objectiu és que la sol·licitant de la llicència d’urbanització és l’ex-consellera comunal demòcrata Sandra Tomàs, hereva de cal Xirro. Sia com sia, és evident que tant per un cantó com per l’altre, hi ha coses que grinyolen. Que ‘xirrien’. I hi ha diferents dirigents polítics -ex-dirigents, millor- que miren amb estupefacció la situació. De fet, la Batllia, segons com, pot haver de demanar explicacions des de Jin Casal a Trini Marín passant per Toni Martí. Tots tres i els seus respectius equips comunals van adoptar decisions que ara el comú de Gili qüestiona. I de quina manera.
Ja hi ha dos processos judicials en marxa: un, instat per la família Tomàs, per la desestimació via silenci administratiu de la sol·licitud de llicència per urbanitzar la finca; l’altre, la declaració de lesivitat posada en marxa pel comú
Hores d’ara ja hi ha dos plets distints oberts a la Batllia. Un, instat per la família Tomàs. I que té com a rerefons la desestimació -via silenci administratiu- de la sol·licitud de llicència per desenvolupar la urbanització autoritzada suposadament fa anys i panys a les Terres del Solà de l’Estany. L’altre, la petició del comú d’Escaldes instant la declaració de lesivitat de diversos actes administratius. Curt i ras, la corporació actual considera que hi ha diferents decisions dels seus antecessors que es van adoptar en perjudici de l’administració.
El comú qüestiona que el terreny de Casa Xirro fos realment de Casa Xirro. En fi, que creu que es va apropiar de terreny comunal de manera indeguda a partir d’una delimitació que es va fer el 28 de maig del 1992 -quan el Xirro, és a dir, Joan Tomàs Fernàndez formava part de la corporació escaldenca- i, posteriorment, en el marc del primer pla d’urbanisme d’Escaldes-Engordany, del 2007, amb la declaració d’alienabilitat d’un espai públic permutat amb béns de la família Tomàs. I per acabar-ho d’adobar, més tard encara s’hauria transformat aquell sòl en urbà consolidat.
A PORTA TANCADA
Qüestionar la propietat de les Terres del Solà de l’Estany hauria estat la resposta comunal a la petició per urbanitzar la finca. De fet, quan el comú d’Escaldes va acordar instar allò que tècnicament es denomina declaració de lesivitat -allò que dèiem, que un acte administratiu propi s’ha adoptat en perjudici propi també-, els advocats de Sandra Tomàs ja havien instat la demanda jurisdiccional corresponent contra el silenci negatiu a la petició d’urbanització.
Les dues decisions clau del comú d’Escaldes en relació a la decisió de portar a la Justícia els actes adoptats per alguns dels seus antecessors s’han adoptat a porta tancada. Celebrant sessions de consell de comú en silenci. I, ep, sense que la minoria demòcrata hagi dit ni ase què et fa mal. Ben estrany també. Sols ha estat quan s’ha confirmat la voluntat comunal d’acudir als tribunals per tal que admetin desfer allò que fa tres dècades que es va fer, que tot aquest embolic ha sortit a la llum pública.
¿Cacera de bruixes?, es demanen uns. ¿Potser realment el Xirro es va fer amo del que no li tocava?, s’exclamen els altres. Trenta anys després, trenta anys enrere
El comú, que defensa l’interès general, ha portat el cas amb tan secretisme, que ni tan sols a la família afectada li ha facilitat la documentació que ha demanat. Almenys no tota. Més encara, se li hauria assegurat que d’aquelles sessions celebrades a porta tancada no n’hi ha ni tan sols acta perquè, al·legaria el comú, podia afectar la intimitat de tercers. En fi, opacitat màxima. Tot i que això ho hauran d’aclarir, suposadament, els tribunals.
La Batllia haurà d’aclarir, primer, si atura la demanda feta per l’hereva de Casa Xirro en relació amb la petició desestimada via silenci administratiu per poder urbanitzar la zona que va acollir algunes de les instal·lacions més destacades del darrer L’Andart. El comú ha demanat que mentre no s’aclareixi si les decisions pretèrites que van atorgar la propietat al Xirro d’aquelles terres que ara es qüestionen que fossin seves van ser ajustades al que pertocava, que no es decideixi res sobre si es pot urbanitzar o no.
Els afectats -vaja, el privat, els particulars- consideren que no hi ha motiu per aturar res i que molt abans que el comú instés l’inhabitual procés de lesivitat -que la Batllia, s’ha dit, ha d’acordar- la seva petició ja estava en seu judicial. Però està encara lluny de resoldre’s. De fet, tot plegat és complexe de nassos. La iniciativa privada, en tot cas, s’haurà frenat sí o sí. Si es volia desenvolupar el que fos, s’ha aturat de cop. ¿Cacera de bruixes?, es demanen uns. ¿Potser realment el Xirro es va fer amo del que no li tocava?, s’exclamen els altres.
Trenta anys després, trenta anys enrere. De Xirro a xurro només hi va una lletra. Però canvia tant… El temps i la Justícia diran quina preval. I els qui van intervenir en tot aquell procés miren de refrescar la memòria. No fos el cas que la Batllia els citi a explicar de qui era la parcel·la. Escaldes grinyola. ‘Xirria’.
Comentaris (7)