I és que, de fet, “allò normal és que no siguin delinqüents.”La tercera jornada de la vista oral que se segueix a la sala magna de la Seu de la Justícia ha estat especialment densa. Miquel encara està en la seva exposició inicial. Va desenvolupament una explicació que durarà dies i que té per objecte, de manera genèrica, mostrar el funcionament de BPA i els seus sistemes de control. El fiscal general va fent apunts, sol·licitant matisos. Habitualment serveix per aclarir qüestions, situacions. Però aquest dimecres les preguntes han fet que l’ex-CEO s’endinsés en temàtiques com el disseny i funcionament de les oficines, de les instal·lacions de l’entitat intervinguda. O el sistema de comptes numerats que, sembla clar, no és pas una exclusiva de BPA. Fins s’ha arribat a recordar aquell temps, no pas tan llunyà quan els bancs obrien els dissabtes. I encara s’ha tingut temps perquè en diferents passatges de la sessió s’hagi parlat d’un dels noms claus de la causa: l’empresari valencià Rafel Pallardó.
La sessió s’havia iniciat amb certa tensió. Encara cuejaven els àudios del dia anterior. Joan Pau Miquel ha defensat a capa i a espasa els seus col·laboradors, els empleats del banc, encara que en alguna ocasió hagi hagut de retreure al fiscal la seva voluntat d’acusació persecutòria. Però quan algú es passa de la ratlla, o ho pot semblar, o bé arriben més aviat que tard les excuses o bé el president de la sala, Enric Anglada, agafa la paraula i, sovint amb algun comentari distès, paralitza la sagnia. L’ex-CEO de BPA, s’ha dit, ha continuat el seu full de ruta que el porta a anar explicant pas per pas què feia cada any el banc per controlar els riscos als quals està sotmesa qualsevol entitat bancària. També BPA. Ho fa, sovint, amb exemples il·lustratius o gràfiques hipòtesis.
El principat processat ha deixat clar que “sistemàticament” no es pot sospitar de tothom, perquè sinó, no hi hauria banca. I perquè sinó, els responsables del compliment normatiu només acabaria acceptant com a clients “funcionaris i, ep, que no siguin PEP’s, que no tinguin cap responsabilitat”
Com quan ha deixat anar que per molt que s’estudiïn els clients que sol·liciten un crèdit sempre hi ha morosos, doncs per moltes mesures de control que es posin, sempre es ‘cola’ quelcom que no tocava. Però no pas per voluntat pròpia. Joan Pau Miquel ha deixat clar que “sistemàticament” no es pot sospitar de tothom, perquè sinó, no hi hauria banca. I perquè sinó, els responsables del compliment normatiu només acabaria acceptant com a clients “funcionaris i, ep, que no siguin PEP’s, que no tinguin cap responsabilitat”. Abans d’això, i de recordar que es posaven els mecanismes per detectar indicis de possibles activitats fraudulentes dels clients tot recordant que molts dels clients de la plaça financera andorrana estan fent una irregularitat al seu país d’origen i, en conseqüència, tendeixen a explicar poc, Miquel ha deixat clar que des del 1993 a BPA no hi havia cap compte anònim.
L’ex-CEO de l’entitat intervinguda ha recordat que en el seu moment la normativa andorrana permetia comptes anònims, però que BPA va decidir superar aquesta fase abans que s’obligués per llei. “I no va ser cosa de dos dies”, ha deixat clar el declarant, que ha arribat a apuntar que hi va haver clients que van morir sense voler dir qui eren i, en conseqüència, mai ningú no va poder recuperar els diners que tingués dipositats a l’entitat. Miquel ha recordat quan s’obria els dissabtes per facilitar un atractiu més als turistes i que els clients forans poguessin fer els seus ingressos i com en decidir tancar el sisè dia de la setmana, es van dissenyar altres sistema, com les caixes fortes automatitzades al Pas de la Casa o el búnquer (que va deixar d'operar quan es va deixar de treballar amb diner en efectiu) a la seu central de BPA, que estava conformada per tres edificis diferents que confrontaven en alguns punts.
El cel del banc
Com que ha semblat que el fiscal tenia tan interès en què s’exposés davant el tribunal la disposició de la seu central i d’algunes oficines, Miquel ha arribat a explicar perquè a la sisena planta, la de direcció, de la seu central, a Escaldes, li deien ‘El cel’. I aquí ha estat un dels cops que l’ex-CEO de BPA s’ha referit a Pallardó per recordar que en alguna de les seves declaracions havia dit que “vaig pujar al cel!”. Tot plegat perquè en els principals despatxos d’aquella planta, on no hi havia servei de caixa i per tant tampoc diners, ha recordat Miquel, hi havia penjades unes fotografies amb diverses imatges del cel andorrà.
En fi, que en un moment donat Joan Pau Miquel s’ha demanat si calia que expliqués fins i tot perquè s’havia optat per una decoració en lloc de per una altra, tot deixant clar que era molt sensible a aquesta qüestió i que no es deixava escapar cap detall perquè calia donar “confort i tranquil·litat” als clients. No li ha calgut explicar més elements. Però Déu n’hi do el nivell de detall que ha hagut de fer servir per explicar on hi havia un ascensor o on hi havia una escala d’ús intern i totalment privat, per exemple. En fi. Que l’home, ho deixa clar sovint, no vol evitar respondre res ni matisar el que sigui necessari. Des de quarts de deu del matí fins passades les 3 de la tarda. Cinc hores més o menys que li han servit per explicar moltes coses i tot just va per la cinquena pàgina de tot un dossier explicatiu que té preparat.
El bancari ha deixat clar que l’operativa fraudulenta amb el fisc espanyol de Pallardó era molt barroera però molt efectiva i que a banda de comerciar, de fer negoci, “una de les coses que feia era fer estalvi, i estalviava”
Miquel ha deixat clar que a tots els clients se’ls demanava si eren el beneficiari final o no ho eren. I que calia refiar-se de la seva declaració a no ser que el dia a dia generés algun tipus de sospita, permetés tenir indicis per haver d’estudiar algun client més a fons encara (o fer-li algun tipus de seguiment) o, directament, posar el seu cas en coneixement de les autoritats pertinents. “Sóc un banc, però no Déu nostre Senyor a la terra”, ha deixat anar fins i tot en un moment donat Joan Pau Miquel, que ha aclarit que “hi ha operacions potencials de blanqueig però no tothom blanqueja”.
En aquest marc ha situat l’operativa de Rafel Pallardó, que va passar per tots els bancs d’Andorra i que a banda de comerciar, de fer negoci, “una de les coses que feia era fer estalvi, i estalviava”. Passant el seu compte en uns anys de mig milió d’euros a un milió i mig. “Si penso fantasies, puc pensar fantasies”, però “jo necessito conformar d’alguna manera indicis reiterats, pautats”. I ha explicat el “sistema barroer” de Pallardó per ‘enganyar’ el fisc espanyol i “generar B”. Si el cost d’un contenidor de material valia 150.000 euros se li treia un zero de la dreta i se’n declarava 15.000 D’aquesta xifra a l’anterior, tot el que es genera és ‘diner B’. “El nivell de defraudació és possible i amb l’activitat que tenia genera la quantitat de B”, ha remarcat Miquel de Pallardó.
I ja esgotat després d’hores de declaració, i sabedor que el tribunal li deixa gestionar els temps de la seva explicació, Joan Pau, abans de tancar la jornada, ho ha dit clar: “Demostrarem la nostra innocència. Però avui ja no.” Era l’hora de plegar. Demà, més.
Comentaris