Certament, serà la Cort de Cassació francesa qui tindrà la darrera paraula, però tenint en compte que després de dues sentències prèvies -del tribunal de primera instància i del d’apel·lació, tots dos amb seu a Tolosa- tombessin la demanda de les importadores andorranes, i prèviament del transitari duaner francès Ysal, el fet que en cassació s’hagi elevat una consulta prejudicial a les instàncies europees i que aquestes obrin la porta a un retorn dels aranzels -que segons que ha pogut saber l’Altaveu, només en el cas de Caves Andorranes equivaldrien a uns 150.000 euros sense tenir en compte el pas del temps i, per tant, eventuals interessos- pot ser indicador que finalment hi haurà una resposta positiva.
El punt de partida de tot plegat és un toc d’atenció de la Comissió Europea a les autoritats franceses per advertir-les, el 1991, que estaven cobrant uns drets duaners contraris al Dret de la Unió sobre mercaderies de països tercers que importava Andorra i passaven per territori gal
I sembla evident que la sentència del TJUE emesa aquest 1 d’agost i que se sustenta en un informe previ de l’advocat general que ja donava optimisme als operadors andorrans, no és una exigència i no té una claredat absoluta. Però marca una línia que hauria de portar al retorn dels aranzels. I és que, en paraules planeres, el que diu és que davant la constatació d’un cobrament indegut, l’administració, les autoritats duaneres dels països part de la UE, tenen l’obligació de fer un retorn d’ofici dels diners si s’ha revisat la qüestió en els tres anys posteriors a la generació del fet imposable. El retorn no necessàriament s’ha de fer en aquell període, es pot fer després.
També es deixa clar que l’autoritat duanera, en aquest cas la francesa, ha de tenir una informació suficient per poder tenir clar a qui ha de tornar els diners i quants diners ha de tornar. Però considera que tot això es complia en el cas de la mercaderia traslladada cap a Andorra. I per què ho considera així el TJUE? Doncs perquè recorda que la Comissió Europea, el 1991 va avisar França que estava cobrant uns drets duaners que eren contraris al Dret de la Unió. I dos mesos després, les autoritats franceses van respondre Europa dient que efectivament s’havien passat de frenada i que deixaven d’imposar aquells aranzels a les empreses andorranes.
Entén el TJUE que ja llavors, les autoritats franceses van haver de fer algunes indagacions per poder arribar a la conclusió que estaven fent uns cobraments il·legals. Per tant, haurien de saber qui eren els perjudicats i de quins imports es tractava. I ja reconeix el tribunal que potser hi havia algunes dades que no estaven disponibles perquè hi havia diverses societats o parts implicades. Cert que no es pot exigir a les administracions que hagin de gastar moltíssims recursos per poder saber a qui han de retornar els diners amb exactitud. Però en la sentència a la qual ha tingut accés l’Altaveu, el TJUE deixa clar que “es precís indicar, sense perjudici del que apreciï el tribunal remetent, que dels autes que obren en poder el Tribunal de Justícia no es desprèn, no obstant, que tals mesures (les de comprovació o indagació) hagin estat adoptades”.
FONAMENTS
La sentència del TJUE manté que “és cert que un error d’aquest tipus pot afectar un nombre important d’operadors i decisions individuals i, per tant, requerir, per part de l’autoritat duanera de l’Estat membre de què es tracti, investigacions quantitativament importants per identificar les persones que tenen dret a la devolució”. No obstant això, diu la resolució recordant la jurisprudència, “les autoritats d’un Estat membre no poden al·legar dificultats pràctiques, administratives o financeres per justificar l’incompliment de les obligacions resultants del Dret de la Unió”.
En l’actualitat, la reclamació està impulsada per Caves Andorranes i Vidal (Cavidsa) -que tindria en joc uns 150.000 euros que serien molts més diners amb una actualització amb interessos- i els successors de Caves Manacor
“És veritat que, en certs supòsits, per efectuar la devolució dels drets de duana respecte dels quals ha comprovat que van ser percebuts indegudament, l’autoritat duanera nacional pot necessitar determinada informació que no obra, ni podia obrar, en el seu poder”, afegeix la resolució, que referint-se al que vindria ser el cas que té a veure amb les importadores andorranes, manté que “així pot succeir, per exemple, amb la identitat dels qui van succeir a qui va pagar els drets que s’han de tornar”, perquè “la devolució dels drets de duana només es concedeix a la persona que hagi pagat aquests drets i les persones que hagi pagat aquests drets o les persones. El mateix pot passar amb les dades d’un compte bancari on fer la devolució”.
Però no s’hi val a dir que com que no es tenen certes dades, ja no es fa el retorn d’ofici. No pas. “Quan l’esmentada autoritat duanera no disposi, sense culpa seva, de la informació necessària per a procedir a la devolució de drets de duana indegudament percebuts”, com per exemple la identitat dels que van pagar efectivament de més, la quantia que van abonar de més i el lloc on s’han de retornar els diners exigits de més, a l’autoritat corresponent “li correspondrà adoptar, per complir amb la seva obligació de devolució derivada n.º1430/79, les mesures necessàries i adequades per obtenir aquesta informació”. “És cert que aquestes mesures no inclouen investigacions desproporcionades, és a dir, investigacions que requeririen emprar recursos humans i materials que no tenen cap relació amb el que cal raonablement esperar d’una administració diligent.”
Deixa clar el TJUE que “una actitud passiva de l’autoritat duanera, amb l’excusa que no disposa d’aquesta informació, no és compatible ni amb la seva obligació de devolució abans esmentada ni amb les exigències que es deriven del dret a una bona administració, que és un principi general del Dret de la Unió que s’ha d’aplicar als Estats membres quan executen aquest Dret”. Per tant, el tribunal europeu passa la patata a la Cort de Cassació francesa però li dona algunes pistes i li traça un camí que s’ofereix a acabar de completar de per on pot haver de passar.
En el litigi principal, diu referint-se al plet de fons, és a dir, les peticions plantejades per Caves Andorranes i Vidal i els successors de Caves Manacor, “correspon al tribunal remitent determinar si cal considerar que les autoritats duaneres franceses havien comprovat per si mateixes, abans de l’expiració d’un termini de tres anys a comptar de la contracció dels drets de duana controvertits, que aquests van ser percebuts indegudament. No obstant això, per guiar l’esmentat tribunal en aquesta apreciació, el Tribunal de Justícia pot facilitar-li tots els elements d’interpretació propis del Dret de la Unió que li puguin ser útils”.
I és en aquest punt que el TJUE sembla indicar que les autoritats franceses no poden dir que no van avaluar la situació dins del termini escaient de tres anys i que no tenen dades com per poder avaluar a qui haurien de tornar els diners. “De les actuacions que obren en poder del Tribunal de Justícia es desprèn que, el 23 de gener de 1991, la Comissió va remetre a la República francesa un dictamen motivat en què sostenia que la pràctica consistent a exigir el pagament de drets de duana per les mercaderies procedents de tercers països amb destinació a Andorra.”
Més encara: “Mitjançant escrit de 27 de març de 1991, les autoritats franceses van respondre a la Comissió que havien decidit donar una resposta positiva a la petició de la Comissió i, tenint en compte les disposicions d’un acord celebrat entre la Comunitat Econòmica Europea i aquell país tercer, que havia d’entrar en vigor l’1 de juliol de 1991, modificar anticipadament el règim d’exportació. Mitjançant dictamen ministerial de 6 de juny de 1991, les autoritats franceses van posar fi a aquesta pràctica quant a totes les mercaderies procedents de països tercers amb destinació a Andorra.”
Si el tribunal remitent, és a dir, la Cort de Cassació, “conclou que de tals circumstàncies cal deduir que les autoritats duaneres franceses van comprovar, tan implícitament com necessàriament, que els drets de duana percebuts amb motiu de la importació de mercaderies des de països tercers amb destinació a Andorra ho havien estat de manera il·legal, comporta, per si mateix, procedir d’ofici a la devolució dels drets de duana controvertits atès que aquests van ser percebuts durant els tres anys anteriors a aquesta comprovació”. I si resultés que, per procedir a la devolució dels drets de duana controvertits,” les autoritats duaneres franceses necessitaven informació addicional que no es trobava ni podia trobar-se en el seu poder, per determinar si les autoritats esmentades van deixar indegudament de complir el que el reglament europeu estableix, “el tribunal remitent ha d’examinar si, una vegada que van comprovar que els drets de duana controvertits havien estat percebuts il·legalment, les autoritats esmentades van adoptar unes mesures que, sense ser desproporcionades, eren necessàries i adequades per obtenir aquesta informació”.
El TJUE deixa clar que la duana francesa o les autoritats tributàries no van fer la feina que pertocava de comprovació diligent: “Cal assenyalar, sens perjudici del que apreciï el tribunal remitent, que de les actuacions que obren en poder del Tribunal de Justícia no se’n desprèn, no obstant, que aquestes mesures hagin estat adoptades”
I és en aquest moment que el TJUE exposa una frase que pot semblar cabdal per tal que la Cort de Cassació francesa falli definitivament a favor dels importadors andorrans. “En aquest sentit”, és a dir, en el sentit de si les autoritats competents, els duaners francesos, han fet la feina escaient de comprovació i indagació diligent sense ser sobredimensionada, “cal assenyalar, sens perjudici del que apreciï el tribunal remitent, que de les actuacions que obren en poder del Tribunal de Justícia no se’n desprèn, no obstant, que aquestes mesures hagin estat adoptades”.
I és l’últim considerant de la sentència el que acaba esdevenint, en certa manera, la part dispositiva o el missatge final del TJUE, encara que la Cort de Cassació hauria de tenir en compte el conjunt de consideracions fetes per tal d’emetre el seu veredicte. Diu el tribunal europeu que “tenint en compte totes les consideracions anteriors, procedeix respondre a les qüestions prejudicials plantejades que l’article 2, apartat 2, paràgraf tercer, del Reglament núm. 1430/79 ha d’interpretar-se en el sentit que l’existència d’una obligació, a càrrec d’una autoritat duanera nacional, de conducta d’ofici de la devolució dels drets de duana està supeditada al fet que aquesta autoritat hagi comprovat per si mateixa, abans de l’expiració d’un termini de tres anys a comptar des de la contracció d’aquests drets, que aquests van ser percebuts indegudament, comprovació que comporta que aquesta autoritat conegui la identitat dels qui han pagat aquests drets i la quantitat que ha de ser retornada a cadascun d’ells”.
“Quan la citada autoritat no disposa ni podia disposar de tota la informació necessària per a efectuar tal devolució a la persona que hagi abonat els drets de duana indegudament percebuts o a les persones que l’hagin succeït en els seus drets i obligacions, correspondrà a la mateixa autoritat, per a donar compliment a la seva obligació de devolució, adoptar les mesures que, sense ser desproporcionades, siguin necessàries i adequades per a obtenir aquesta informació i procedir a la devolució.” Però ha de moure’s, ho ha de fer. I en el present cas, sempre que les autoritats franceses no van fer el més mínim esforç per mirar de saber a qui havien de tornar els diners. Probablement no interessava gaire.
Comentaris (1)