Els tribunals andorrans comencen a condemnar les entitats bancàries del Principat pels danys econòmics causats per la col·locació d’accions preferents als seus clients sense explicar-los d’una forma clara i entenedora de què anava el producte i, sobretot, del risc que assumien. La sala civil del Tribunal Superior (TS), acaba de revocar una sentència de la Batllia, i condemna un banc del país -la jurisprudència facilitada públicament pel Consell Superior de la Justícia omet el nom de les parts- a retornar els més de 26.000 que li van costar a una clienta 210 participacions adquirides el 2006. El TS conclou que l’entitat no va explicar degudament el producte que venia.
Aquesta sentència s'emmarca en les actuacions dutes a terme per un col·lectiu d'afectats per les preferents, que van encetar procediments legals després de veure com les entitats bancàries no els donaven la raó per la via de la negociació. Al final, la majoria dels casos que s'han judicialitzat i sobre els quals ara es comencen a dictar les sentències afectaven a MoraBanc.
En el cas de referència, la demandant va reclamar el 2014 el retorn dels 26.162 euros que li havien costat les accions degut a l’impacte negatiu que havien sofert i al fet que considerava que no se l’havia informat degudament. També reclamava interessos des del moment de la compra, circumstància sobre la qual el Superior no dóna la raó a la demandant. La clienta afectada exposava en la demanda que havia firmat un document en blanc i en el qual no es descrivia el producte. I que l’ordre de compra de valors contenia una descripció mínima. També es referia al fet que “era un producte adreçat a inversors experimentats”.
La reclamant també considerava que l’entitat bancària era conscient que no havia actuat degudament des del moment que el banc reconeix la seva mala praxis o admet la seva culpabilitat des del moment que li va fer una oferta del 50% del valor de la pèrdua soferta. De la seva part, el banc el que deia és que la clienta no tenia dret a reclamar perquè ja havia transcorregut més de quatre anys des que s’havia signat el contracte de compra-venda i, per tant, ja no es podia reclamar contra aquella decisió. A més, el banc insistia en el fet que la clienta havia prestat el seu consentiment a l’operació i que ningú no podia preveure la davallada que va patir el producte arran de la crisi de Lehman Brothers el 15 de setembre del 2008, que es considera la data d’inici de la crisi econòmica i financera global.
Una sentència recent del Superior reconeix que la clienta va donar el seu consentiment a la compra, però que la informació que li van oferir no era ni clara ni entenedora ni se li explicava el risc que assumia
La Batllia va desestimar les pretensions de la clienta mantenint que havia donat el seu consentiment a l’operació perquè havia signat una ordre de compra de les accions. I això en cap moment no ho nega la resolució ara dictada pel Tribunal Superior. Manté el veredicte, en els fonaments de dret, que “s’ha de concloure amb la sentència d’instància que el consentiment per a la compra del producte financer es va produir. Correspon, per tant, analitzar, si com s’exposa a la demanda i a l’escrit de rèplica, va existir un dèficit d’informació per part de l’entitat financera que provoqués una errada en el consentiment que determinés l’anul·labilitat del contracte de compravenda de participacions”. I és a partir d’aquí que el tribunal desenvolupa la tesi que acaba donant la raó a la clienta del banc.
La sentència, de la qual n’és ponent el president del TS, Joan Manel Abril, que formava sala amb dos altres magistrats prou bregats en la matèria com Vincent Anière i Eulàlia Amat, analitza normativa diversa d’aplicació per al cas. Des de la Llei de regulació del règim administratiu bàsic de les entitats financeres del 1998 a diferents directives europees passant, sobretot, pel comunicat 163/05 de l’Institut Nacional Andorrà de Finances (INAF) i fins a anar a parar a la posterior Llei 14/2010, de 13 de maig, de règim jurídic de les entitats bancàries i règim administratiu bàsic de les entitats operatives del sistema financer.
Segons el tribunal, la principal clau de volta normativa és el comunicat de l’INAF, que es va dictar poc abans de la firma del contracte de compra-venda de les preferents objecte del plet el 2006. I respecte del comunicat, la sentència del TS remarca, per exemple, allò que exposa en l’apartat cinquè relatiu a la ‘Informació relacionada amb els clients’ on s’hi pot llegir, recorda la resolució judicial ferma i executiva recentment dictada, que “les entitats hauran d’assegurar una correcta informació dels clients amb l’objectiu de permetre que aquests prenguin les seves decisions amb coneixement de causa dels riscos i dels costos als quals s’exposen. En aquest sentit: la informació a la clientela ha de ser clara, correcta, precisa, suficient i lliurada a temps (és a dir que encara pugui ser d’utilitat) per evitar la seva incorrecta interpretació i insistint en els riscos que cada operació comporta, molt especialment en els productes financers d’alt risc, i en els costos que representa (directament o indirectament) de forma que el client conegui amb precisió els efectes de l’operació que contracta. S’utilitzarà un llenguatge comprensible, facilitant les explicacions complementàries necessàries. Qualsevol estimació haurà d’estar raonablement justificada i acompanyada de les explicacions necessàries per evitar malentesos”.
Les decisions judicials al país han tendit a protegir les entitats bancàries, però a mida que la jurisprudència europea va sent més contundent, també els tribunals del Principat 'collen' més els bancs
D’entre tot plegat, el TS remarca “el deure d’informació clara, correcta, precisa, suficient i lliurada a temps va entrar en vigor el 31 de març de l’any 2006; és a dir, abans de la compra del producte financer que ens ocupa en el present supòsit”. I analitzada la documentació que consta en el cas, els magistrats arriben a la conclusió que “no s’ha provat per l’entitat financera, i es tracta d’una càrrega probatòria que li pertoca, que hagués facilitat la informació clara, precisa, suficient i correcta sobre el producte financer que s’oferia a la part adquirent. Però, sobretot, no es va facilitar cap informació sobre el risc del producte per tal que el client pogués conèixer amb detall els efectes de l’operació. Per altra part, tampoc consta que l’entitat hagués valorat el perfil de risc del client per a l’oferiment de determinats productes i en el seu cas efectuar-li les advertències corresponents”.
Per tot plegat, “s’ha de concloure amb la part agent que va existir un notori dèficit d’informació sobre el producte financer que s’adquiria i sobre el risc que comportava aquesta operació, de manera que el consentiment prestat es trobava viciat per la concurrència d’una errada sobre una característica essencial del producte, como ho era el risc d’aquest en relació a la possibilitat de poder recuperar els estalvis o el capital invertit. I aquesta errada resulta clarament atribuïble a l’entitat financera, qui no va donar compliment al comunicat 163/05 de l’INAF, que establia, entre altres obligacions mínimes, la d’informar de manera complerta, clara i precisa del producte i del risc d’aquest”.
I amb això, la sala civil del Tribunal Superior declara l’anul·labilitat de la compra-venda de participacions i el retorn de les prestacions, és a dir, dels 26.162,51 euros. Els interessos els imposa a partir de la contesta de la demanda i obliga el banc, també, a haver d’abonar a la demandant les despeses processals de primera instància. En tractar-se d’una decisió del TS, la sentència estableix una forta i cabdal jurisprudència. I malgrat que els tribunals andorrans protegeixen als bancs més del que ho fan altres organismes jurisdiccionals de països de l’entorn, el fet que comencin a haver-hi condemnes contra les entitats bancàries pel fet de col·locar les preferents (i que aquestes se n’anessin en orris) sense una informació adequada estableix un precedent molt notable.
No pas totes les entitats bancàries del mai van promoure la compravenda d’accions preferents. I menys encara que fossin estrictament del propi banc. Però la resolució, segons les fonts, és molt important per productes iguals o similars atès que la forma d’actuar de les entitats sovint ha estat molt similar. Les fonts han recordat que els bancs han pactat amb els seus clients compensacions extrajudicials per evitar, justament, decisions judicials que anessin en contra de les pretensions dels bancs i comencessin a establir precedent. La recent decisió pot suposar un canvi de paradigma.
Comentaris