El 'foc' que arriba: el ministre que se’n va, el ministre candidat que ve i la maregassa liberal que continua

Comentaris

El \'foc\' que arriba: el ministre que se’n va, el ministre candidat que ve i la maregassa liberal que continua
El \'foc\' que arriba: el ministre que se’n va, el ministre candidat que ve i la maregassa liberal que continua
  • La continuïtat d’Álvarez Marfany al capdavant del ministeri de Salut penja d’un fil: de fet, ell mateix estaria forçant per tal de poder sortir del Govern
  • DA iniciarà en breu la cursa definitiva per triar candidat: Toni Martí té clar que el seu successor hauria de ser el responsable d’Afers Socials, Justícia i Interior
  • L’advocat Xavier Jordana es manté com l’eterna alternativa per aglutinar al seu entorn una proposta de centredreta que pugui esdevenir àmplia i guanyadora
  • Les divergències internes a Liberals d’Andorra en la recerca d’un futur cap de llista s’enverinen més encara malgrat intentar buscar la fórmula per escenificar una falsa unitat
  • El plantejament de la parlamentària Rosa Gili d’eixamplar la base electoral del PS buscant aliances genera en un sotrac entre els sectors més a l’esquerra
El setembre arriba calent. I no caldrà esperar a després de Meritxell malgrat que els efectes dels moviments que hi està havent ara no es comencin a desencadenar, del tot, fins que no hagi passat la festa nacional. El curs polític pot encetar-se amb la baixa d’un ministre -el titular de Salut té un peu i mig fora del Govern- i l’inici de la cursa preelectoral. Demòcrates i liberals posaran en marxa la maquinària que ha de derivar en l’elecció de candidat. Hi haurà soroll en totes bandes. De fet, la maregassa és d’allò més intensa en el sí de la primera força de l’oposició. Les formacions escorades en la socialdemocràcia continuen intentant eixamplar la base, perdent tants o més llençols dels que renten en cada bugada que fan per mirar de créixer. En les properes setmanes se’n sentiran moltes. I el terratrèmol liberal que feia dies que bategava en somort i l’Altaveu ha fet aflorar portarà, com a mínim, els noms de Jordi Gallardo i Josep Pintat. Malgrat que hi ha qui voldria aturar el vendaval escenificant una unitat que no existeix, no està gens clar que hi hagi cap pronunciament realment de calat fins a partir de mitjan setembre. És quan tot recomença. I quan, entre altres, ja s’ha dit, se sentirà a parlar, per exemple, de Carles Álvarez Marfany. O de Xavier Espot. I d’un altre Xavier. En aquest cas, Jordana. Xavier Jordana, l’etern candidat que novament apareixerà en les travesses com una solució de consens per al centredreta del país. És a dir, un possible desllorigador d’una aliança entre demòcrates i liberals que hauria, suposadament, de pacificar les arenes movedisses que hi poden haver a un bàndol i a l’altre.

El ministre… que se’n va?

El titular de Salut, Carles Álvarez Marfany, està més dins que fora del Govern. Ja hi va entrar en calçador. Un d’aquells jocs equilibristes que fa Toni Martí mirant més d’aixafar el rival que no pas de solucionar els problemes propis reals. Amb la dimissió de Rosa Ferrer, Martí va voler acabar d’esclafar els seus enemics lauredians pispant-los un home que els podia ser proper i situant-lo al capdavant d’un ministeri rostidor. I Álvarez Marfany serà un ministre de Salut cremat més. Just avui fa un mes, l’Altaveu ja explicava les diferències persistents entre el prop cap de Govern i el titular ministerial. La situació, lluny de millorar, ha empitjorat manifestament. Les divergències entre el ministre i el director general del SAAS, això és, el doctor Josep Maria Piqué, són més que evidents. Álvarez Marfany no encaixa en l’executiu demòcrata per moltes coses. El ministre és un fre per a molts dels projectes que voldrien impulsar alguns dels seus companys de gabinet. No està clar si serà via cossa al cul de Martí o companyia o a través d’un cop de porta del propi ministre, però el polític lauredià sortirà del Govern. I si no ho fa, passarà a ser un ministre inoperant i, de facto, sense cartera. De fet, fa un temps Martí ja es va plantejar substituir-lo per l’actual director assistencial del SAAS, Joan Martínez Benazet, però malaurades circumstàncies familiars que van afectar el metge i el fet que ja d’abans no tenia clar fer el pas, van frenar l’oposició. Ara, però, Álvarez Marfany reclama sortir. Manté el ministre que ell té els seus propis negocis i no té per què aguantar segons quines coses. Es refereix a les ‘coses’ de Piqué.

El ministre candidat i la cursa a DA

Formalment, encara queda un any i mig per als propers comicis generals. Només el cap de Govern, Toni Martí, sap quan se celebraran les properes eleccions. Siguin quan siguin, diverses fonts properes a l’entorn demòcrata fixen aquest setembre com l’inici de la cursa per la tria del candidat taronja. De fet, diversos components del partit, molts d’ells amb càrrec institucional, ja fa setmanes que s’hi refereixen públicament. Hi ha diverses alternatives sobre la taula. L’hereu preferit, almenys pel cap de l’executiu, és l’actual ministre d’Afers Socials, Justícia i Interior. Xavier Espot és un home que passa bé en molts fronts i a qui, poc o molt, se li reconeix el mèrit de la feina feta. Qüestions d’índole íntima i personal que a aquestes alçades del segle XXI haurien de quedar al marge de qualsevol discussió li suposen, però, una llosa per ser benvist entre algunes faccions de la formació. Tant que aquest estiu Espot i la seva parella tenien com a deures pensar si estan disposats a assumir el sacrifici que li demana el partit i que vindria ser quelcom així com visualitzar menys la relació, com a mínim, fins que no hagin passat els comicis i s’hagués assentat en el càrrec. Espot, però, no és la única alternativa demòcrata. Un parent del ministre també té entre cella i cella gastar els seus cartutxos fins a l’últim moment. No és cap altre que el síndic general, Vicenç Mateu. Després d’unes quantes dècades lligat a l’administració política -quan no ha estat conseller general ha estat ambaixador-, Mateu creu que s’ha guanyat el dret a poder liderar el país. Té un perfil gens executiu que li va en contra, però juga des de fa mesos la seva principal carta a favor: la Mitra. Són habituals les seves trobades amb pesos pesants del Coprincipat episcopal. Normalment en forma de dinars, a la Seu o a Sant Julià, els dilluns. I a DA encara hi ha més noms. Uns quants més. D’entre els quals, és obvi, ningú no es pot oblidar del flamant ministre d’Economia, Innovació i Competència, un Gilbert Saboya que, justament, va ‘obligar’ Toni Martí a crear-li el ministeri per poder lluir més i reposicionar-se com a eventual candidat. A partir del setembre, les seves aparicions públiques aniran en ascens. Qualsevol dada econòmica aparentment positiva serà voleiada pel ministre. Qualsevol ‘Apple de torn’ que es vulgui instal·lar al Principat tindrà la cara i les paraules de Saboya. Llàstima que un dels seus mèrits, impulsar una candidatura guanyadora al comú de Sant Julià, se li està girant en contra: és més opac i difícil de gestionar l’actual nucli dur de la majoria comunal laurediana que les indomables i gens transparents corporacions d’UL.

La maregassa liberal

Els enfrontaments interns a Liberals d’Andorra són evidents i tenen com a rerefons la lluita per encapçalar la formació. Just quan alguns dels components del partit han vist que podien ser alternativa més que real, els plats han començat a volar, restant així força i credibilitat a la formació. Aflorades des de divendres públicament les divergències, ara tant els principals dirigents de la formació com alguns dels comitès parroquials de més pes del partit estudien els passos a seguir. Un grup de WhatsApp intern apostava per escenificar un acte de falsa unitat. Altres avaluen fer un comunicat, però no està clar si des de la direcció nacional o des d’algun dels comitès díscols -el d’Escaldes, el més voluminós- per intentar rebaixar la tensió. I encara els qui advoquen per deixar passar la tempesta i que amaini. Sia com vulgui, alguns dels que més tallen suposadament el bacallà donen per fet que fins a mitjan setembre no es podrà calibrar realment la magnitud de la tragèdia. La fractura entre el president parlamentari i el president suplent del grup, Josep Pintat i Jordi Gallardo respectivament, és un fet. I a partir d’aquí, la immensa majoria dels comitès parroquials o formacions associades als liberals -entengui’s Unió Laurediana, per exemple- van per lliure. L’aparició de noms com els de Ferran Costa -un dels homes que més feina està fent al grup parlamentari i que més i millor es manifesta públicament- ha enrarit encara més l’ambient. Sense que Costa hi tingui res a veure. També Carles Naudi, ell sí més per voluntat pròpia, mostra la seva quota de protagonisme. Que cal liberal és ara un cau remogut i ple de tensió és tan cert com que Toni Martí no es pot tornar a presentar. Que, lligat amb l’actualitat demòcrata, aquesta n’és una altra. Com més a prop del final de la legislatura estigui, menys força tindrà Martí. Els factòtums taronges tindran més amortitzat l’actual cap de Govern. I menys força tindrà ell per imposar el seu candidat. D’aquí que Martí faci temps que volia entronitzar Espot.

La tercera via eterna: Xavier Jordana

I entre tant moviment i manca de consens, d’unitat, sempre apareixen alternatives més o menys viables. Més o menys reals. Més o menys perennes i que mai no es consoliden. El candidat etern és Xavier Jordana. L’advocat i exministre d’Ordenament Territorial (i excònsol de Canillo encara fa més temps) seria l’empresari no lligat a la política que alguns situen com a candidable demòcrata. Però també com a candidable liberal. De fet, algunes fonts l’han fins i tot situat com una peça que lligaria sectors dels uns i dels altres en el que podria ser una nova proposta en vistes als propers comicis. Com ha estat sempre, però, això són sols plantejaments hipotètics. Que mai no han quallat. I que caldrà veure com evolucionen. Jordana es manté en un discret segon pla. Però sempre atent i amatent encara que suficientment distant. Mirant d’influir però sense estar en primera línia de foc. L’advocat es deixa estimar, però, com sempre ha fet, difícilment farà el pas si veu que la seva candidatura no té un ampli suport. Va ser ministre en el gabinet liberal d’Albert Pintat com a independent. Després s’ha vinculat a l’entorn demòcrata. Però més a nivell parroquial (Canillo) que no pas nacional. I ara que com a membre del consell d’administració d’Ensisa no veu gens clara l’operació de la plataforma esquiable de Soldeu, també s’ha distanciat una mica del que suposadament era els darrers temps el seu entorn polític canillenc. No pas de tots. La tercera via, doncs, continua sent això. Una alternativa que en alternativa es queda si no canvien les coses.

La socialdemocràcia

I si tampoc no canvien molt les coses, els projectes suposadament més progressistes del país fan mans i mànigues per intentar guanyar suports. Sense gaire sort. En algunes qüestions de política nacional, el Partit Socialdemòcrata (PS) s’ha erigit com la veu més clara i contundent de control i exercici de l’oposició al Govern. Mentre és ferm partidari de l’acostament a la Unió Europea i en això la formació liderada al Consell General per Pere López dóna ple suport a l’executiu, en aspectes com la reforma sanitària i els enrenous que hi ha al SAAS o l’ara citada passarel·la de Soldeu el PS està clarament oposat a les decisions governamentals. No obstant això, no és fàcil que creixi el suport que té la formació. I quan algunes veus internes, com la de la parlamentària Rosa Gili en una entrevista a ‘Diari d’Andorra’, proposen fórmules a priori no naturals per eixamplar la base electoral en un país amb un sistema que és el que és -una aliança amb els liberals, per exemple-, s’encenen algunes alarmes. De fet, Gili no s’ha salvat de les crítiques internes. Algunes de tan dures que en pocs dies han portat la consellera ha replantejar-se si val la pena continuar en la primera línia política o tocar pirandó i centrar-se en altres qüestions personals que puguin ser, com ho ha estat la política els darrers anys, del seu interès. I si el PS té dificultats per eixamplar la seva base, ja no cal dir la feina que té per consolidar el seu projecte Socialdemocràcia i Progrés (SDP). La formació sorgida a l’entorn de Jaume Bartumeu arran del divorci amb les ‘noves generacions’ del PS és hores d’ara una proposta minsa que busca com posicionar-se, a nivell nacional i a nivell parroquial, per tenir una major incidència. Amb un sol representant al Consell General després del ‘cas Bonet’, encara s’està a l’expectativa de com queda tot aquell afer, ara en mans del Tribunal de Comptes. També a SDP s’ha valorat la possibilitat de buscar aliances en vista a una futura contesa electoral. Tot molt embrionari. Tot encara molt verd. Però el setembre arribarà d’allò més calentet. I això sols tenint en compte la maregassa diguem-ne de caràcter personal o partidista. Que després cal veure com se succeeix la negociació amb Europa, la tramitació de les lleis de transferències i competències, el ‘cas BPA’, el pressupost per al 2018, les repercussions de la posada plenament en marxa de l’intercanvi automàtic d’informació fiscal… El curs, com sempre, arribarà carregat. I no absent de dificultats. Meritxell n’és el tret de sortida. O potser no.

Comentaris

Trending