L’home en qüestió va obtenir el permís de residència i treball el 2012. Però treballava com a fronterer al Principat des del 1989. Segons que explica una sentència del Superior recentment dictada, el recurrent “ha estat titular d’una autorització de treball (fronterer) vàlida del 19 de juny de 1989, la qual renovà en vuit ocasions fins que, en data 12 de gener del 2012, va obtenir una autorització de residència i treball, autorització que va renovar en dues ocasions, essent la darrera vàlida del 15 de gener del 2015 al 15 de gener del 2017, la regularització de la qual és objecte del present litigi”.
Poc després d’obtenir la residència al país, el juny del 2015 l’home va ingressar al centre penitenciari de Ponent, a Lleida, on hi va fer estada fins el juny del 2017. Per tant, el seu permís ja havia caducat. Però ell va acudir a renovar l’autorització al·legant que per una causa de força major no havia pogut fer el tràmit pertinent. Tornava a residir i treballar a Andorra. Però la secretaria d’Estat d’Interior, primer, i la Batllia, després, van avalar que no se li renovés l’autorització. L’home va insistir que no és que no volgués renovar els papers. És que no podia.
Però la Justícia conclou que estar empresonat a l’estranger no és una causa de força major i menys encara que computi a efectes de residència al Principat. Per tant, “tenint en compte que el període de vigència de la seva autorització anava del 15 de gener del 2015, fins al 15 de gener del 15 de gener del 2017. Aquesta absència del país impedeix considerar que el Sr. RVR hagi residit i treballat de manera permanent i efectiva al Principat durant tot el període de vigència de la seva autorització de residència i treball, requisits exigits pels articles 52 i 53 de la Llei d’immigració”. En conseqüència, es desestima el recurs de l’home, que es queda sense permís per poder viure i treballar a Andorra.
Comentaris (3)