Sis mesos d’intervenció. Mig any d’incerteses i neguit. D’algunes presumibles veritats i moltes suposades mentides. Més de cent vuitanta dies de patiment de moltes famílies. Moltíssimes. Gairebé quatre mil cinc-centes hores després de la comunicació del FinCEN sobre Banca Privada d’Andorra (BPA) tot continua igual. O molt pitjor. La intervenció de l’entitat bancària anunciada amb solemnitat pel cap de Govern, Toni Martí, lluny de contenir una crisi de dimensions encara avui incalculables va obrir una via d’escapament per la qual han passat centenars de milions d’euros i que ja no només han ferit de mort (segura per altra banda) una empresa (titular de dos bancs) si no que han posat contra les cordes un dels pocs motors econòmics d’un Estat que es debat, des del 10 de març, entre la poca llum que ha vist fins ara per entendre el cas i les moltes ombres que encara resten per mirar d’intentar comprendre’l.
Un banc intervingut, una llei votada a corre-cuita, un Govern mira’t més que mai amb lupa, un ‘corralito’ que fa gairebé tants dies que dura com la intervenció, un home (per molt conseller delegat de BPA que sigui) empresonat mentre qui l’acusa avui va en vaixell i demà passeja bronzejat pel torneig Comte de Godó de tennis. Clients-empresaris que miren de reflotar els seus negocis degut als efectes col·laterals del ‘cas BPA’, uns tres-cents treballadors que han perdut la seva feina o l’han hagut de canviar empesos per la situació que també va engolir Banco Madrid. I tres-cents més que no saben si demà tindran feina o no. Milers de milions invertits en una auditoria ‘full time’ que no ha fet que confirmar el que ja se sabia: hi havia tres casos de rentat de diners que havien passat per BPA i que estaven degudament judicialitzats. És a dir: els sistemes de control, d’una manera o altra, havien funcionat. Cap explicació convincent des del punt de vista tècnico-polític que hagi quedat documentada en paper i centenars de milions d’euros que han ‘tocat el dos’ d’Andorra per culpa de la incertesa generada pel ‘cas BPA’ per molt que el ministre de Finances, Jordi Cinca, s’entesti a fer veure el contrari. Són, aquestes, algunes de les repercussions, no pas totes, d’aquella nota.
La comunicació
Els màxims responsables de l’executiu andorrà van saber el 4 de març via correu electrònic que dies més tard el FinCEN faria públic un comunicat que posaria BPA i el sistema financer del país potes enlaire. El màxim responsable del Govern, Toni Martí, va acabar reconeixent que aquella era la data després d’haver fet creure que s’havia assabentat de tot plegat un dia abans de l’aparició de la nota al Consell General. Al Copríncep episcopal i arquebisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives, ja se li havia escapat uns quants dies abans. Durant les visites que va rebre dels parlamentaris electes. Segurament, amb el pas del temps, el calendari d’aquells primers dies postelectorals no acabarà sent tan important com saber per què el FinCEN, l’agència del departament del Tresor americana que lluita contra el blanqueig de diners, va deixar d’assenyalar el conjunt del sistema i va dirigir els seus canons contra BPA. Serà clau poder descobrir de quina informació disposava l’organisme i d’on la va treure. D’aquí que encara que en silenci i passant-hi de puntetes, al Principat, en les administracions o organismes andorrans que gestionen la crisi, hi hagi cert neguit des que un jutge federal americà va advertir el FinCEN, en el cas d’un banc de Tanzània (FBME), que, com es diu col·loquialment, s’havia passat tres pobles.
[caption id="attachment_5236" align="alignright" width="300"] Jennifer Shasky Calvery[/caption]
El FinCEN és conscient que va anar molt enllà des que pocs dies després d’aquell 10 de març un petit grup dels seus tècnics es van desplaçar a Andorra i van descobrir que el Principat no era un invent. Que hi vivien persones, que hi ha bars de naturalesa lusitana on s’hi juga a cartes o se segueix l’actualitat del Porto. Que BPA tenia oficines amb taules i cadires. I clients de carn i ossos que hi anaven a ingressar diners amb la granota de feina, si s’esqueia. Aquell dia, el FinCEN va tenir la certesa que potser havia anat una mica massa enllà i que les autoritats andorranes s’havien passat de frenada. Però els americans són molt americans i no hi ha marxa enrere. Com a molt… tal dia farà un any. ¿Excés de zel pel suposat cas dels veneçolans just un dia després que Barack Obama anunciés als quatre vents que anirien a cercar els interessos ‘chavistes’ allí on calgués del món? ¿Espanyols burxetes que van posar la mel a la boca americana per intentar carregar-se el sobiranisme català a través dels presumptes comptes multimilionaris de la família Pujol? ¿Funcionaris de primer ordre andorrà que tenien previst fer passar a les arques estatals un botí equivalent a mig pressupost nacional i van actuar des de la rancúnia? Novament, poca llum i massa ombres. Això sí: una crisi sense precedent que està condicionant sense cap mena de dubte la tímida recuperació econòmica que es podia albirar fins la data i que ha deixat en blanc pràcticament tot aquest 2015. I ja es veurà després.
Compensacions dineràries
La nota i l’acordada intervenció de BPA van suposar tot un seguit de moviments que encara avui cuegen. Despatxat el consell d’administració del banc, detingut i després empresonat el conseller delegat de l’entitat, registres a la seu bancària en l’inici d’una investigació penal suposadament centrada en les compensacions dineràries que en major o menor mesura tots els bancs del país han dut a terme i que els organismes de control, per acció o per omissió han anat sempre avalant i les auditores han certificat… L’INAF primer (amb dues tècniques el primer dia, amb tres administradors més tard -Salvadó, Quera i Guillén) i l’AREB sorgida d’una llei feta a mida després, s’han fet càrrec de la tutela del banc entre la desesperació d’uns treballadors que van començar sent una pinya i que ara s’agafen dels cabells els uns als altres en presència de desenes de becaris de PricewaterhouseCoopers (PwC) que farà el seu agost, el seu setembre i tot el 2015 a Andorra. Una auditora que, curiosament, reconstrueix amb paràmetres americans i normatives vigents el 2015 operatives de fa dos, tres o set anys i que han estat realitzades, com no podia ser d’altra manera, sota la legislació andorrana i seguint estàndards, com a molt, europeus.
[caption id="attachment_5237" align="alignleft" width="219"] Instal·lacions de PwC España[/caption]
I mentre els nois (i les noies) de PwC elaboren KYC i busquen diners blanquejats sense que en trobin més dels que ja se sabien, l’AREB avança en la suposada confecció d’un banc que hauria de servir de trànsit entre la malmesa i moribunda BPA i una tercera entitat que hauria de permetre recuperar una suposada normalitat que difícilment hi serà. Es redissenyen organigrames, es redibuixen fulls de ruta, s’estableixen calendaris per a no complir-los i es fan signar acords de confidencialitat que sempre cobreixen els integrants d’un organisme nascut per dirigir aquest procés i ja es veurà si mai en tutelarà cap altre. Tot plegat a l’empara d’una llei que modernitza la normativa concursal sorgida de la crisi d’una altra entitat bancària (Sobanca) però que presenta diversos preceptes de dubtosa constitucionalitat. I sigui la llei, sigui el procés o siguin les decisions que es cuinin en virtut de barrejar tot plegat tenen una destinació gairebé segura: Estrasburg. Si el FinCEN i els jutges americans no ho decideixen parar abans.
I mentrestant, la ‘marca Andorra’ mor en els mercats financers propers i tradicionalment font de dipòsits (a Espanya l’operativa de les entitats andorranes que hi tenien, d’una manera o altra alguna pota, es redueix a anar fent transferències cap a altres places financeres) i els accionistes dels bancs del país prou saben, cada cop que passen comptes i reben informes, que la situació va maldada. I que costarà Déu i ajut remuntar el vol si el vol encara es pot remuntar. Sis mesos sense una resposta clara i una solució evident, perquè quatre mil cinc-centes hores després de la intervenció no és evident cap solució encara, és massa angoixa per a un negoci poruc, volàtil i que viu al dia. I els parlamentaris continuen esperant que algú els faciliti una mica de llum. No paraules que se les endú el vent. Fets. Papers. Documents. Informes que no hi són per no deixar traces, així, de possibles anomalies, de presumptes malifetes.
Propostes alternatives
[caption id="attachment_5238" align="alignleft" width="121"]
Eusebi Nomen[/caption]
[caption id="attachment_5239" align="alignright" width="149"] Josep Lladós[/caption]
Sis mesos que aviat es convertiran en set, en vuit o en dotze. Perquè ara mateix l’AREB reconeix que no sap encara quan podrà ser operatiu Vall Banc i l’aparició d’un grup que promou una banca cooperativa (‘raiffeisen.ad’) que clama perquè no es traspassi cap actiu a l’entitat pont abans de tornar a analitzar la situació incomoda. Que sigui l’economista i exconseller general Eusebi Nomen qui impulsa la plataforma de la cooperativa bancària genera simpaties i indigestions a parts iguals. Però també una certesa única: no és cap babau encara que jugui, ell també, per guanyar el seu propi partit. I si la rèplica a la cooperativa és que surti el representant (Josep Lladós) d’una societat anomenada CLW afincada entre Jersey i Londres i coalitzada amb Salamanca Group que diu que vol convertir BPA en una banca regional alhora que vol crear una companyia aèria perquè operi a la Seu i també vol ajudar una joieria d’Andorra la Vella a tenir més marques de renom… embolica que fa fort.
Per cada escletxa de llum que eventualment pugui aparèixer, sorgeixen tres ombres. I el túnel cada cop s’excava a una profunditat major. ¿S’imaginen que tot és un malson fruit d’una errada o un excés de zel? No. Ara ja no pot ser. Sis mesos després de tot plegat (per cert… ¿s’imaginen els Estats Units atacant un nacional seu davant les acusacions vingudes, per exemple, d’Andorra?) hi ha massa fractures obertes i tot un sistema financer que està a punt d’anar-se’n en orris.
La defensa confia en un alliberament proper de Joan Pau Miquel
Encara que tocant de peus a terra, amb discreció i sense fer soroll, els advocats que exerceixen la defensa de Joan Pau Miquel esperen que en les properes setmanes es pugui produir l’alliberament provisional de qui fou conseller delegat de Banca Privada d’Andorra. Després que hagin declarat pràcticament una trentena de gestors i altres càrrecs de l’entitat, i vist el que ha transcendit fins ara del sumari -encara parcialment secret-, la investigació dirigida per la batlle Canòlic Mingorance i empesa pel fiscal general, Alfons Alberca, s’encaminaria més cap a una administració deslleial o un blanqueig de diners per imprudència que no pas per aquella acusació altiva que posava BPA com a rentadora de diners a l’engrós.
La causa acumula milers i milers de folis i la seva instrucció encara anirà per llarg. Però sembla que, més enllà de la gravetat o no dels delictes que s’haguessin pogut cometre, ja no es donen les circumstàncies que ha anat argumentant la responsable judicial de la investigació per mantenir a la presó Miquel, que hauria prestat durant tots aquests mesos una fidel col·laboració amb els instructors. L’alarma social és una figura que la jurisprudència s’ha encarregat de limitar de tal manera que molt sovint són, en tot cas, els propis tribunals els que la creen. El risc de fugida la defensa de l’exconseller delegat de BPA sempre ha garantit que no hi era o, en tot cas, es podien adoptar mesures que evitessin aquesta possibilitat. I l’obstrucció de la investigació tampoc no seria preceptiva. Inicialment, la jutge explicava que Miquel encara podria tenir accés a documentació i alterar-la. Però amb tot aquest temps, els investigadors han pogut recopilar la informació que hagin cregut escaient i processar-la a la seva conveniència. La possibilitat de condicionar alguns dels seus subordinats tampoc no tindria sentit vist que els investigadors ja han pogut escoltar pràcticament totes les persones que consideraven que havien d’escoltar.
No deixa de ser curiós, també, que dos dels grans protagonistes del cas que ha ocupat principalment la investigació penal en el denominat ‘afer BPA’, l’’operació Emperador’, Gao Ping i Rafael Pallardó, estan al carrer fa dies. De fet, l’empresari barceloní, que a diferència de Gao i el seu seguici de persones xineses sí que va tenir comptes al Principat (de fet, ‘congelats’, però algun encara en té), va estar empresonat poques setmanes l’octubre del 2012 i no ha tornat a estar mai més entre reixes. Ben al contrari, declarant contra Joan Pau Miquel i BPA davant la fiscalia anticorrupció espanyola i la policia andorrana hauria suposadament pactat una futura condemna més benevolent. Miquel va ser detingut el 13 de març i va entrar a la Comella la matinada del dia 16. |
Comentaris