El teatre planta cara al virus

La temporada conjunta d'Andorra la Vella i Sant Julià de Lòria ha representat els dos primers espectacles amb normalitat, una organització impecable i totes les mesures sanitàries i de distanciament

Comentaris

La temporada de teatre conjunta dels comuns d'Andorra la Vella i Sant Julià de Lòria s'ha iniciat amb dues representacions. El dijous passat es va programar l'obra 'La dona del 600' amb Mercè Sampietro i Àngels Gonyalons entre les actrius. És el teatre en temps de la pandèmia. L'anomenada 'nova normalitat' ha arribat a les sales d'espectacles.

Com una sensació estranya. No és el títol d’una obra de teatre, és el sentiment de la majoria d’espectadors que van assistir dijous a la representació de ‘La dona del 600’ a l’Auditori Claror.  Arribant a la plaça de la Germandat, en una nit freda, es manifesta el record de les obres que ja han parlat de les grans malalties, les pandèmies del pànic i les mesures catàrtiques: no sortir, assenyalar l’empestat en el pitjor dels casos, reforçar el missatge de la por. Rilke, Camus, Artaud, el ‘Parsifal’ de Richard Wagner, Samantha Schweblin, Strindberg, Didi-Huberman, Joyce Mansour i Blai Bonet.  Antonin Artaud en el 1938 ja feia una comparativa a ‘El teatre i el seu doble’ entre la pesta i el teatre.

Espectadors amb  mascareta, gel, entrades al telèfon mòbil i arribada mitja hora abans de l'inici

A Sant Julià hi anem amb mascareta, gel hidroalcohòlic i entrades al telèfon mòbil. Convocatòria mitja hora abans de l’inici de l’espectacle, accés per quatre portes i amb distanciament, 30% de l’aforament, i convivents junts. Un cop asseguts, difusió de missatges enregistrats per megafonia dient que “la cultura és segura” que ja s’haurien pogut reproduir en bucle com un mantra tibetà per no haver d’escoltar la selecció musical. Entre Karina, Marisol, Fórmula V o el Dúo Dinámico semblava la ‘playlist’ de la tortura musical d’un detingut a Guantánamo.

Sort que algú va comentar que potser formava part de la prèvia de l’obra, ambientada en l’època del Seat 600, els obrers de la fàbrica automobilística a la Zona Franca i la fàbrica Pegaso. Superades ‘Las flechas del amor’, ‘La vida és una tómbola’ o ‘Maria Isabel’ de Los Payos i quan es pensaven que ja ho havíem sentit tot, van sonar Las Grecas (Carmela i Edelina) o l'apocalipsi musical.

Per sort el ‘Te estoy amando locamente’ havia estat reversionat per anunciar que apaguéssim els telèfons mòbils que començava la representació. Durant la mateixa i per primer cop, potser des del dia que Shakespeare va estrenar ‘Hamlet’, no es va sentir cap estossec ni cap esternut. La possibilitat de ser foragitat de la sala, com els canvistes i els mercaders del Temple de Jerusalem per Jesús, potser frenava l’aparició d’un cop de tos o un estímul reflex d'expulsió convulsiva d'aire que parteix dels pulmons per a sortir pel nas o la boca.

El 600 és el cotxe que va donar ales a les ànsies de prosperitat de la classe mitjana espanyola durant el franquisme

Mentre, i sobre l'escenari, el valor simbòlic del cotxe que va donar ales a les ànsies de prosperitat de la classe mitjana espanyola durant el franquisme prenia vida teatral com a detonant d'una crisi familiar cuinada a foc lent entre retrets, enveges i frustracions. Si algú es pensa que amb la plaga dels pisos turístics il·legals ja ho havia vist tot entre comunitats de veïns, que s'esperi quan ensopegui amb un veí jubilat que, en comptes (abans de la pandèmia) de baixar al parc a jugar a petanca, a donar de menjar als coloms o a seguir l'evolució de les obres, s'entretingui a construir un cotxe  a dins de casa

Al final, sortida en ordre seguint les files i satisfacció perquè la representació s’havia dut a terme amb total normalitat i amb una gran organització per part del Centre Cultural i de Congressos Cultural. Prova superada. A la porta, un espectador afirmava que la cultura se salvarà. Tothom ho repeteix, però ningú explica com.

 

Comentaris

Trending