Rueda es va formar en una enginyeria química al seu país. Però va acabar-ne avorrit i com que era manetes per la cuina, va decidir canviar de professió i, potser, apostar per una mena de vocació. Ara té trenta anys. Li venia menjar a Sebastián. Els dos es van conèixer a Mèxic a principi d’any. Van anar parlant de futur, de somnis, d’aventures. I el juliol, des de Cancún, van iniciar una ruta amb tota ‘la plata’ que tenien a sobre per Itàlia, Suïssa, França, el Marroc… l’objectiu era fer temporada hivernal a Andorra. Els n’havien parlat molt i als dos joves llatinoamericans els feia il·lusió viure un hivern de fred i neu lluny de casa.
Lluny de casa, però, viuen ara una mena de malson, especialment en Kike, ingressat a l’hospital des del 15 de novembre i que es troba sense papers i sense que l’assegurança que va contractar juntament amb en Sebastián respongui a les necessitats. A la despesa que ha anat generant i encara genera. Hores d’ara la factura ja puja a més de 7.000 euros. I segueix oberta. Hi ha alguna família andorrana que els ha ajudat i amics des de la distància. Però estan oberts a noves col·laboracions, per dir-ho així. Només tenen bones paraules per l’atenció que en Kike està rebent a l’hospital, on ha experimentat una millora sensible. Però encara en té per dies. Perquè la recuperació del tot l’haurà de fer del tot a Mèxic. Però fins que no estigui més valent no pot pas marxar. Ho haurà de fer sol i ara mateix, sense ni un ‘sol’ a la butxaca. Un altre maldecap: el viatge de repatriació. Com contractar-lo com abonar-lo.
De moment, el maldecap important i del qual mira de refer-se a l’hospital venia de mitjan novembre. Ho explica en Sebastián, que sí que ja treballa com a temporer al país. Tots dos van arribar a Andorra el mes d’octubre. El dia 18. Ho explica l’amic d’en Kike perquè aquest està a sessió de fisioteràpia i encara es cansa molt a l’hora de parlar i per escriure tampoc no està massa fi. L’atabala tot i acaba fent expressions inconnexes. Més val no furgar en la nafra malgrat que els avenços dels darrers dies han estat molt positius.
En fi, que els dos amics van arribar el 18 d’octubre a Andorra amb una mà al darrera, una al davant i “poca plata” ja a la butxaca. Van començar a buscar feina. En Kike la pretenia de cuiner. Segurament trigava més del que pensava que els sortís una ocupació. Així les coses, i veient que començava el fred i que Rueda era propens als refredats van decidir a principi de novembre contractar una assegurança de viatge en un dels molts portals que van veure per Internet. Justament es van adherir a una assegurança que garantia cobertura a Andorra. No haurien pensat mai que l’haguessin de fer servir. Però per si de cas.
Roman ingressat al centre hospitalari des del 15 de novembre després d’amoïnar-se, primer, per un maldecap i, després, ja preocupar-se del tot perquè una cama, la dreta, l’arrossegava, no li responia
I a mitjan novembre, ja amb l’assegurança degudament contractada per un mes, en Kike que comença a tenir maldecap. “Amb les pastilles bàsiques no li passava” i van decidir contactar amb el metge ‘virtual’ de l’assegurança, que els va recomanar una altra medicació que tampoc va fer efecte. “De cop, al cap de dos o tres dies, vaig veure que en Kike arrossegava la cama dreta i allí sí que vaig tenir clar que allò no era normal.” No és que el jove ho fes exprés. És que no podia amb la cama. Tots i també l’assegurança es van espantar i van recomanar el tractament hospitalari.
I aquest seria el principi del malson que no esperaven. A Urgències de l’hospital Nostra Senyora de Meritxell els van atendre fabulosament. Però calia un certificat de l’asseguradora privada. La documentació que els van fer arribar (Asisto era l’assegurança) no tenia cap tracte ni amb el SAAS ni amb la CASS. L’asseguradora, però, d’entrada va consentir fer-se càrrec de les despeses. També va assentir quan a Andorra se li va veure quelcom d’anormal al cervell -“hi tenia com una mena de pus”- i van decidir que calia enviar-lo a Barcelona. Van acceptar abonar les despeses d’un acompanyant.
A la capital catalana es va descartar la necessitat d’una cirurgia però calia un tractament farmacològic i d’atenció sanitària continuada. Se li podia fer a Andorra. Però seria costós quant al temps almenys. Llavors l’asseguradora va ‘avortar’ el suport. Sempre segons els dos amics, que asseguren que els van dur que l’assegurança cobria per una assistència immediata i a raó d’uns 250 dòlars. Poca cosa més. A més, “ens van assegurar que la dolença era prèvia a la contractació de l’assegurança i, per tant, que ens quedàvem sense res”.
Però tant en Kike com en Sebastián tenen clar que res no sabien dels maldecaps i d’aquella infecció que li va deixar la cama dreta sense mobilitat i que li va afectar la parla, la lectura i l’escriptura. Tot va passar a costar-li molt. Des de llavors han anat rebent atencions mèdiques a l’hospital. N’estan encantats, però saben que la factura va pujant. I ara mateix no saben pas com a abonar-la per molt que els hi ofereixin, que els hi han ofert, còmodes terminis de pagament. “I després queda la repatriació sanitària, que des de l’assegurança ja ens han dit que tampoc la cobriran.”
Han recorregut a treballadors socials, a Càritas, al consolat de Mèxic a Barcelona… i tot és més aviat negatiu. Han fet la demanda d’ajuda per les xarxes -l’hospital estaria al corrent de la situació- i han demanat suport a amics i familiars. Mirar de recaptar el que puguin perquè en Kike no vol tornar a Mèxic amb un deute. Prou maldecap ha tingut. Literalment. I és que el que havia de ser un hivern de somni està sent un autèntic malson i, a més a més, que acabarà abans. Això sempre que la millora que ha viscut el jove mexicà es confirmi els propers dies.
Comentaris (17)