A principi de la segona dècada d’aquest segle XXI l’auge de l’independentisme català va posar els pèls de punta a Madrid. El govern espanyol necessitava qualsevol cosa que permetés desacreditar aquest moviment i els seus líders. I es van aferrar a la llegenda urbans, que deixaria de ser-ho, dels suposats tripijocs del qui havia estat president català durant més de 20 anys: Jordi Pujol Soley. Un dels punts de furgueig és Andorra. I aviat els serveis d’intel·ligència adverteixen diversos presumptes testaferros o homes de negocis que eren contacte dels Pujol.
Arran de la participació del llavors director general d’RTVA Francesc Robert i del ministre de Finances i portaveu governamental del moment Jordi Cinca en un programa matinal de Catalunya Ràdio emès des de Caldea el novembre del 2013 queda clara la pressió que Espanya exerceix sobre Andorra i s’evidencia que els espanyols tenen identificat Robert com un dels suposats col·laboradors de Pujol. D’aquí que es justifiqués de qualsevol manera la pressió per fer saltar l’empresari i periodista de la tele pública. Per evitar esquitxades.
Ni Espanya ni Estats Units no van quedar convençuts. Els espanyols perquè no podien creure que la deixa d’en Florenci fos tan paupèrrima i, a més, no casés amb les pràctiques anòmales que consideraven que Pujol hauria fet mentre va governar Catalunya; i els americans perquè se sentien mofats pel Principat a través d’una nota elaborada pel ministeri d’Afers Exteriors en resposta al ‘non paper’
Paral·lelament les autoritats americanes incrementen també el seu control respecte d’aquells paradisos fiscals que no li convenen -perquè els Estats Units és, segurament, el país on més places ‘offshore’ hi ha- i comencen a fer passar l’escànner, entre altres, sobre l’activitat bancària d’Andorra. Amb els mesos avisen que cal posar ordre a les operacions que la banca andorrana accepta fer sense manies amb quantitats ingents de diner en efectiu. Tot plegat conflueix en dos situacions concretes l’estiu del 2014: la confessió de Pujol i l’herència de l’avi Florenci i el ‘non paper’ americà.
Ni Espanya ni Estats Units no van quedar convençuts. Els espanyols perquè no podien creure que la deixa d’en Florenci fos tan paupèrrima i, a més, no casés amb les pràctiques anòmales que consideraven que Pujol hauria fet mentre va governar Catalunya; i els americans perquè se sentien mofats pel Principat a través d’una nota elaborada pel ministeri d’Afers Exteriors en resposta al ‘non paper’ que venia a donar llargues a les autoritats americanes i a insinuar-los que no posessin el nas on no tocava. Resultat: Espanya rabiosa i policies de tota mena -des de Villarejo a Martín Blas- buscant informació a qualsevol preu i de qualsevol manera i mecanismes judicials -amb fiscals com Grinda, per exemple, al capdavant- fabricant causes per poder cobrir actuacions d’investigació; i Estats Units decidits a colpejar la plaça financera andorrana per perillosa i mofeta. Fins al gener del 2015.
La visita de Mariano Rajoy i la seva camarilla al Principat no és per portar cap regal de Reis. I si ho és, va dur carbó. Allí, presumptament, es maniobra tot o gairebé i s’acorda, suposadament, “l’única alternativa” a la qual es referia divendres l’ara cap de Govern i llavors ministre de Justícia i Interior, Xavier Espot, o com també recentment ha dit l’exsecretari d’Estat espanyol de Seguretat Francisco Martínez l’actuació “concertada” i l’“entrega” de BPA com a mal menor per a la plaça. És l’entitat autòctona més petita, els Pujol hi han tingut pocs o molts diners i intervinguda s’hi podrà buscar la resta, i els americans consideren que és una bona reprimenda per a la plaça tot deixant clar que no es pot jugar ni amb russos, ni amb xinesos, ni amb veneçolans.
I això que totes les causes que citaria el FinCEN ja estaven sota control dels poders judicials andorrans i, fins i tot, dels espanyols. I en gairebé tots els casos les autoritats judicials havien ja adoptat decisions que portaven a pensar que d’haver-hi alguna anomalia, tot plegat seria una minúcia. Més encara, seria el que anys més tard s’ha acabat confirmant en els tres casos: evasió fiscal no tipificada llavors al Principat. El ‘Notice’, suposadament, seria la confluència que ho ajuntaria tot: el pa i les ganes de menjar. I ara, les batusses dels uns, els dubtes dels altres, i els silencis dels de més enllà fan anar quadrant el puzle.
De moment, diversos juristes, en diverses causes, miren de treure l’entrellat de les paraules i les conviccions personals d’un dels responsables executius del que al seu dia va ser batejada com la ‘policia patriòtica’ espanyola. ¿Francisco Martínez només té conviccions o també guarda proves?
Comentaris