Desesperació, incertesa, desconcert, agonia, por... són només alguns dels mots que servirien per definir la situació en la qual es troba en Pablo –nom fictici per tal de mantenir el seu testimoni en l'anonimat-. En Pablo és només un exemple de resident al Principat que no disposa de prou recursos econòmics per pagar la manutenció dels seus fills, el lloguer del pis i les despeses del dia a dia. La seva situació l'ha portat a dormir en llocs que ell mateix ni s'hauria imaginat, com una casa abandonada. A més, el testimoni també manifesta la poca ajuda i comprensió que hi ha per part del ministeri d'Afers Socials del Principat.
En Pablo no troba un lloc fix on poder viure, bàsicament perquè el seu sou de 1.200 euros mensuals no li permet poder pagar un pis en condicions. Per aquest motiu, durant els darrers anys s'ha anat movent de pis en pis a la recerca d'un matalàs o sofà on poder dormir. En aquests moments, viu en un sofà "emparaulat" pel que paga 350 euros al mes. Però, la seva por s'accelera al saber que d'aquí a pocs dies li diran que en marxi i un altre cop no sabrà on anar.
Fa 12 anys que va arribar a Andorra provinent de Portugal. Era l'any 2006 i com moltes altres persones va venir a la recerca d'una vida millor i es pot dir que la va trobar. Però, tot va canviar i el seu malson va començar fa tres anys quan es va separar de la seva parella, amb qui tenen dos fills. Va començar una agonia per a ell, per la impossibilitat de trobar un pis que pogués permetre's econòmicament. Al Principat no li és gens fàcil trobar-lo perquè molts propietaris veuen que amb el seu salari no pot fer front al lloguer d'un pis en condicions –que com a mínim ronda entre els 600 i 700 euros- i donar cada mes els 500 euros de manutenció per als fills.
Les seves limitacions econòmiques li impedeixen trobar un pis perquè també hi puguin viure els seus fills
En aquesta línia, l'afectat entén que no pot pagar-se un pis "com cal" i que d'aquesta forma, també assumeix que li serà prohibit poder conviure amb els seus fills, perquè la custòdia compartida sol·licita que si vol viure amb ells, ha de tenir un pis amb dues estances, com a mínim, una per ell i una altra per als nens. Així doncs, en Pablo no només s'enfronta a la incògnita de no saber on viure, sinó que se li afegeix el dramatisme de saber que no pot compartir el dia a dia amb els seus fills i que tan sols els podrà veure un cop per setmana i només dues hores.
Dormir en una casa abandonada, "l'alternativa factible"
D'aquesta manera, les opcions per a en Pablo sempre han estat buscar pensions o bé compartir habitacions amb altres persones per poder tenir un sostre digne. Una situació que s'està convertint en "insostenible" i que no s'hauria de permetre, afegeix. Els propietaris dels pisos demanen entre 250 i 350 euros per dormir en una habitació en la qual hi ha diversos matalassos i que per tant, has de compartir-la amb altres persones.
Malgrat això, en una ocasió en què el preu de les pensions era massa elevat i que tampoc havia pogut trobar un pis per poder "ni que sigui viure". No tenia cap més alternativa; "o marxava fora d'Andorra o m'espavilava com pogués". I així ho va fer. Va trobar una casa abandonada a la Massana i s'hi va quedar a dormir. "Ho vaig provar una nit i al veure que no passava res, vaig continuar-hi dormint".
Durant un mes va dormir en una casa abandonada, sense cap mena de condicions
Una nit rere una altra i així durant 30 nits. Sense llum, ni aigua i per descomptat, tampoc calefacció. Un matalàs vell a terra i un sac de dormir en un habitatge totalment "destruït" per dins, però en el que hi va poder trobar un racó per poder instal·lar-s'hi. "Hi entrava a la una de la matinada i cap a les cinc o les sis en sortia", ho feia simplement perquè no volia que l'enxampessin. Però, tal com ell declara tampoc tenia cap més alternativa d'un lloc on poder viure.
L'escassa ajuda d'Afers Socials
Es queixa de la poca ajuda per part del Govern andorrà, i en conseqüència del ministeri d'Afers Socials i les treballadores socials. "No et podem ajudar, t'has d'espavilar", aquesta és la frase que li solen dir per tal que tiri endavant. Com que cobra 1.200 euros i per tant, més del salari mínim interprofessional, que és de 1.017,47 euros, el ministeri li diu que no pot rebre cap mena d'ajuda i que és el seu problema.
El ministeri d'Afers Socials no li dóna cap ajuda, ni solució als seus problemes perquè cobra més del salari mínim
En Pablo ho té clar quan manifesta que Andorra no és un país de color de rosa, i que la realitat no correspon a la percepció que en tenen els de fora. "Els treballadors que venen han de saber que també venen a un país a passar misèria i gana, un país en què també es necessita l'ajuda del banc d'aliments". Per ell, “Andorra no és una Andorra tan bona”. Ho explica en primer testimoni, perquè fa tres anys que viu una situació que s'ha convertit en una autèntica desesperació.
No pot més. Es troba al límit. Fins i tot afirma que s'estimaria més que el govern el deixés dormir en un calabós de la presó que no seguir d'aquesta manera. Necessita troba una solució al seu problema, "almenys una ajuda per poder pagar els aliments o l'habitatge". En Pablo ha hagut de demanar ajuda psicològica per rebre l'empenta que necessita i continuar tenint ganes de tirar endavant "després de 12 anys vivint a Andorra, el Govern m'hauria de donar alguna solució". Només demana una cosa: saber que quan plegui de treballar tindrà un lloc per descansar. Així, seria una mica més feliç.
Comentaris (3)