L’esclat de la pandèmia de Covid-19 a Andorra i arreu del món i les conseqüències que va suposar amb confinaments, contagis i morts semblava que havia d’esdevenir una data que tindríem gravada amb foc. Però el cervell humà ja les té aquestes coses i sovint ens fa oblidar més del que voldríem o del que ens hauríem pensat. Una mica és el que ha passat amb la pandèmia. Sis anys després en tenim el record, és cert, però moltes de les dates clau que en aquell moment semblava que ens havien de canviar la vida per sempre s’han anat difuminat. Li ha passat també a Eric Jover, qui durant la pandèmia va ser ministre de Finances i portaveu. “He perdut una mica la noció del temps i ha estat escrivint, mirant rodes de premsa o buscant al BOPA que he tornat a veure els tempos”. “A mi això no m’ha passat”, rebat contundent qui en aquell moment era el ministre de Salut, Joan Martínez Benazet, que té els records ben estructurats basats en l’arribada de les onades o les vacunes.
Pocs dies abans de tornar a ser 13 de març, data d’inici del confinament a Andorra, l’Altaveu els reuneix a tots dos, juntament amb Judit Pedrós, que s’ha encarregat de coordinar el llibre i que durant la crisi sanitària formava part de l’equip de comunicació del Govern. La complicitat entre els dos exministres encara és ben present ,i el sentit de l’humor, que també traspua en el llibre, per desengreixar els capítols més densos i perquè, evidentment, la pandèmia va tenir moments foscos, però també hi va haver lloc pel riure, afortunadament.
“He perdut una mica la noció del temps i ha estat escrivint, mirant rodes de premsa o buscant al BOPA que he tornat a veure els tempos”, diu Jover
Per què es decideixen a fer el llibre i per què en aquest moment?
Eric (E): El moment, jo diria que ve marcat pel temps que necessitem per posar-nos-hi seriosament [Benazet riu]. Vam tenir la idea de fer aquest llibre fa uns dos anys. I realment jo vaig molt enfeinat, ell encara que no ho sembli va més enfeinat que jo i no trobàvem el temps de fer-ho. I per sort, vam incorporar la Judit [Pedrós], una persona seriosa, que ens marqués tempos i ens ajudés. I el per què, per a mi era l’excusa per continuar-me relacionant amb el Joan, tenia ganes de tornar-lo a veure, tornar a estar amb ell perquè va ser súper intens durant la pandèmia i després recordar. Era la manera de recordar exactament què va passar, explicar-m’ho a mi i per què no, explicar-ho als altres.
Joan (J): Jo ja havia pensat en escriure un llibre, però em feia molta mandra. La veritat és aquesta. Però tenia la necessitat de tancar el cercle. Fa poc vaig sentir una frase que diu que la vida transcorre entre la memòria i l’oblit, i t’adones que la gent té molta tendència a oblidar. Per tant, jo tenia la responsabilitat de deixar alguna cosa escrita. Però com dic em feia mandra i em costa molt començar a escriure, però un cop vaig començar m’ho vaig passar molt bé. I quan m’ho va dir l’Eric, fa exactament dos anys, vam pensar que seria pel cinquè aniversari, però va arribar el cinquè aniversari i no havíem escrit ni una lletra!
E: No. Ni una lletra no és veritat! Però teníem poqueta cosa.
J: Jo tenia una sèrie de relats perquè ho havia presentat en un congrés d’història de la medicina, però no ens havíem posat a estructurar el llibre. Al final era aquella necessitat de tancar la feina. De dir: ‘allò que va passar ho vull deixar’ i a més, amb l’Eric, que ens vam trobar alhora amb tot el pes i tota la comunicació i érem les cares visibles de la pandèmia. Per tant, per a mi era tancar el cercle.
Abans d’entrar a formar part del Govern es coneixien “però poc” i allà van descobrir que “encaixàvem perfectament”. Fins i tot en horaris. “Som capaços de reunir-nos a les 6 del matí per preparar un pressupost”, assegura Benazet. Al final van esdevenir, una mica, el matrimoni de la pandèmia. “Platònic”, sentencia Jover. “Pandèmic”, rebla Benazet. Efecte positiu de la crisi del coronavirus: generar una amistat.
No sé si el llibre també ha sigut una manera d’explicar-se. En aquell moment es va viure tot molt intensament i potser hi van haver decisions que no s’entenien.
E: Sí, i de fet, fins i tot hi ha algun tema que encara continua sent polèmic, com els crèdits tous, que aprofito per explicar les motivacions que hi van haver i també faig una mica de crítica. Ho tornaria a fer?. La conclusió és que sí, considero que els errors o les febleses que hi ha en els crèdits tous gairebé són volgudes per la rapidesa, per no voler deixar caure empreses...
J: També hi ha un capítol que parla de la part fosca de la pandèmia i parlem de populismes i de moviments antivacunes, un tema que és molt vigent i que fa molt mal. Jo crec que estàvem obligats a fer una crítica en aquest sentit i a explicar les dades perquè molta gent està entrant en una situació de risc degut a la influència que hi ha actualment al món dels antivacunes. A banda de poder ressaltar el comportament majoritari de la població.
“El dia que vaig entrar a consell de ministres i anava a dir que s’havia de tancar tot, pensava: ‘a veure com respondran’. Per què són partits i sectors diferents. I la veritat és que no vam tenir cap dificultat, tothom ho va entendre perfectament”
En el llibre expliquen que un dels elements clau va ser la unió i el suport que hi havia dins de l’executiu. Tenint en compte que era un Govern amb diferents colors polítics, no sembla evident que tothom es decideixi a remar en el mateix sentit.
J: Per a mi era un interrogant. El dia que vaig entrar a consell de ministres i anava a dir que s’havia de tancar tot, pensava: ‘a veure com respondran’. Per què són partits i sectors diferents. I la veritat és que no vam tenir cap dificultat, tothom ho va entendre perfectament i tot el Govern va estar unit fins al final de la pandèmia. Sense que tinguéssim cap dificultat.
E: Jo crec que la pandèmia al final és com una guerra, un moment d’estrès molt bèstia d’una societat i fa sortir el millor i el pitjor dels diferents caràcters. Molt majoritàriament a Andorra i més enllà del Govern, en la societat en general, va sortir la generositat, el Virtus Unita Fortior. Va ser: ‘estem passant una fase difícil i junts ho tirarem endavant’. I és veritat que a nivell de Govern ho vam viure de manera exemplar, però es va reproduir a molts altres llocs. De fet, una cosa que crec que traspua el llibre a tots els capítols són agraïments: als professionals de la salut, als que tenien el supermercat obert, a la policia, als duaners, als companys de Govern, a la gent que feia cas, als nens i nenes...
El fet d’haver de prendre decisions sense tenir certeses, com s’afronta?
J: Tancar estàvem segurs que funcionava. Hi ha unes pautes davant d’una epidèmia que sempre han funcionat. Si mires fotos de la grip espanyola la gent anava amb mascareta, distància... Hi ha coses bàsiques i altres que malgrat no conèixer bé el bitxo, el coneixement mèdic et diu que pot anar bé. Sí que hi ha coses que es van fer i no van funcionar, per exemple, l’azitromicina i la hidroxicloroquina. Hi havia un treball de l’Oriol Mitjà segons el qual semblava que tenia un efecte contra el virus i havia funcionat en situacions similars. No només semblava que podia ser un tractament, sinó que semblava que podia ser un medicament que funcionés per la prevenció de la infecció. Bé, ens vam equivocar però és que no teníem cap altra eina. Aleshores, sí que és cert que quan l’Oriol Mitjà va veure en l’assaig que va fer que no hi havia resultats, ho vam retirar de seguida.
E: Però és cert, hi ha una gestió de la incertesa que és complicada de fer. Sí que en vam parlar, sobretot nosaltres dos, de què fèiem. Vèiem que la gent tenia por i per tant, o podíem exagerar la nostra confiança i no diré mentir, però sí semblar que ho teníem claríssim tot i a veure què passava. O sinó ser transparents i dir, és un virus nou, hi ha coses que sabem, però hi ha coses que anirem descobrint amb vosaltres. I el que podem transmetre com a missatge és que us anirem explicant la veritat i us anirem dient com hem fet les coses i com les fem i anirem canviant. I la gent va ser extremadament responsable.
J: També és cert que quan arribes al Govern i has de dir que ho tancarem tot, tens el convenciment, però tens un pes a sobre. I quan veus, a sobre, que ningú et diu que no, encara més. El pes llavors t’aixafa.
Tenia moltes conseqüències.
J: Sí, econòmicament... Jo em mirava el ministre de Finances i el d’Economia...
E: Davant d’aquesta incertesa t’has de fixar unes prioritats. I el Joan ens va transmetre el missatge que tot el Govern va comprar: la salut és el primer i el que hem de fer és protegir la nostra població. Una mica el que ell volia i crec que tots estàvem 100% d’acord és que no pot ser que hi hagi un malalt que per culpa que tenim el sistema saturat no rebi les atencions adequades. És a dir, se’ns morirà gent, ho passarem malament però el que no pot ser és que haguem de triar a tu et ventilarem i a tu no.
Recorden perfectament el cas de la dona de la Seu que no podia ser atesa ni a Barcelona ni a Lleida i que va acabar a l’hospital de Meritxell. “Em va trucar el Jordi Fàbrega i li vaig dir, puja-la corrents a Urgències. Va arribar en parada cardiorespiratòria i va sortir-ne viva”, destaca Benazet, que reconeix “l’obsessió” que tenia tenia per disposar d’elements de lluita contra la insuficiència respiratòria. “Algú em va dir: ‘et vas passar!’. Doncs no. No sabia a quants malalts ventilats arribaríem. A Andorra mai s’havia passat de 8 malalts ventilats la mateix temps i vam arribar a 19!”.
Evidentment no es pot oblidar la part econòmica. Calia gastar, però alhora l’economia s’aturava. “Tenim unes fragilitats que no tenen altres llocs. Vaig passar molta angoixa per trobar els recursos”, admet ara Jover, que en el llibre rememora totes les accions desenvolupades, des l’emissió de deute patriòtic, a la negociació de noves pòlisses de crèdit amb els bancs passant pel procés per entrar a l’FMI. Amb anècdota inclosa. Jover va seguir la cerimònia d’admissió des de casa, confinat, malalt de Covid. “I vaig fer una trampa, com havien fet altres ministres. Portava camisa, americana, corbata... i els pantalons del pijama!”.
Mai va haver-hi un ‘no’ per resposta?
J: Mai un ‘no’, és molt important perquè això salva vides.
E: Aquí també hem d’agrair al cap de Govern. Una cosa són les decisions que jo podia proposar o liderar des del ministeri de Finances, una altra les recomanacions del Joan, però al final teníem un cap de Govern que ho acceptava i ens donava el suport necessari perquè ho tiréssim endavant.
“El Joan ens va transmetre el missatge que tot el Govern va comprar: la salut és el primer i el que hem de fer és protegir la nostra població”, explica Jover
Pel que fa a la comunicació. Es va començar amb dues rodes de premsa diàries. No sé si per vostès va arribar a ser igual d’esgotador que pels periodistes.
E: Jo crec que sí.
J: Era com una nòria que no parava mai. Em despertava a la quatre del matí, mirava què passava al món, quan havia parlat amb tothom amb qui havia de parlar, preparava la primera roda de premsa. I llavors tot era una roda que no s’acabava mai. Però havia entrat en un estat enèrgic, de lluita, i no sabia ni quin dia era de la setmana però anava seguint. Fent la volta i sense aturador. Fins i tot quan vaig estar malalt. La primera vegada van ser unes dècimes però no va ser gaire intens, em cansava més, però no s’aturava mai.
E: Jo vaig calcular que havia treballat 42 dies seguits, sense ni un sol dia de repòs. Ho vam poder fer, per sort vam tenir el suport per fer-ho i al final va ser dur per a tothom. Als periodistes, per exemple, us va tocar com a nosaltres, era treball i treball dur. I en altres sectors de població que els va tocar fer altres coses que no era treball i també devia ser molt dur.
O estar-se a casa sense poder fer res...
E: Quantes famílies van estar en pisos petits, amb nens i has de conviure en aquells pisos, sense expectatives de futur, sense saber què passarà exactament... És complicat. Tots ho vam viure d’una manera molt dura.
J: A mi molts em diuen: ‘quina mala sort vas tenir’. Però et diré una cosa, la pandèmia hi era i jo tal com soc prefereixo estar on vaig estar que mirant-m’ho.
E: Jo crec que va ser fins i tot un honor poder estar al capdavant del país o fent servei públic en èpoques que notes que la gent ho necessita.
J: Més d’una família d’aquestes que dius que estaven en un pis petit, sense vistes, sense terrassa i sense balcó, més d’un m’ha dit que estaven angoixats i que l’únic moment d’esperança era veure la televisió quan sortíem. I algun t’ho diu fins i tot plorant.
Tots dos van fer rodes de premsa estant malalts. Això va tenir conseqüències? Els ha passat factura posteriorment?
J: Jo crec que no. Amb la primera infecció que vaig agafar sí que anava més cansat, però allò no em va deixar seqüeles, em vaig recuperar i ja està. És evident que quan estàs en una situació de tan estrès, la teva immunitat està més fluixa i és probable que quan em vaig infectar amb la variant Delta portava un cansament o un trastorn immunològic acumulat de mesos i mesos lluitant, i potser allò sí que em va afeblir o jo era especialment sensible a la variant Delta, perquè em va fer un quadre molt estrany. Que encara arrossego una mica.
E: Jo sí que vaig tenir Covid persistent, no sé si hi va tenir a veure la feina i l’estrès, però sí que vaig tenir conseqüències i em van perdurar en el temps. No sé si ara estic 100% curat o m’he acostumat als símptomes, però tenia des de mal de caps que em començaven des de mitja tarda, molt intensos, m’havia de medicar, a fins i tot alguna pèrdua de capacitat cognitiva. I el primer dia que me’n vaig adonar, t’espantes moltíssim.
“A mi molts em diuen: ‘quina mala sort vas tenir’. Però et diré una cosa, la pandèmia hi era i jo tal com soc prefereixo estar on vaig estar que mirant-m’ho”, assegura Benazet
Ostres.
E: Jo amb mates soc bo i faig càlcul mental. Estava al despatx i havia de fer un càlcul i no ho aconseguia. El vaig haver de fer amb Excel. I llavors em vaig adonar que cada cop que intentava concentrar-me amb un càlcul em costava molt. Havia perdut molta rapidesa i no ho concebia. Això acolloneix perquè no saps què passarà. Però també he de dir que en aquest temps he conegut gent amb una Covid persistent molt més dura que la meva.
J: El SARS-CoV2 té afinitat pels nervis. A mi el que em va fer la Delta és una polineuritis, una afectació a diversos nervis i vaig perdre sobretot la força a la cama esquerra, més dolor, més l’escàpula dreta, més la paravertebral dret... va ser un popurri d’afectacions. I em vaig recuperar de tot, però ara m’ha passat diverses vegades que agafo un refredat menor d’aquells que no en faig cas, però estic al sofà i em torna el dolor a la cama. I dic: ‘És Covid’. M’ho miro i és Covid. Jo no agafo la grip!
Van comparèixer fins i tot estant confinats i amb anècdotes incloses com la del gat! En aquell moment es va veure un contrast molt gran amb Espanya, per exemple, on compareixien militars! Però no els va preocupar perdre certa privacitat?
E: Hi havia molta gent confinada, que ho passava des de casa, llavors, veure el ministre de Salut com una persona més, que està confinada, que continua fent bromes, que continua treballant pel país, jo crec que també va donar un punt més de proximitat cap al ciutadà. I potser, també gràcies a coses així, encara ens van fer més cas.
J: És el que deia l’Eric i ho diem al llibre. Ens va apropar molt més a la ciutadania. I sobre la privacitat, no m’ho vaig plantejar. És un problema d’escala de valors. En aquell moment l’únic que em preocupava era la pandèmia, ni em preocupava com em trobava jo, ni res més. Jo tenia unes flors a sobre una calaixera i algú em va advertir que cada cop estaven més pansides! [Riu] A mi l’únic que em preocupava era la pandèmia.
D’episodis graciosos en trobaran d’altres al llibre. Podran recordar l’aparició de Jover després d’haver-se tallat ell mateix els cabells a casa o algunes preguntes gairebé surrealistes, com quan després d’estar tota una roda de premsa insistit que calia mantenir 1,5 metres de distància algú va demanar si es podien mantenir relacions sexuals. Després tot allò no es d’estranyar que siguin dos polítics ‘famosos’. “A mi em paren. Però molt, cada dia. I molts encara et donen les gràcies. I nens i nenes que ara ja són adolescents que em paren i m’han demanat de fer-se un selfie!”, confessa Benazet. Mentre Jover també explica haver-se trobat en situacions similars. “Fa potser mig any, al costat de la meva feina hi ha un bar, vaig anar a buscar-me un entrepà i hi havia un senyor vestit de pintor que m’anava mirant. I se’m va apropar i em dona la mà i em diu: ‘muchas gracias’. Em va demanar si era l’Eric Jover i em va felicitar per la feina feta, que estava molt agraït. I és clar, t’emociones. T’entren ganes de plorar, fins i tot”.
“Crec que hi va haver un moment clau. El Joan va arribar a la sala de comunicació i va dir: ‘hi haurà morts’. Vam parlar i vam dir: ‘passi el que passi, Andorra és un país-poble i no ho podem perdre’”
A banda de les anècdotes divertides, en el llibre expliquen que el moment més difícil era el d’explicar les morts. Com es van preparar? El Joan és metge i potser ho hagut d’afrontar, però l’Eric no.
E: Jo crec que hi va haver un moment clau. El Joan va arribar a la sala de comunicació i va dir: ‘hi haurà morts’. Llavors ho vam parlar i vam dir: ‘passi el que passi, Andorra és un país-poble i no ho podem perdre’. Tindran l’edat que tindran, algunes seran més sentides que altres, però hem de tenir la capacitat d’anomenar les persones, de donar un punt de record a les famílies perquè si estàvem allà també era per ells. De fet, una de les enganxades més fortes que vaig tenir amb els mitjans va ser perquè es publicaven defuncions abans de fer-ho oficial i estàvem enfadadíssims. Vaig fer una roda de premsa molt dura on vaig demanar de no jugar a aquest joc. I haig de dir que després es va solucionar. Però era molt dur.
J: Sí, jo soc metge i el fet de ser metge em va ajudar a comunicar. Soc un metge que he comunicat sempre molt i això m’ho han reconegut sempre els pacients. Sempre he buscat explicar les coses però donant una mica de llum i la meva estratègia de comunicar era aquesta. Però tota la vida, quan he hagut de donar una mala notícia, m’emociono, per més que sigui la meva professió. I en una situació de pandèmia, més, perquè pensava: ‘aquest pobre s’ha mort sol, amb els fills que no el poden ni veure, que l’incineraran...’ Quina cosa més inhumana! Aleshores, quan arribava a la roda de premsa, en ser aquestes les primeres paraules, tenia un nus al coll.
Sis anys després i mirant-s’ho amb perspectiva, tots dos deixen clar que per ara no tenen previst tornar a la primera línia política. I tampoc aquí perden l’humor per justificar-ho. “L’any 1989 em vaig presentar a unes eleccions, vaig fer la meva feina, però després tinc molt clar que allò no vull que perduri en el temps. Va passar el 1989, i el 2019 i per tant, fins d’aquí a 30 anys no toca. [Riu] No, no vull tornar a la política, m’ho estic passant molt bé. A més, després d’haver gestionat la pandèmia tinc la sensació que l’obra d’aportar el que haig d’aportar a la societat, ja ho he fet. Crec que ja he fet la feina, ara em dedico a altres coses”, exposa Benazet. I Jover? “Vaig estar del 2015 al 2019, legislatura BPA; 2019-2023, legislatura pandèmia... Si torno hi haurà algun problema i crec que no és desitjable [Riu] És una feina preciosa, és la feina que et pot aportar més. Fer feina de servei públic, tenir la sensació que estàs bellugant les coses pel teu país i per la teva gent et provoca no sé si és adrenalina o què, però una felicitat terrible! És la millor feina que he fet mai a la meva vida, però ja està. Al final una cosa bona d’Andorra és que els polítics no som professionals. Tenim un parèntesis a la política i després ens dediquem a feines privades o altres tasques. I ara escriptors!”
“Hi ha una sèrie de factors que fan que estiguem en una situació de risc perquè aquestes pandèmies puguin accelerar-se. I no sé si ho hem après”, adverteix l’exministre de Salut
Quina creuen que seria la gran lliçó que en queda de la pandèmia?
J: Potser una lliçó que la gent no ha après o no es té en compte és que l’ésser humà, quan està en una situació d’estrès, la manera de superar-ho és unir-se, ser solidaris, ser empàtics i lluitar junts. I això és el que potser ara la gent no recorda. Això d’una banda, i l’altra lliçó que tampoc la gent no té present és que la pandèmia va venir però la porta no està tancada. Epidèmies i pandèmies n’hi ha hagut sempre al llarg de la història, però les condicions de mobilitat que tenim ara sumat al canvi climàtic que fa que les zoonosis puguin passar més ràpidament a l’ésser humà, el desgel del ‘permafrost’, etcètera, hi ha una sèrie de factors que fan que estiguem en una situació de risc perquè aquestes pandèmies puguin accelerar-se. I no sé si ho hem après.
E: Jo estic completament d’acord amb ell i afegiria una altra cosa i és que a Andorra som molt petits. Jo me’n vaig adonar molt pel finançament i per les vacunes. No podem sobreviure si no tenim un relacional molt fort amb països, organitzacions, amb el que sigui. Com més formem part de coses que ens puguin ajudar, millor. Perquè quan anaven maldades, Espanya ens va ajudar però ens recordava de lluny. I França ens va ajudar però ens recordaven de lluny, no érem membres de gran cosa i això és un missatge polític, però també personal. L’acord d’associació segur que té moltes coses bones i molts coses dolentes, moltes opinions, però jo tan sols pel fet de ser membre d’un club més gran de països potents gairebé que ja votaria que sí sense demanar la lletra petita. Jo vaig passar molta por i em vaig adonar que ens pensem que som el millor i som molt, molt, molt petits.
J: Jo amb les vacunes vaig passar molta por, perquè quan vaig veure que havíem d’anar pel GAVI i que no quedava clar com farien la distribució a tot el món... Vam intentar negociar amb laboratoris de forma directa i ens van dir que no, que només negociaven amb la UE, amb Estats Units i amb algun país com Israel perquè havia arribat a un acord amb Pfiser i feien de conillets d’índies. Si no arriba a ser per una relació personal que es va establir amb el Salvador Illa, llavors ministre de Salut a Espanya, potser no hauríem tingut vacunes. I al llibre ho explico, va pesar molt la relació personal i les ganes que va tenir el Salvador Illa de satisfer la nostra demanda.
N’havíem de sortir millors. Ha sigut així?
E: Jo crec que la història no s’ha d’oblidar. Per tot, i a vegades sembla que la població sigui amnèsica. Però estaria bé que n’aprenguéssim alguna cosa.
J: En el balanç entre la memòria i l’oblit, el que fem és posar un pes a favor de la memòria, per tant, el llibre té una utilitat. Que ho recordin però que també pensin quines són les nostres vulnerabilitats.
Comentaris (3)