Injunció o execució?

Els advocats lamenten el desordre i la manca de criteri dels batlles, que en no poques ocasions adopten decisions que s’acosten a l’arbitrarietat

És un cas concret. Però posa de manifest disfuncions de procediment, primer i, segon, evidencia que la Justícia, o millor encara, els seus agents privilegiats, els jutges, estan tot sovint immersos en un seguit de contradiccions, controvèrsies… vaja, que de vegades adopten decisions que si no són del tot arbitràries, s’hi acosten molt. Moltíssim. És un cas concret. Però des de fa dos mesos ha rodat per molts fòrums. Fins al GRECO i a l’ECRI i altres institucions internacionals, ha arribat o arribarà.

Tot parteix de l’intent de cobrament per part d’un advocat de dos deutes. Dos reconeixements de deute derivats dels serveis prestats pel jurista en qüestió. Un de poc menys de 900 euros. Aquest el cobrarà. I un altre de més de 12.000 euros que segurament no percebrà mai. Per casos que -quantia a banda- es consideren equiparables, en una ocasió la batlle que havia d’avalar el deute, per dir-ho així, hi va mostrar el seu acord i, en la segona ocasió, no hi va accedir. Al·legava, per dir-ho d’una manera, que el procediment instat per l’advocat no era l’adequat.

Davant la impotència, l’advocat que no podia cobrar la minuta va interposar una demanda contra la batlle del cas (Emili Campos és el lletrat; Laura Solanes la batlle civilista implicada) que ja ha estat rebutjada. Però fa dos mesos que el tema es mou i que ha obert un debat entre alguns sectors judicials i de l’advocacia. Des del novembre que l’advocat en qüestió va fer arribar la demanda i la documentació annexada, com a mínim, a tots els col·legiats. Tots, per tant, n’estan al corrent.

“Els jutges, com tothom, tenen facultats discrecionals. Però quan s’abusa de la discreció, ens acostem a l’arbitrarietat, i això és perillós. Massa”

“És una manera de fer provocativa, potser sí, però també posa de manifest les disfuncions de la Justícia”, admeten fonts jurídiques, que aprofundeixen en aquestes anomalies. D’entrada, la més formal. Quan s’ha d’instar un procediment d’injunció i quan cal acudir per la via de l’execució. Jurídicament, les fonts expliquen que la segona via ha de ser la triada quan la reclamació a fer té relació directa amb una decisió judicial. El primer procediment és quan no té un vincle amb cap resolució judicial.

Admeten les fonts que no és el primer cop que no hi ha unitat de criteri. Que no està clara la situació. De fet, l’advocat que ha demandat la batlle lamenta que la mateixa jutgessa un dia acceptés per bo un procediment i que l’endemà en denegués un altre davant un cas que considera idèntic (o gairebé) quantitats al marge. “És cert que hi ha massa decisions sovint incomprensibles. I cal establir una unitat de criteri.”

Cal, indiquen les fonts, respecte de la injunció i l’execució. Una via o altra. Però més enllà de termes i procediments jurídics tan estrictes, les fonts jurídiques consultades lamenten que la situació, va més enllà. “Massa sovint”, lamenten les fonts, “davant del mateix supòsit de fet es dóna una solució jurídica diferent, circumstància que no es pot entendre”. I hi afegeixen: “Els jutges, com tothom, tenen facultats discrecionals. Però quan s’abusa de la discreció, ens acostem a l’arbitrarietat, i això és perillós. Massa.”

Comentaris (4)

Trending