Estrena una etapa ara com a entrenador de l’Atlètic Escaldes. Com han estat aquestes primeres setmanes al capdavant de l’equip?
Doncs molt content, la veritat, perquè sobretot els resultats han acompanyat moltíssim. L’Atlètic venia de jugar contra els quatre equips de dalt i només havien sumat un punt en tot el que portaven de temporada, i aquest passat cap de setmana hem pogut treure un punt també contra la UE, que vulguis o no això dona moral, i després a Copa no havíem guanyat mai per més de tres gols de diferència, i aquest dimecres també hem guanyat per cinc. Llavors molt contents de la rebuda dels jugadors i de com estan intentant interpretar les dues o tres cosetes que hem pogut inculcar.
És un club que ja coneix de la seva etapa com a jugador. competint per títols i on fins i tot van guanyar la Lliga. Quin objectiu es marca, tenint en compte que arriba a meitat de temporada?
Sí, la veritat és que és una mica més de cara a l’any que ve. Intentarem assentar bases, veure quins jugadors hi ha, veure també el club quin projecte vol fer, i a partir d’aquí decidir. Per mi personalment és una mica d’aprenentatge, com ja has dit, vinc d’una etapa a Segona Divisió amb la Massana, que he començat a entrenar. Crec que les coses s’han anat fent bastant bé, per això també crec que aquesta oportunitat ha sigut fruit d’això. I ara a seguir creixent, i repeteixo: estic molt content dels jugadors que tenim ara, de com s’estan bolcant en intentar revertir la situació que fins ara no ha sigut la més positiva.
Té 35 anys i deu ser dels tècnics més joves de la Primera divisió. Se sent preparat per aquesta responsabilitat?
Sí, sentir-me preparat m’hi sento. A principis d’any i durant el Nadal també va arribar una situació que podíem acceptar, però pel respecte que tenim a la Massana volíem acabar. Però l’Atlètic era una oportunitat per créixer bastant i per això l’hem acceptat. El fet que sigui jove? És relatiu. Per exemple, quan parlem de Lamine Yamal, amb 17 anys era jove i hi ha altres jugadors que amb 24 anys també diem que són joves, llavors cadascú té el seu procés de maduració. Jo crec que estic en el moment ara que, per experiència dels entrenadors que he tingut, intentaré explicar o fer entendre el que ells m’han inculcat una mica en el passat i fins on puguem arribar. De moment estic amb molta confiança per dirigir aquest projecte.
Què és el que el va portar a fer el pas a les banquetes i començar aquesta primera experiència com a entrenador?
Bé, jo quan era jugador em considerava… no dolent, però sí que sempre m’he infravalorat una mica. No era ni dels ràpids, ni dels forts, ni dels habilidosos. Llavors el que tenia jo era que em sabia anticipar a situacions, sabia llegir bé com anaven els partits, i això és una mica el pas que vull fer com a entrenador: intentar que els jugadors entenguin en quina situació estan i quines decisions han de prendre ells, perquè al final són ells els protagonistes i els que interpreten les coses.
Ha tingut un currículum envejable, amb tècnics com Guardiola, Luis Enrique o De Zerbi. Quines idees o influències s’ha endut d’ells?
Així és. També García Pimienta, Stefano Pioli… Per sort crec que he tingut un gran ventall d’entrenadors a dia d’avui d’elit, o que considero d’elit, perquè això a dia d’avui és relatiu. Intentes quedar-te amb les coses que més t’agraden de cadascú, tant a nivell tècnic, tàctic o de gestió. I a partir d’aquí elaborar el teu perfil propi per transmetre-ho als jugadors.
De quin ha après més? Tenir d’entrenador al Pep ha de ser especial.
De tots. Pep el considero Déu en aquest sentit, ja que és el que ha promogut la idea de tenir la pilota, descansar quan un equip està atacant. Però també amb Luis Enrique, Roberto De Zerbi, amb qui vaig poder fer grans migues i vaig tenir un tracte molt directe. No només és l’aprenentatge a nivell de futbol sinó també a nivell de gestió de situacions. Al final això també és una de les feines més importants d’un entrenador.
Amb De Zerbi coincideix a Itàlia?
Sí, jo estava a Primera Divisió a Itàlia, al Bolonya. I me’n recordo un estiu que estava amb uns amics a Eivissa i ell em va trucar insistentment per anar a la Serie C, que eren dues passes menys. Però de la manera amb què em parlava vaig veure alguna cosa en ell que em transmetia molt futbol. Era una etapa en què jo necessitava tornar a enganxar-me una mica a nivell emocional amb el futbol. Va ser un dels passos més difícils de fer, i va sortir molt bé perquè al final vaig conèixer un entrenador de cap a peus.
La seva idea de futbol casa amb la de tots aquests mestres? Com es definiria?
Com que encara és tot molt prematur, encara no puc respondre gaire (riu). Crec que t’has d’adaptar també una mica al tipus de jugador que tens, perquè ara, per exemple, a l’Atlètic Escaldes tenim una plantilla que ja funciona, amb grandíssims jugadors i un perfil bastant divers. Per això hi ha vegades que ens agrada proposar un model de joc diferent i també adaptar-nos al que ens demanen o al que creiem que ens demanen les situacions dels partits.
Va arribar a Andorra per jugar a l’FC Andorra i després va decidir continuar a la lliga amb l’Atlètic i l’Inter. Què el va fer apostar per la lliga andorrana?
Sempre ho he dit, que venir a Andorra va ser una decisió familiar. Ja havíem donat moltes voltes per Itàlia i per tot arreu, i aquí vam trobar l’estabilitat. A nivell de seguretat, a nivell d’infraestructura i demés, hem estat molt còmodes. Llavors la lliga andorrana sempre hem vist que tenia cert potencial. A nivell futbolístic vam venir aquí i, per sort, vam poder guanyar la Lliga el primer any amb l’Atlètic. Després amb l’Inter va ser un any una mica més complicat perquè vaig tenir alguna lesió i no vam acabar de poder lluitar per la Lliga, vam quedar segons. Però la veritat és que és un país on hem estat molt a gust i on ens agradaria quedar-nos durant molt de temps.
Com valora el nivell actual de la lliga després d’uns anys aquí?
És una lliga que va creixent. Sí que crec que encara hi ha certs aspectes, potser a nivell d’estructura, que cada vegada els camps estan sent una mica millors, però a nivell d’altres coses encara s’ha de millorar. Criteris arbitrals, o aspectes on hauria d’haver-hi unes normes bastant més estrictes. També hi ha vegades que hi ha masses coneguts, masses amics entre equips, i això a vegades desvirtua una mica la competició. Però crec que cada vegada més la federació està posant cartes en l’assumpte i intentant reconvertir la situació perquè sigui la més professional possible.
Amb la redistribució de competicions UEFA, també és important veure més a prop l’opció de jugar competicions europees. Això els motiva?
Totalment. Jo quan vaig caure a la lliga andorrana, ho explico sempre a mode d’anècdota, vaig venir pel mínim, entre cometes, apostant-ho tot que anéssim a Europa i que féssim les coses a Europa, perquè crec molt en donar aquest pas. Per sort he viscut en països diferents com Holanda o Àustria i he vist una mica el futbol de fora. I no és tan complicat. Aquí hi ha molts entrenadors espanyols que fan molt bé les coses, futbolistes que cada vegada tenen més ganes de venir aquí. I crec que es poden fer coses interessants. Tant de bo el dia de demà puguem fer alguna cosa important amb algun equip.
També va viure els primers anys de creixement de l’FC Andorra, des de Primera Catalana a Segona. Què recorda d’aquell inici i com veu l’equip?
Quan vam arribar aquí ningú s’esperava que es pugessin les categories que es van pujar. Hi ha projectes com l’Hércules, el Marbella, el Nàstic… hi ha mil projectes en què s’intenten posar molts diners i costa molt aconseguir l’objectiu. I nosaltres, amb tres o quatre anys, vam aconseguir quatre o cinc ascensos. Al final recordem que un any Piqué va comprar la categoria, però la resta van ser sobre la gespa. Crec que s’ha de donar molt valor al que es va fer fa temps amb l’equip. I ara s’està en una línia ascendent i hi ha ganes que el projecte segueixi tirant endavant.
Quan Gerard Piqué impulsa el club hi ha molta expectació. Com es vivia això des de dins del vestidor?
De la mateixa manera. Cadascú és la pressió que es vol posar. Al final sabíem diferenciar-ho bastant bé. El fet és que cada partit sabíem quines eren les nostres capacitats. No menyspreàvem a ningú, tant a Primera Catalana com a Segona divisió. Crec que això és el que ha fet que aquest Andorra tingués aquesta essència: saber que cada partit era important i que érem un equip fort a casa, i a fora intentar sumar els màxims punts possibles.
Té algun moment o partit dels ascensos amb l’Andorra que li quedi especialment marcat?
El que més recordo és l’ascens a Segona. Recordo l’últim partit a casa en què depeníem d’un altre resultat. Si guanyàvem i l’Albacete no ho feia, pujàvem directament abans de la darrera jornada. Llavors estàvem tots mirant el mòbil els últims minuts del partit veient que l’Albacete estava empatant, i finalment ho van fer, per això nosaltres pujàvem directament.
Ha sortit del Barça i ha tingut una trajectòria internacional amb alts i baixos. Això també l’ajuda?
Sí, per això a nivell d’entrenar estic content. Haver viscut diferents maneres de pensar, sobretot amb jugadors estrangers i situacions a fora. Sé el que vol dir que un jugador vingui nou, que no estigui adaptat, com integrar-lo… Certes situacions que a vegades en el futbol més amateur tens la gent de casa i prou. Crec que encaixar les peces perquè hi hagi un únic bloc que sigui l’equip és molt important. I això, de moment, aquests primers dies a l’Atlètic o aquest últim any a la Massana ha sortit molt bé.
Deia que va venir a Andorra per un projecte familiar. Què es va trobar aquí per decidir quedar-s’hi?
Nosaltres estem encantats. Som de Barcelona, tenim molta família allà, però aquí hem trobat amistats molt bones. A nivell de seguretat és una passada, de tenir el col·legi a cinc minuts, estem súper a gust. Tenim totes les coses per les quals estem molt bé al país i tant de bo, repeteixo, puguem estar molts anys més.
Ara que ja ha viscut el futbol del país des de totes les perspectives, quin futur li veu al Principat a nivell esportiu?
Això és com el bitcoin, no? (riu). Andorra és un país que té moltíssimes capacitats. I al ser un país petit també poden cuidar més els seus esportistes, per exemple amb la Vicky Jiménez, el Joan Verdú o altres esquiadors. Poden apostar per ells i, a poc a poc, intentar que tant esports individuals com col·lectius vagin pujant com s’està fent.
Comentaris (1)