Un hospital de risc

La nova branca sindical sanitària de l’USdA alerta d’una situació límit a Urgències i d’una reculada molt important en la majoria de serveis del SAAS, i metges externs confirmen la pèrdua de qualitat i de personal qualificat del centre sanitari

“La seguretat del pacient està compromesa.” La frase és d’integrants de la nova branca sanitària de la Unió Sindical d’Andorra (USd’A). Representa majoritàriament els serveis d’Urgències i de Radiologia, encara que asseguren tenir una radiografia de tot l’hospital. La sensació de degradació del centre hospitalari del Principat, però, és més generalitzada. Un metge generalista extern al Servei Andorrà d’Atenció Sanitària (SAAS) ho exemplifica amb una altra frase prou eloqüent: “Tenim un hospital de risc”.

Des d’òptiques diferents, diferents professionals sanitaris del país -de distints nivells en l’escalafó laboral i salarial- adverteixen d’una situació límit en algunes àrees. “Urgències està a punt d’esclatar”, reconeixen els sindicalistes, centrats ara mateix en mirar de promoure solucions de xoc i, més a llarg termini, en mirar d’aconseguir millores en el marc del conveni recentment aprovat i que asseguren que en res millora les condicions acordades el 2007. El primer pas serà mirar d’aconseguir representació en el nou comitè d’empresa que s’ha d’escollir en poques setmanes.

Les reivindicacions sindicals, però, coincideixen en les apreciacions personals, professionals, d’altres sanitaris del país. “Ja no és atractiu establir-se a Andorra”, coincideixen els consultats, que asseguren que aquest és un dels grans mals que està patint l’hospital. Una pèrdua de professionals qualificats i una nul·la capacitat per atraure talent. Països com el Regne Unit, França, Dinamarca o Alemanya són molt més interessants.

Una imatge de la característica façana de l'hospital.
Una imatge de la característica façana de l'hospital. Toni Solanelles

Al Principat els salaris s’han depreciat i l’allotjament s’ha encarit fins a nivells insostenibles per a professionals d’alt nivell que busquen una rendibilitat benentesa. “Ara fins i tot es prefereix quedar-se a Espanya. Potser guanyes una mica menys que en certs nivells de l’hospital d’Andorra, però la qualitat de vida no és pitjor en la majoria de ciutats i l’habitatge és habitualment més barat. Això descomptant que la carrera professional que et poden oferir molts dels hospitals espanyols no té res a veure amb la trajectòria i evolució que pots fer al Principat”.

Els inconvenients, doncs, són molts. Fa ben poc han marxat dos neuròlegs. Se’ls van prometre unes condicions que no s’han complert. No són els únics. N’hi ha hagut i n’hi haurà més. A tots els departaments. Fins i tot de metges de nacionalitat andorrana que exerceixen a l’hospital i que davant la situació “els és molt fàcil plantar-se pel seu compte, mantenir un nivell de pacients, un nivell salarial sovint més alt i no haver d’estar pendents de guàrdies i certs horaris que prefereixes dedicar a la família”.

Venir fins al Principat a exercir la medicina ha deixat de ser atractiu: salaris que han perdut potencial i allotjament que s’ha encarit moltíssim

A més, recorden els consultats, hi ha un problema de sistema sanitari generalitzat, estructural (no hi ha un encaix correcte entre la primària i el servei hospitalari, per exemple), de fa temps, i una gestió actual -o de la direcció actual que ja porta un cert recorregut- molt qüestionable, indiquen els consultats. Certament, hi ha una direcció assistencial nova. Però ara, Marcos Gutiérrez, de qui no és qüestiona la professionalitat, ja és més conegut després del seu pas per la direcció d’Urgències. “Va calmar els ànims, sí. Han canviat les formes. D’acord. Però el fons ha continuat.”

“Els diners estan mal gestionats, el sistema de salut en general està mal gestionat”, expliquen representants de la branca sanitària de l’USd’A. Massa sovint es posen tots els ous en una mateixa panera i es descuiden altres potes tant o més importants per a l’engranatge sanitari. A més, el suposat amiguisme fomentat per la direcció liderada per Josep Maria Piqué hauria acabat d’enverinar les coses. “No hi ha previsió. I són molts els departaments on hi ha molt neguit, personal molt cremat. Políticament se sap. Però o no hi ha diners per revertir la situació o, pitjor encara, no hi ha la voluntat”.

El resultat de tot plegat és una reculada en tots els nivells. La primera, l’assistencial. La cremor que es viu no permet treballar en les degudes condicions en un servei essencial. Una reculada en la qualitat dels professionals. Normalment, cada professional que marxa, si s’acaba reemplaçant, és per algú que no sol tenir -i això no és cap crítica a la persona en concret- els mèrits del precedent. No seria ni el primer ni l’últim cop que un professional sanitari que no seria homologat en l’entorn comunitari europeu acaba sent acollit a Andorra perquè el país no ha aconseguit atraure cap altre professional millor i calen mans. Com sia.

Falten mitjans -més humans que no pas materials, que en aquest sentit no s’està del tot malament- i l’organització és justeta. La previsió, en moltes ocasions, inexistent. “Hi ha companys que decideixen marxar i avisen amb temps. Però no es preveu com substituir-los. A més, burocràticament tampoc no hi ha una solució fàcil.” Sovint, un professional mèdic pot trigar entre quatre i sis mesos en resoldre la seva situació legal abans de poder exercir al Principat.

EL CAS D’URGÈNCIES

El caldo de cultiu és massa poc propici per poder garantir una atenció sanitària, almenys, correcta. L’aprovat està en seriosa discussió. I el d’Urgències n’és un clar exemple. S’està fent més visible perquè molt majoritàriament el personal d’aquest departament s’ha afiliat, tot, a la nova branca sindical. És el gros de la delegació sanitària de l’USd’A. Són una vuitantena de professionals al departament entre metges, personal d’infermeria i tècnics. Per les nits, moltes nits, amb la feina i els recursos existents, hi haurà dies que no s’atendrà ni al telèfon.

Durant l’octubre, aquelles atencions menys urgents, han hagut de fer esperes d’entre quatre i cinc hores. En plena temporada hivernal, la paciència haurà d’arribar a sis hores o més. “I el pacient ha de tenir clar que no és a nosaltres a qui s’ha d’encarar. Nosaltres també som víctimes del sistema com ells. No hi ha res que ens satisfaria més que garantir una qualitat màxima. Però ni posant el millor del nostre coneixement i els nostres esforços no s’hi arriba”.

Durant l’octubre, aquelles atencions menys urgents, han hagut de fer esperes d’entre quatre i cinc hores. En plena temporada hivernal, la paciència haurà d’arribar a sis hores o més

La plurifuncionalitat és, a parer dels especialistes sindicats, un dels principals inconvenients. Això quant al personal, que no cal oblidar, diuen, que treballen amb els mateixos espais que fa una bona colla d’anys, quan ni la població permanent ni la flotant arribava als nivells actuals. “L’hospital en general ha quedat petit, obsolet.” Dins d’Urgències hi ha integrats quatre equips medicalitzats extrahospitalaris. Dos d’ambulància, un altre per a l’helicòpter i un quart destinat al Pas.

El mateix infermer que l’atén en el cribratge quan vostè ha d’acudir una nit d’urgències a l’hospital, és possible que cinc minuts després s’hagi d’enfilar a l’ambulància per acudir a un accident. L’hospital es queda sense un recurs. O el metge que fa les tasques de regulador del servei aquell dia, pot tranquil·lament haver-se de quedar sol si l’ambulància del SUM ha hagut de sortir i l'helicòpter ha hagut de volar fins a Sant Pau, per exemple. I l’infermer acompanyant d’un vol pot haver de deixar un jove amb el turmell fissurat a mig embenar si l’aparell s’ha d'enlairar. Si algun company pot acabar la feina, ho farà, sinó, quan torni del vol.

Sembla còmic. Però és així. No cada dia. Però sí que més sovint del que caldria. Per això, consideren, una de les coses que caldria fer és que el SUM, entès com el servei extrahospitalari, estigués fora de l’hospital. I que al centre sanitari hi hagués el dimensionament correcta per poder assumir la feina que pertoca. El personal extrahospitalari formant equip, per exemple a la caserna dels bombers, amb un grup que assumís totes les emergències sanitàries del país.

IMG 9433
Un helicòpter aterrant a l'hospital.

Només començant per unificar la sala de control, “que tampoc no val tants diners”, ja s’hi guanyaria. Després, cuidant el personal. “Molts dels professionals del SAAS no se senten cuidats.” A Urgències especialment. Lamenten l’absència del reconeixement de l’activitat que fan. “No hi ha cap plus de perillositat més enllà dels 63 euros per volar. Tampoc la formació entra dins la jornada laboral”, es lamenten. Massa diferència amb els hospitals de pocs centenars de quilòmetres al nord. “Veient les experiències d’altres companys, n’hi ha que han començat ja a estudiar francès”, al·leguen amb mitja ironia.

I Urgències, remarquen, és un cas clar perquè és una mena de departament estanc que vista la situació ha decidit organitzar-se sota el paraigua sindical. Però en totes les àrees, en la majoria de departaments, hi ha necessitats i situacions rocambolesques. Servei de medicina interna no cal buscar-lo per les nits. El departament de Radiologia viu un daltabaix descomunal. És, valgui l’acudit fàcil, la radiografia perfecta del que passa en el conjunt de l’hospital. S’està desarborant per moments.

Comentaris (35)

Trending