“Jo sé que ell ha marxat i encara em costa acceptar-ho. Li demano, a la cançó, que ens connectem a partir dels versos més bonics, de la lectura de la poesia. I, també, a partir de la música. La música t’omple d’emocions i això ens pot permetre connectar”, precisa Roure, que és neta, també, de Joan Roure, compositor solsoní de sardanes.
L’homenatge vehiculat per la música es concreta en l’ús de la trompeta, un instrument que el pare va ensenyar a dominar a la filla. La composició completa del tema és autoria de Roure, que divideix la peça en dues parts: “A la segona part de la lletra, parlo dels infants, d’ells i d’elles, amb una certa ràbia”. Aquesta ràbia prové la història personal del pare: “La seva mare va morir quan ell tenia nou anys i no la va poder plorar. No va tenir dol. Es va fer gran, per tant, amb el trauma. I tot això ens ho explicava. És una vivència que també hem llepat”.
Roure ha volgut reconèixer el dolor dels “infants que han patit en mans dels seus iguals, d’aquells que fins i tot s’han llevat la vida”. Reitera, un cop més, que ha pensat la cançó com una oportunitat per “tornar-nos a connectar”.
La llengua escollida per a la composició (el francès) té lògica, segons Roure, perquè és d’educació “trilingüe” i és, a més, “l’idioma de la meva infància i la meva joventut. Vaig estar interna a França durant un grapat d’anys. M’agrada la sonoritat que té i, a més, no havia cantat mai en francès”.
Comentaris (3)